dimarts, 1 de febrer de 2011

Incendiària

[intentant compartir replà amb elveídedalt]

Òrfenes ofrenes ertes
Ofertes a les mans buides.
He fet el gest, per retenir-lo
Només, de dir el teu nom.

Però bado en l'abís dels teus pits,
Indòmita mudesa que aclapara
Dits i mots i fats, i tots els ets
I els uts s'abalancen contra mi.

El delit i la temença. Si parlo,
Callaràs per sempre? Si callo,
Perdré la font on abeurar aquesta

Gola que s'incendia amb el record,
Que cerca aixopluc en l'entrecuix
De la teva impavidesa, distància ingent?



d.

Absència ígnia

(seguint la Zel de "Darrer foc")


















No puc mercadejar somnis
si no és a canvi d'ofrenes ertes.
Sempre has estat un mirall golós
rere aquest cortinatge de boira encesa.
La balma dels teus pits
record de gestes indòmites,
fiblades de desig ardent
que ja mai cap centaure aclama.
Serà doncs temps per l'oblit i la boscúria.

No puc mercadejar somnis, cert;
però a canvi, bescanvio el meu cos ordit
per un simple gest de benevolença espúria.

Laberíntica absència

[intent de reprendre la idea de Fanal Blau]

S'esfilagarsa el moaré dels dies.
I la brisa no deixa de bufar dins
Del bosc. Ets arbre, estimada,
I jo una simple fulla que cau i cau...

Saps les sortides de tots els laberints?
Busco els teus ulls, Ariadna que guies
La part de Teseu que m'habita, que rau
Més enllà que l'ombra del Minotaure.

Desitjo el fil, la paraula i la drecera, els dits,
El cos i els llavis, i sentir la batzegada
De la sang a les temples, la que em fa caure

Als teus peus, rendició muda. Besos humits
Que em desvetllen durant nits plenes de gestes,
D'absència. I l'escalfor marxa. Però, tu restes?



d.

Escàpola boscúria

Escàpola boscúria.
Filagarses que esclaten
davant de paissatge de fred.
Darrera el filosos flocs, la neu.
D'aquesta estança el foc que m'alimenta.
No prou, ni tant com em caldria.
Efímer vers. 

(provant de seguir en Rafel)

vint-i-una esteles de gel


Comencem a rodolar de nou
després del crepuscle de gener.
D'una mínima partícula poetitzem
l'ínfima baula
que posem a rodolar
compassats amb el silenci.
A ells encadenem-nos
des d'una màrfega rònega,
on respirem el desig de l'aire
que ens dóna aliment pels ulls.
Avui començo i em pregunto:
on és el meu temps
que fuig sibil·lant per escàpola boscúria?
A goret escric
sobre granit amb gel i foc,
serà un efímer vers
de rima gèlida i ígnia,
no arribarà més enllà de febrer.
Però rere el darrer foc
que refresca l'aigua
vint-i -una esteles de gel
la faran bullir.


Erràtica

[intentant seguir la zel i l'Elvira]

Estrall. I reparo en l’escalf esquiu
Per a les ninetes enceses.
Guspira d'una foguera que viu
Per contemplar-te les joies

Malgrat l'embat de les tristeses.
I suro entre mars de boies
Inútils que porten les toies
De les noies que no desitjo

Després del naufragi, i l'estiu
És hiemal, la gèlida veu d'un sòl
Que amb peus de plom trepitjo,

I l'hivern s'eternitza, destreses
De construir ziga-zagues en el trespol
Quan s'ha de viure cap per avall.



d.

Flames i foc de gel

Flames de foc de gel
en les ninetes enceses
les parpelles gebrades
ullpresos els mots en inflamat silenci .
 Flam que tremola
coronat de nata, maduixes i llavis
febre de febrer paradoxa impossible.
Flama encesa de fredor tèbia
jocs de flocs i focs de mots
fent tombarelles

darrer foc


tocada de primavera, encara sento el gel als dits
mentre amanyaguen, golafres, el mirall del foc
als teus ulls
no cloguis les parpelles, deixa’m l’escalf esquiu
de la mirada, no siguis gasiu
que qualsevol destí serà millor
que viure encarcarada en el record
no puc mercadejar somnis...

efímer

Així viatgen els meus propòsits:
entre el gel i el foc,
un equilibri primari
que em sovinteja els gestos,
que em pren la gana,
que em buida.
Tots els somnis em caduquen
perquè el destí
sembla haver-los escrit
en una taula de gel
tocada de primavera.

Gèlida, ígnia

[intentant seguir en Francesc Mompó]

Amb mà destra obriràs la finestra
Que separa els meus somnis de tu?
Gel i foc, oxigen i ofec, paradoxes
Que existeixen dins teu, dona.

Servo aquests llavis de la intempèrie
D'haver d'esperar per encadenar-me
A la paraula, per obtenir una ombra.



d.

ITINERÀNCIES POÈTIQUES: GEL I FOC

GEL I FOC

Incaut obriràs la finestra
i per sempre més els peus
dansaran entre el gel i el foc.

FEBRER


I floriran els lliris
sense cap primavera
amb el desig l’espera
farà brou d’amor

I obriràs la finestra
perquè et facin petons
n’ompliràs els racons
d’estels que es despengen

A GORET

















A goret ple d'aigua
sembraré paraules per tots.
Esplèndides notes de veu
que suren dins l'aire.

S'obrirà el llibre
manuscrit etern
i floriran els lliris
copes plenes de desig.

On és el meu temps?

(Intent de seguir una frase de deomises)


Per què se m’escapa el temps?
Per què tantes vegades dic que ho intentaré
i tantes mateixes vegades
no ho aconsegueixo?
Per què el temps em domina
i jo no puc fer res per evitar-ho?
Ho intento?

Per què perdo segons, instants,
moments, minuts, estones i hores
sense excusa?

On els aniré a buscar quan els necessiti?
On serà el meu temps perdut
quan em faci falta?

Què hagués pogut fer en el temps que he deixat perdre?

Certs matisos d’enyor d’allò no viscut
d’allò que ha perdut el seu moment.
Enyorar el que no ha estat?
I plorar pel temps perdut...
no és seguir-lo deixant escapar?



Escàpola boscúria

[intentant seguir la Isabel]

Certs matisos d'enyor porten a les portes
D'aquelles esperances mortes que s'escolen
Quan les intento atrapar, que volen com ocells
De la matinada acabada d'endegar. I sóc escorça.

Escorça d'un arbre sense fullam, despullat
De nius i de saba que el renovi. Tinc la ferma
Veu dels segles, contra l'eixorca quietud
D'un vol de falena, d'una erma guspira de mort.

I callo -retrets que ofeguen la joia de viure,
Capvespres que voldria contemplar amb tu,
Silencis que desitjo emplenar de paraules-.

I enyoro, com un nounat que cerca la sina
Que el peix, la blancor de la pell un cop besada,
Les llàgrimes i els somrisos, matisos d'amor.



d.

Compassats amb els silencis

Amb aromes de paraules
sota el primer raig de sol
amanirem els poemes
que neixen blancs i negres
per fer un món de colors.

Compassats amb els silencis,
seran dins del cap remor
per musicar amb ritme
-i certs matisos d'enyor-
els millors sons dels mots...


MÉS ENLLÀ



Tots plegats
amb aromes de paraules
teixirem versos encadenats
més enllà dels aires.




Desig de l'aire



Sense mirada,
coltell i prou,
desig de l'aire,

l'irreal pronom
inscriu el seu destí
de sintagma i fum
contra la pell de l'arbre
singularment.


Crepuscle

Hivern [XXV]

Hi ha llum,
encara,
a la lenta mirada crepuscular.

Tu, més enllà de qualsevol nit.

El rodolar de la baula





Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.
(Fernando Pessoa, Tabacaria)


Res seré mai.
Món de somnis.
Somnis de món.
Besllum farcida
d'ombres closes
i punyents.
Ballarina tacada
de saliva ardent.
Un… dos…
un, dos, tres…
oh! cluc palíndrom cluc o
…tres, dos, un
...dos ...un.
Vals trist de tarda trista
i vell dent amb bes perdut.
Perdoneu-me.
Vull només capgirar-lo
aquest món maleït.
Besar, fins esmortir l'alè,
tot llavi d'amor petit o gran.
Ple cos de plecs:
amorosos besllums.
Sexes.
Besllums amorosos:
plecs de cos ple.
Gran o petit amor de llavi tot
alè, l'esmortir fins besar.
Maleït món aquest
capgirar-lo només vull.
Perdoneu-me.
Perdut bes amb dent vell i
trista tarda de trist vals.
Un… dos…
un, dos, tres…
o cluc palíndrom cluc, oh!
…tres, dos, un
…dos …un
Ardent saliva de
tacada ballarina.
Punyents i
closes ombres de
farcida besllum.
Món de somnis.
Somnis de món.
Mai seré res.

Màrfega rònega

[intentant seguir l'home de tinta]

La llum del seu crepuscle m'ajaça
A la màrfega rònega d'un delit
Que no desapareix ni recula una passa
Per deixar-me (sobre)viure el pit
Després de l'enlluernament.

Buit el buirac de fletxes fetes ulls,
Percudida la pólvora del festí
Que esdevé el polvorí de la ment,
Sóc lament i seguiment, el mesquí
Pesombre d'unes paraules que embulls

Retenen, que tornaveus d'altres veus
Repeteixen, que són ombra i repetició
En l'insomni malgirbat d'unes deus
Que m'ofereixen la pròpia perdició.



d.

Baula

De les ànimes nodrides de tendresa
esdevenen les revoltes
daurades
que enlluernen cada cantonada
del teu cos.
A risc
de ser una baula imperfecta
en el corrent de les paraules
transito a les palpentes,
mesurant-me,
oferint els crits de joia
com llavors de canelobres
i la llum del seu crepuscle.
Cerco el punt de l’univers
que mogui,
cada dia,
el batec del teu desig.

A rodolar de nou

(Jo també intentava seguir al Fanal Blau)

En les nits llargues i fredes
hem trobat una escalfor
la de fer amb paraules belles
poemes de germanor.

Els cims són avui enfarinats,
la seva bellesa d'hivern
fara moure la musa
que crearà amb pas de puça
unes itineràncies a la rusa
per qui s'ho vulgui combinar.

A rodolar de nou:
Aliment pels ulls,
nutrició per l'ànima,
tendresa per a tots.

Partícula

[intentant seguir fanal blau]

Als núvols i arran de terra.
Així esdevinc minestra que obre
La fam en la teva boca, desferra
Per percebre la dolçor en el salobre.

I tinc l'espai per eixamplar
Cada bri de l'amor que em mou,
Cada partícula que basteix el rou
De les fulles que tocaràs demà.

Carícia efímera i tangible desig.
Això és el que sóc quan em parles
Amb mots terrenals i angèlics alhora.

Penetro dins teu, malgrat voler-me fora
De la pell que habito en somnis, enmig
Del deliri per les teves mans, per palpar-les.



d.

Aliment pels ulls


Mirant entremig de les aspes de molí,
on el teixit s'esclareix,
rodolar de nou
els mots i les imatges.
Aliment pels ulls,
als núvols i arran de terra.

Encadenem-nos


















Encadenem-nos,
amb  el ritme que marca  el batec
i l'intercanvi de mots.
Cercarem l'instant màgic
al mig  de la nit
per  dir-nos  els versos
a cau d'orella
com si fossin una resposta
a  preguntes  no formulades.
Atents,
reviurem les mirades
per  fer  camí junts.

Poetitzem


Foto: Sopan



Encadenem-nos.
Engendrem grossos mots reblerts de somnis
per si de cas demà revé la boira.
Nuem amb versos les pàgines del llibre
rimes, esguards, anhels i desencisos, metàfores enlaire.
Pintem l’instant
amb bellíssims colors de cendra i grana.
Aromem les paraules.
Perfumem el camí
amb fragància de pluja i de petxines de mar
de rosers, de magnòlies i horabaixes
i de poqueta-nit.
Fem les itineràncies transitables.
Poetitzem.

Google analytics

Llicència Creative Commons