L'espill de llum

(seguint  Zel  i els comentaris  filosòfics  de tots)

El teu respir  l'aire  ressuscita.
Obro comportes  i deixo  anar el doll.
Petiteses  escampades, menystingudes...
I la germanor  que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita  i efímera  com tot.
Reflexionar  me'n canvia la mesura.
L'espill  de llum amic,  ens multiplica.

Renúncia (de deomises)

[seguint la zel

i en honor a la nostra amfitriona, Carme Rosanas!]

Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.

d.

resposta

Quan s’esllavissen les tendresses

deu ser, potser, que n’has donat tantes

que l’entorn n’és massa ple

que tu no saps d’estalvis, en això de donar

amor i companyies, i si que val

el saber-te a prop, quan tot és fosc

i sembla que s’ha perdut l’olor de germanor

Allà, al mur on s’estavellen les males rauxes

fa de bon trobar un espill de llum,

la teva

(seguint Carme)

No val la meva vida

No  val la meva  vida,

més  enllà  de petites  quotidianitats.
Més  enllà  del  tot està  bé,
més enllà  de la vida, 
malgrat  tot,  és  bonica.
S'estavellen  els invents màgics  
en murs  invisibles
i  s'esllavissen tendreses
barrancs  avall.
No val  la meva  vida.
O potser sí...  qui  sap...
però   aleshores
té un valor que no m'importa.

abandó

Un tresor en un mapa, una illa d’abandó

desterrats hi dormen sols

els somnis de companyia, en sóc ostatge

malgrat el meu desfici de perviure

no en guarden ni volen cap record,

ara és cert, no n'era digne

no val la meva vida, no és cap tresor...

(seguint Deo)

Distància (de deomises)

[seguint l'Elfreelang]

Una illa, un mapa, un tresor,

Que és el teu cos, i el meu cor

Llest per a l'abordatge

I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda

La resplendent flor muda

De la vainilla, l'ostatge

Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,

Que és la teva pell, el record

Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda

A pensar en el demà,

Que en els teus ulls s'escuda.

Va in illa.....

Vainilla en el record
derroc de somnis
victòria  de dolçor
derrota de dracs
i corders d'ulls grossos
Va en un bot de goma
el record d'un batut
de vainilla en illa
del tresor d'infantesa

INFANTESA DE VAINILLA

Pelegrins a la recerca de tresors

que s’escolen entre els dits.

Lluentors que només coneixen

amagats racons a les ninetes.

Records en mapes guardats,

Sota la pols del temps, pols de somnis,

servant el secret dels anys,

darrere les petjades de Cronos.

Viatgers imaginaris

des de caus arrecerats, ben a tocar,

on assaboríem aquells dolços records a la vainilla

que naixien a la cuina de casa,

fins omplir l’estança

on aprendre era un joc.

(Seguint la Cantireta, la Carme, la Montse, la Isabel i en Deomises )

Primigènia (de deomises)

[seguint la Isabel]

D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.

I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.

d.

D'esma

Sense dibuix ni forma,
sense guia ni patró,
així, el traç d'esma
configura una il·lusió...

Esgotem aviat l'alè
buscant-la entre la pols dels somnis
i, en estar poc perfilada,
se'ns esvaeix sovint de ple.

Semblem globus a l'aire,
semblem coloms en vol,
semblem fulles al vent.
Pelegrins ara semblem.

    Seguint la Carme i la Montse

SALTEM

La plaça plena a vessar
voleia pols de somnis,
que travessa fronteres
al ritme de la melodia.

Pols en el temps

Hi ha pols en el temps,
avant i enrere.
Descolorida la història,
només tu tens els pinzells.
Taques de colors  perdudes.
Sense dibuix ni forma.
L'esma  em degota pel verd.

A QUATRE

 Hi ha pols en el record.

Hi batega el dit.

T'assenyalo dins el compàs,

ara hi sóc, ara no.

Melodia

(Seguint la Sílfide d'en Deomises)

El que crec que em pertany depèn de tu 
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets, 
em costa suportar el meu present 
i em refugio en altres temps on tot fluïa , 
on sempre estaves present, 
on les cordes només tibaven 
per fer vibrar més l'aire 
i emetre la melodia 
que ens feia anar al mateix compàs.

Cenotafi (intent de seguir-vos)

Que la fonètica soni i resoni
juguem amb sons i lletres
rimem rimes i rims rimades 
que no es torni cenotafi
ni troni l'anagrama ....
olor a romer i remor de mores
fem un ecotip poètic !

Plàcida fonètica (de deomises)

[seguint la Joana]

El centre del meu món és la fonètica del teu nom,

Els iris que porten el tint de la terra dels pares,

Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.

I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,

L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares

Que vénen fins a mi com el tronc que em salva

Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.

La fonètica del teu nom és el centre del meu món,

La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau

De les teves orelles, que alberga els meus versos.

I declino tot mot que pronuncies fins que es confon

Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,

Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,

Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.

d.

Fonètica

I juntarem paraules
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;

com espurnes els ulls refilaran i
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.

( seguint a la Zel )

secrets de llengua

Ningú sabrà el secret que compartim,

la teva set és set de paraules, el teu somni

no el conec...et sé proper, menut,

ningú sabrà el secret que compartim

quan ens tanquem rere els murs

retornant al so primigeni dels ancestres

per saber-nos propers, aprenent junts

per entendren's

(Zel seguint Deo des del somni d'avui)

Sílfide (de deomises)

[seguint la Carme Rosanas]


El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.

La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.

Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.

La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec

Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.

Llampec

En la  matinada  de l'atzar
es desgranen
ocells  i núvols rosats,
quietud i secrets esfullats.
I el record d'un  llampec viscut:
la  intensitat  d'un bes.