seguint camins de nostàlgia

nostàlgia del respecte que ens teníem,
i ens tenien
nostàlgia de la il·lusió del demà
que ja hem perdut
nosaltres, que ja sentim nostàlgia del passat
sent encara, com som,
dels pocs que
podem viure amb una minsa llibertat
nostàlgia de ser, de ser...només de ser...

Nostàlgia ( seguint la Montse)

Dels somnis i els núvols
que es desfan
Dels malsons que vivim
i vindran
De la nostàlgia de ser
infants

MALSON

Ara en la quietud de la nit
els records desfilen disfressats
de llum i foscor.

Així a poc a poc
acluco els ulls i
m'endinso en el somni.

Sento la veu de la mare
que m'atura el malson
amb cançons de bressol.

SENSE PRESSA

La teranyina dels teus besos
es vessa en els meus versos.
Me la menjo mentre et sil·labejo,
mentre la presa (tu) cobejo.
Sigues meu, rendeix-te.

 Seguint la Isabel

La llum...

(seguint deo)

M'atura la llum amb què encara em guies,

m'atura la salabror del vent que fuig,

m'atura l'enyorança que pinta tot el gris

i m'atura el sol, trist, que s'amaga de la nit.

Com les teranyines aturen el vol dels mosquits.

Bitàcola (III)(de deomises)

[Intentant seguir la M. Roser Algué Vendrells]


Cel i mar en el teu nom,
I seré grumet i grua,
La postil·la en la bitàcola
De voler amarrar-me a tu,
Record vívid, heretgia
Contra la notícia d'ésser
Llunyana des de fa dies...

Amunt, vers la plenamar,
El cor neda i sobrevola
Mil paratges impregnats
Amb el teu cos bell, present,
La platja que ha obtingut
La teva nuesa en flor,
La llum amb què encara em guies...


d.

Blau-gris

 M'he perdut en la mirada,
d'un blau-gris color de mar;      
El cel em fa la rialla,
la lluna vol treure el cap.


I dins d'aquella mirada,
mil estrelletes brillants,
em reben amb un somriure...
bell regal de cel i mar. 

M. Roser Algué Vendrells  (seguint  ZEL)

paleta

les guspires dels teus ulls,
reflex d’estels, de nits dolces
miralls d’aquarel·les, d’aiguades
fetes amb suc de petons

no em barris el pas
m’acostaré suament,
junts sucarem en l’aiguabarreig
de la paleta de sentiments
que el temps ens ha regalat
-plàcidament, el viurem-

(seguint carme)

Olis  de llavis  al tors.
Aquarel·les  extenses
amb el pinzell  humit,
humit  de saliva.
Lleparé  el teu xiuxiueig
com aiguada  que m'amara.
Besa'm,
cada guspira  dels ulls.


(seguint la Montse  i la cantireta)

TRAÇOS

La mirada silenciosa
dibuixa el traç dels teus llavis
expressió de simfonia exquisida
que captura veu i cant.

OLIS

Pinzell. Rastres de saliva
que deixo en els teus mots,
uneixen fonemes de desig.
Callem per pintar-nos,
salvatges, olis de llavis al tors.

Seguint deomises

Vàlua (de deomises)

[Intentant seguir novesflors]


No vull cap altre quadre que el teu somriure
Quan et xiuxiuegi a l'oïda indicis encesos d'amor;
Ni el llenç més admirat tindrà vàlua perquè
Renuncïi a conquerir-te amb tossuda insistència.

Amagaré als ulls del món la paleta que servo
Per als traços precisos en arribar a les fibres
Del teu cor, carícies de vida entre pinzells de mots.

d.

El quadre del viatge

Imatge: Irene Sheri

Pintarem el silenci
amb la urgència del foc i el lament de la pluja
al nostre pas la terra prendrà tints de marró
mentre collim els verds aombrats o turgents
la blavor de la mar i la grisor dels núvols.
Pintarem el viatge
amb la foscor als peus i la llum a les mans,
no existeix el camí -ja ho va dir el poeta.
Passes com a pinzells i flors com a paraules
no vull cap altre quadre que el que pinte vivint.



(Intent de seguir la Carme i a tots els que haveu pintat silencis).

Delícia (de deomises)

[intentant seguir en Barbollaire]

Podré mirar-te.
No et pintaré el silenci
Malgrat que els llavis
Cedeixin la paraula
A l'iris que t'admira.


d.

CALLA EL SILENCI... aquarel·la de l'Anton.

Seguint...

16 – 2 – 12

Calla el silenci

en l’intern de l’arbre.

Fora, les fulles dringuen,

parlen i escolten

simfonia amb l’aire.

Es recolza i recorda

la seva mudesa establerta.

Dins, el silenci

esclata com rajolí de fonteta

que viu del que llença.

Bevem silenci que reconforta

I apaga la set de paraula. 

No pintaré el silenci

[seguint Carme i, segurament, Isabel]

No et pintaré el silenci,
car el silenci té tots els colors.

M'aproparé, de puntetes,
per pintar-te algun bocí de vida
en el llenç del teu cos.

Mai aquest vent

(responent la pregunta de la Carme)

Mai, mai aquest vent
s'endurà res, mai aquest vent.

Restaran forts els colors,
cada matís, cada llum, cada to.
Restarem forts nosaltres. Tots nosaltres.
Malgrat l'alè avinagrat que es respira.
Malgrat els fums altius,
malgrat tanta i tanta traïdoria.
Malgrat fer passar per solemne veritat
aquesta pestilent gestada injustícia.

Pintar el silenci

Aquella immensa set

d'allò  desconegut.

Va existir  algun cop  aquell doll

en  l'espai arrecerat on hi  cabia  tot?

Desapareix  el record, cobert de  gebres i incerteses.

Des de  la lentitud de qui es  recupera  i anhela.

Sabrem  com pintar  el silenci de mots?

O  s'haurà  endut,  aquest  vent  

que no bufa ni fa  tempesta,

tots  els  colors inventats  de nou 

que  havíem descobert?

(seguint  a  la Isabel  i en deo)

Miríada (de deomises)

[intentant seguir la Carme]


I ja no hi ha oasi després del comiat;
Tan sols la desèrtica gelor del silenci
Quan ja ha passat una miríada de paraules
Com una tempesta que ha de malmetre-ho tot.

Tornaré a avançar amb el rellotge d'arena
De la lentitud de qui es recupera i anhela
La celeritat de dies pretèrits, el bes?


d.

Qualsevol petjada

Qualsevol petjada
és devorada lentament pel desert.
Es menja la sorra els senyals,
esborra camins sota el cel,
fa del teu pas un no hi és
mentre l'oblid de boira la vida ens tenyeix.

Quan no recordis ni què és un desert,
què son dunes, oasi o sorra o pas ferm,
només sabràs què és tenir aquella immensa set...