Una vesta rònega
com a pell de pols
perquè la color no em trobe
quan mastegue la cançó del cansat
com una salmòdia pesada i lenta;
cap llum entre els dits
que separen els òssos dels vençuts.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Cordills, per no dir un renec, intentaré fer-te companyia seguint el poema...
ResponEliminaLliuro el regal del color
ResponEliminaa la cançó cansada,
la melodia s'entortolligarà
als ulls i a les mans
i ens sorgiran escletxes
de llum entre els dits.
[seguiment extraoficial]
ResponEliminaCarícies funàmbules
És clar com la llum a trenc d'alba,
Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
d.