diumenge, 3 de juliol de 2011

contrapunt



T’he deixat abatut, i sol
sense dir-te res
he saltat els graons de tres en tres,
per no enfonsar-me en la teva desídia,
m’he fos al carrer fosc
poc a poc, esperant la teva veu
des de la finestra... i és que
quan et veig capcot, sorrut,
i amb els ulls perduts,
no sé trobar el meu lloc dins teu.
Sé que m’enyores, però no saps el que vull
no te n’adones?









(seguint Món, amb complicitat)

TEDI


Cap al tard, quan la nit vela el sol
i l’avorriment em domina
absent de tu el tedi arriba
Miro al carrer darrere els vidres
I al fons una silueta femenina
que amb passos curts camina.
S’allunya de mi


seguint a Elfreelang

Tendre desig blau d'un fanal al capvespre

Tendre desig desitjar la tendresa
hissant la vela vetllem que no es veli
la imatge dolça que imaginem , tendra
Cap al tard, quan la nit vela el sol
els estels es revelen i rebels es rebel·len
contra la foscor amb espurnes enceses
...foradant la negror amb petites tendreses...
Despleguem el velam que enfilem ja el vespre!
desitgem desitjos i els volem ben tendres.

Els funerals

Avui fa cinc anys de l'accident a l'estació de Jesús (rebatejada Joaquín Sorolla cercant un oblit sòrdid) de la línia 1 del Metro del València. Els familiars de les víctimes i els accidentats encara esperen ser rebuts per Camps. Cap responsable. Cap funeral. Només aquesta pedra indigna.



Crema el vaixell a l'horitzó.
El gran guerrer s'enlaira.
I els seus déus l'acullen.

Crema la pira enlairada.
El cap dels guerrers parla als déus.
I els esperits inspiren el seu fum.

A la plaça hi han 43 cossos.
Cap foguera, ni tan sols llenya.
Els déus no entenen la indiferència.

No eren guerrers. No eren sants.
No eren caps. No eren amos.
No eren prínceps. No eren reis.

A la plaça hi han 43 no eren.
I cap arbre bastirà la immolació.
Quins déus accepten la diferència?


Quan el jorn retira



Quan el jorn retira,
enamorada del mar, com és,
s'aplega i replega el velam, 
tornant els peus molls a la terra,
per estrenar el combat de la nit
i hissar de nou -i amb fal·lera-
el desig de tendresa.

(seguint en Jordi, en deo, la Carme)

Salpa

Com vela enamorada del vent,
fràgil  i efímera...
Salpa i navega orgullosa,
s'apressa  i s'aquieta
s'inquieta  i batega
i cerca  i aprèn 
el ritme
de paraules i cançons,
ja vingui, el vent, 
de migjorn
o xiuli de  tramuntana.

(seguint  en Jordi i en deo)

Bitàcola (II) de deomises

[intentant seguir en Jordi Dorca]

Combat i brega
Per lluitar envers fantasmes
De la demència.
Has buscat el naufragi
En els fulls de la vida,

Fràgil, efímera
Bitàcola de l'home
En plena angoixa.



d.

Fràgil




Amb sentors de brega
i dolor de vida,
el retruc del dia
va hissant-se,
fressós,
com la vela enamorada del vent.





[inspirat en Zel]




Salmòdia òssia (o Papiroflèxia), de deomises

[seguint la zel, en Francesc Mompó i l'Anton, a pedaços]

Prova d'alçar-te amb el grinyol perpetu dels membres
I amb la salmòdia de queixes que el teu esquelet
Confereix en aquest trencaclosques rígid i immòbil
Que és la vida.

Venç la rutina i la peresa amb l'esforç d'esdevenir dret
I apareixerà un sol càlid contra tots els desembres
Acumulats en la sang i perquè, immediatament, trobi el
Gebre en la ferida.

Cull l'esperança feta de paper i guarda-hi les cabòries
Per si una ràfaga de vent se les enduu enllà, lluny,
I les perd i les oblida.

Home d'origami avui, tanca el puny i desvetlla't: el juny
Ha acabat i cal posar ordre al camp del viure, històries
D'espiga fràgil que no té brida.



d.

retorn



Vençut, el cansat prova d’alçar-se,
sent enyor de lluites i vol encara,
-després del forçat repòs-
cercar la llum perduda, esmunyedissa...
Un dia trist
li va fuitar dels ulls
Tant temps sol, amb les mans buides
i els òssos febles, vol retornar al color
de la vida, que tant enyora...
prova d’alçar-se, jo li dono la mà.






(seguint Francesc M)

MIRALL TRENCAT ... de l'Anton de rebaixes




RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
( La primera frase és de Deomises ).
2.- He descobert que m’amaga l’horitzó.
En la llunyania, com penjant d’un fil
veig la trencadissa del meu gran mirall.
Lluny poc podien, els padellassos, fer-me mal
en els peus, en les mans, en el cor.
Seria el record que esboternava panyiser
al no regrés d’un albirar-se en son vent.
Callat reflexionaria si retornar al lloc
a compondre de nou el trencaclosques estimat.

UNA VESTA RÒNEGA

UNA VESTA RÒNEGA


Una vesta rònega
com a pell de pols
perquè la color no em trobe
quan mastegue la cançó del cansat
com una salmòdia pesada i lenta;
cap llum entre els dits
que separen els òssos dels vençuts.

Google analytics

Llicència Creative Commons