diumenge, 31 de juliol de 2011

L'argent viu

El mercuri s'escampà
com una pluja de plata.
"No ho toques, el verí",
li digué la mare.
Gota a gota, però,
l'argent viu
anava retrobant-se.
Un més un, dos,
i dos són quatre.
Li semblà la sinalefa.
I aquest apèndix
que ara fuig, i es trenca,
la dièresi.
I tan verinosa era
la gota minúscula
com la taca gran.
Heus ací, la sinècdoque.
I aquesta fila de gotetes
tan igualetes, l'al·literació.
"De què dius tens l'examen?"
I els ulls del nen
n'absorbiren el miracle
de la reunió de les síl·labes,
de les gotes en paraules,
i dels mots en un argent llac
al bell mig de la rajola.
"Mira, mare, el poema,
que això deu ser la metàfora".

(Seguint la suma de mots.
Fins a la pròxima Roda.
Gràcies a totes i a tots)

6 comentaris:

  1. poema de remembrança infantil aquest argent viu...ben trobat vicicle!

    ResponElimina
  2. Quan jo era petita... i d'això fa molts anys, la gent del carrer no sabíem que el mercuri era un verí... i ens deixaven jugar amb les boletes que s'ajunten i s'escapen... ens agradava molt.

    Però mai no me les havia mirades d'aquesta manera, tan literària. :)

    ResponElimina
  3. T'espero, Montse, fem la darrera rodada... :) et seguiré després!

    ResponElimina
  4. una preciositat de poema, Vicicle!
    tempta però no sé si en sabré...

    ResponElimina
  5. Gràcies a totes, i en especial a Carme per aquestes Rodes, que tot i no ser de bici, me les estimo com si ho foren. Petons.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons