els crits surten lliures, sort...i lliurement canta la gola el clam
es va perdent el so, s’acaba l’aire
i en surt, només, la ranera de la mort...
mort... i és que feia nosa un mot ferit
que t’embosssava el coll, perquè
darrera seu, en l’esperança,
hi havia d’altres clams de bon sentir
escolta bé, que ho sents?
la cantarella d’un infant que salta...
és el teu cor, lliure per fi
després de transformar el negre dol
i treure’n la cadència d’un violí...
(seguin l'Antón amb molt d'amor)
Zel, vaig intento seguir-te.
ResponEliminaM'ha agradat molt.
[seguiment extraoficial, per no atropellar la Maijo]
ResponEliminaCadències
Digues, qui atura el diapasó
De les hores quan ets absència?
Qui esborra els brins d'escalfor
Que resten en la pell? La cadència
De la vida és regida per l'enyor,
Pel desig que reclama la presència
Perpètua dels llavis, de l'amor?
d.
Gràcies, Deomises. Sóc lenta, mal de principiants?
ResponEliminaM'agrada.
Una abraçada.
No, cadascú té el seu ritme, Maijo, jo també principiant en moltes coses!
ResponEliminad.
PS: també m'agrada el teu, puc seguir-lo?
M'agradaria.
ResponEliminaun bon poema, zel, s'escolta el violí...
ResponElimina