dimecres, 2 de febrer de 2011

melòdic

els crits surten lliures, sort...
i lliurement canta la gola el clam
es va perdent el so, s’acaba l’aire
i en surt, només, la ranera de la mort...

mort... i és que feia nosa un mot ferit
que t’embosssava el coll, perquè
darrera seu, en l’esperança,
hi havia d’altres clams de bon sentir

escolta bé, que ho sents?
la cantarella d’un infant que salta...
és el teu cor, lliure per fi
després de transformar el negre dol
i treure’n la cadència d’un violí...


(seguin l'Antón amb molt d'amor)

6 comentaris:

  1. Zel, vaig intento seguir-te.
    M'ha agradat molt.

    ResponElimina
  2. [seguiment extraoficial, per no atropellar la Maijo]

    Cadències

    Digues, qui atura el diapasó
    De les hores quan ets absència?
    Qui esborra els brins d'escalfor
    Que resten en la pell? La cadència

    De la vida és regida per l'enyor,
    Pel desig que reclama la presència
    Perpètua dels llavis, de l'amor?



    d.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Deomises. Sóc lenta, mal de principiants?
    M'agrada.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. No, cadascú té el seu ritme, Maijo, jo també principiant en moltes coses!


    d.


    PS: també m'agrada el teu, puc seguir-lo?

    ResponElimina
  5. un bon poema, zel, s'escolta el violí...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons