divendres, 3 de febrer de 2012

M'escalfo les mans

  
De la foto de Fanal blau


Fa  fred  però  res  és  mort
i aquest  caliu que no s'acaba...
Hem fet  un foc i jo m'hi acosto.
I  ha  plogut tant que les rieres plenes  
s'han endut totes les  flors.
I ha fet  tan fred que el món
ha quedat  cobert de neu gelada.
Però res no és  mort, 
i m'escalfo les  mans.
Només  de  calidesa,
 a les  galtes  em torna el somriure.




5 comentaris:

  1. Com que de red i de somriures n'hi ha de molts calibres...
    Miro d'apartar tots els freds i quedar-me amb tots els somriures que habiten per aquí, unint-se i esclatant en riallada i assabornt el bo de l¡alegria encara que no la tinguem ben fermada per motius ovis.
    Tu a la lluita i nosaltres, almenys jo, seguint-te. No paris que em dona força i tots necessitem l'alè que ens ressuscita. Anton.

    ResponElimina
  2. Quina preciositat tot plegat, Carme!
    Agraïments i somriures!

    ResponElimina
  3. Sota el fred sempre s'amaga la vida, que vol renèixer.

    ResponElimina
  4. Anton, si això et dóna una mica de força, m'alegra perquè te la dec. Tu sempre n'has repartit molta i molta, de força.

    Gràcies per ser-hi.

    Fanal blau, somriures compartits, bonica.

    Sempre, Pilar. Tens raó, encara que no la sapiguem veure.

    ResponElimina
  5. Res no és mort, mentre que algú en parli, que ens recordi, que faci viu el que som, tot i que la nostra presència ja no hi sigui!!!
    El record evoca els qui estimem, i ens conforta tenir-los a la vora, i ens retorna el somriure del què vàrem viure!!!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons