La mare lloba i un dels petits

Un cadell de llop

La mare lloba s’endinsà en un bosc de roures i alzina. Li agradaven molt, a la femella, aquest arbres, ja que el seu aroma li omplia el musell de records de temps passats. Davant seu li semblà veure altre cop el seu mascle, caçant àgilment per alimentar els tres petits; a la dreta, el vell mussol savi admirant la saviesa del rei de la boscúria; a l’esquerra, fet una bola, un eriçó temorós... però això havia acabat, havia mort per sempre, havia finit, havia fet l’ànec, com aquells que intentaven caçar els cadells amagant-se entre els joncs del llac, se n’havia anat, com diuen els humans, a l’altre barri. Sí, perquè una alenada de plom sortida d’uns llavis d’acer va acabar amb les forces de l’amo del bosc, traït amb un bes, amb una presa viva emmetzinada, que l’adormí fins que els botxins foren a prop. I ara la mare lloba recordava tot allò.
Una llàgrima li relliscà per la pell grisa. Què podia fer, ella, ara? Els tres cadells tenien gana, i es trobava en terra desconeguda, en terra de ningú. I de sobte, soroll. La seva oïda sempre alerta captà un soroll de passes que s’apropaven. Humans! Una parella d’humans s’acostava! Amagueu-vos, fills meus, amagueu-vos, o us assassinaran com... però ja era massa tard, i un dels cadells s’atansava confiat a la parelleta. Dos joves humans, mascle i femella, s’apropaven xerrant tranquil·lament.
Mascle i femella... la lloba sentí una esgarrapada ben endins del pit. Però el que la preocupava en aquells instants era el destí que patiria el seu petit si els de dues potes duien males intencions. Arrencà a córrer ella també, però ja era massa tard. La parelleta havia vist el seu cadell, i ella s’amagà rere un roure, preparada a actuar. Es situà de manera que ells sabessin que era a prop.
-No el veus, Elena? Li donarem menjar i, si ens segueix, l’adoptarem –deia el noi, referint-se al cadell.
-Oh, Roc, ets un sol!
Ja està. Tenen el cor negre, aquesta gent. Me’l volen prendre, li volen fer mal! I es preparava a atacar els enemics de la seva espècie com ells havien fet amb el seu gran llop, però el que veié l’aturà de cop: els dos humans s’havien abraçat i es besaven els llavis i el noi acaronava el cos de la femella recorrent-lo amb les mans i s’ajeien a l’herba sense témer la presència d’ella i dels cadells.
S’estimaven, era segur que s’estimaven.
Per què ningú no feia el mateix amb ella?
I, el més important de tot, ara que comprenia que aquells dos éssers no podien pas ser tan dolents: havia d’acceptar que s’enduguessin el seu propi fill? Potser aquell seria un futur millor que el que l’esperava amb ella.
O potser no...

Bernat

Bernat

Va fer una darrera llambregada al seu voltant des del centre del menjador, ara buit, abans de pronunciar la frase definitiva:

—Me la quedo.

El venedor va assentir amb el cap i li va allargar la mà, en senyal d’aprovació.

—Heu pres una bona decisió. Queden poques cases com aquesta al poble.

En Bernat feia dies que buscava un racó com aquell. Amb quatre habitacions, un bany i cuina complerts, sense necessitat de reformes i on li demanaven just la xifra que ell s’havia fixat com a topall. I tenia un jardinet al darrera! Tot i que el sou de representant de productes farmacèutics era prou ostentós, amb el que havia de passar cada mes a la Clara i els nens no es podia permetre gaires alegries. A ciutat no trobava res que el satisfés i en aquest poblet pensava que podria iniciar una nova etapa. I el carrer semblava força tranquil.

—Això espero... —va assentir.

S’havia acabat això de dormir als hotels i a casa els amics. Que la feina li quedés a poc menys de mitja hora en tren; i que l’estació estigués a cinc minuts de la nova casa l’havien ajudat a decidir-se. Això i, perquè negar-ho, la visió de la veïna de la casa del costat que li va sortir en pitjar el timbre.

—Hola, venia a veure la casa...
—No. T’equivoques. Aquesta és la meva. La que es lloga és la del costat. No ets el primer que s’equivoca. Ja hem dit a l’ajuntament que posin els números nous, però som lents, aquí al poble...

Ara, si se la quedava, ja sabia a qui podria demanar-li la sal o els ous. Aquell somriure l’havia captivat.

En sortir, i mentre el venedor de la immobiliària tancava la porta del barri amb clau, no va poder deixar de fer una mirada a la bústia de la casa del costat. Hi va veure un sol nom escrit: “Eulàlia Miralpeix”.

—Anem. Ah! Aquí davant viu el fuster del poble. Té el taller dos carrers més avall. Li ho dic per això que m’ha comentat dels mobles que es vol fer a l’estudi...
—Bé, d’acord. Ho tindré en compte.
—Fem un cafè al restaurant d’aquí al costat? —va fer el venedor.— Com que estava segur que se la quedaria, ja duc els papers preparats. Els signa i llestos.

Mentre s’hi apropaven, van passar per una casa d’aire modernista amb uns esgrafiats a la paret que cridaren l’atenció d’en Bernat.

—És la casa del metge, en Bartomeu. Li diem pel nom, aquí—va dir sol·lícit el seu acompanyant. I afegí: Em sembla que ha estat a tots els parts de les dones del poble...
—Un metge i un fuster al mateix carrer! Ara només em faltarà saber on són el forn i l’estanc.

En ser davant la porta del restaurant van deixar passar primer un jove que en aquell moment hi entrava. Era hora de dinar, i van atansar-se a l’única taula que restava lliure. El jove que els precedia va palplantar-se a la taula del costat. En Jofre va atendre la conversa inicial, estranyat per la cara d’astorament que feien els comensals que hi eren asseguts. Una dona envermellida presentava al nouvingut: «És en Raül, fa sis mesos que ens coneixem i ens en anem a viure junts.»

En seure van demanar dues cerveses.

—Heu de deixar dues mensualitats a l’avançada, ja ho sabeu, oi?
—Si. No pateixi.
—Teniu mainada, vós? Ho dic perquè veig que la casa és prou gran per vostè sol...
—Sí dos nens. Son petits. Viuen amb la mare a ciutat. Així ho va decidir el jutge.
—Vaja, no volia ser indiscret, perdoni’m... Ja.. El matrimonis... Jo en tinc una, de filla, ja gran, l'Aïna. Amb la meva dona les coses tampoc són bufar i fer ampolles. Que li he de dir, oi? Ella porta una galeria d'art. Miri, demà mateix inaugura una exposició d'una escultora que viu aquí al poble. Si vol ja sap... Fa pinta d’agradar-li l’art, avostè.
—Ara, no gaire, la veritat... Per cert, abans que se m’oblidi. Hi ha alguna benzinera a prop?
—Sí, en sortir per la rotonda de dalt, al final del poble, la veurà. La duu en Pitus; bé en Josep Maria; és el meu sogre. Una institució al poble. Qualsevol cosa que vulguis saber-ne, ell n’està al cas. Per cert. També ven diaris i pa, si vol...
—Ja veig que aquí tothom es coneix...
—Als pobles, ja se sap...

L'Aina de la Carme F.

En el vaivé dels seus somnis ensopegats amb la veu de megafonia que anunciava la propera parada i amb les sotragades d'unes vies la qualitat de les quals era de molt lluny millorable, observava els rostres adormits que habitaven aquell món paral·lel.

Quan no era la son qui sortia guanyadora del ring de les lluites matutines (eren tantes les ocasions en què la llum de la lluna la debilitava), captava cada gest, cada sospir, cada comentari, cada mirada, fins el detall més ínfim. I robava un tros de la història dels personatges que formaven el seu món, entre la fantasia de qui somia i la realitat de qui desperta.

Aquell matí en Litus va estar a punt de perdre el tren. D'una correguda va arribar a l'estació i va poder enfilar-se dalt del tercer vagó. D'un cop d'ull va buscar l'Aina, i la veié adormida, amb l'expressió serena i tranquil·la d'un nadó. Es va asseure davant seu sense trencar el silenci del vaivé del seu pit.

Ella va obrir els ulls i li començà a explicar la història de l'estudiant fantàstic que seia a l'altra finestra i dels seus experiments de química que aconseguirien noves fórmules magistrals. Més d'una companyia farmacèutica li faria bones ofertes i segurament ell cauria en la maquinària capitalista, oblidant tots els ideals del que un dia va ser la veu d'innocent d'un infant.

La Mercè de Sol Solet

L'ANIVERSARI DE LA MERCÈ

 

Avui  és l'aniversari de la  Mercè. Compleix 52 anys.

Des de fa dies té un mal estar que no pot amb ell, una opressió de pit, un sentir-se malament a tot arreu, no pot més, els ho ha de dir, cal fer el cor fort i deslliurar-se d'una vegada per totes d'aquest pes que la corseca.

Ha viscut tota la seva vida pendent d'ells. Primer quan van néixer, va deixar la feina per incompatibilitat, desprès els va guiar en els estudis ajudant-los a entendre conceptes que els hi eren difícils, la universitat, la primera feina, ara ja no la necessiten...

En Carles, el seu marit, no ho va dubtar ni un moment en néixer el primer fill:

-Ho hauries de deixar tot i donar-li una dedicació exclusiva, jo ja guanyo prou diners per a tots tres.

I aixì es va fer, en exclusiva, gairebé tota una vida dedicada al marit i a fer grans els dos fills que van tenir.

Però ara ha arribat l'hora d'enfrontar-se amb la seva pròpia vida, ha de  prendre una decisió. S'ho ha pensat i repensat, no sap com reaccionarà el marit, segurament no ho entendrà. I els fills?. La veritat, si no ho entenen, tampoc li importa gaire.

Els  ho ha de dir, no pot esperar més si no  vol que tot se'n vagi  en orris, cal treure tot el coratge que necessita. Viure, només és una vegada, i aquesta vegada la vida li ha preparat un bon regal. És quelcom   inesperat però molt oportú.

I per fer-ho els ha invitat a dinar en aquets restaurant, a casa li hauria estat molt més difícil explicar-los que vol començar una nova vida..

La Laura, la seva filla, asseguda cara  la porta li diu a cau d'orella:

Mare, has vist aquest noi tant atractiu que acaba d'entrar?, quina edat diries que té? Uns trenta pot ser,   no?

Ella envermelleix quan veu que se li acosta i decididament se li apropa. .

Ara ja no pot fer marxa enrere.

-És en Raül, diu, fa sis mesos que ens coneixem i ens en  anem a viure junts.  

La Júlia de na Caterina

L'exposició

La Júlia, sola en un racó tot i ser la protagonista de la festa, es mirava una mica absent tota aquella gent que voltava per la galeria d'art. La majoria, estava convençuda, només havien vingut per l'aperitiu i les copes de cava, no pas perquè la seva exposició els interessés. Per què enganar-se? La seva carrera com a escultora estava en decadència. La crítica li ho repetia constantment. El seu estil estava desfasat, passat de moda. L'intent de rellançar la seva obra estava sent un autèntic fracàs. Com se li havia pogut passar per el cap mirar d'aconseguir de nou aquell èxit del que havia gaudit feia vint-i-cinc anys?
La fama l'havia agafada de molt jove. En aquella època era força atractiva. Tot i que hi havia alguns periodistes, artistes i d'altres que miraven de conquistar-la, ella només tenia ulls per a l'escultura, la seva gran passió, fins que va conèixer al que seria el seu home, en Carles. Era deu anys més gran que ella, encisador, elegant, cavaller, atent i un metge de prestigi. Es va enamorar d'ell fins al punt de voler casar-s'hi, deixar al marge la seva carrera com a escultora i convertir-se en mare d'una nena, la Marta que, tot i que l'estimava molt, mai havia desitjat tenir. Ho va fer per en Carles a qui li agradaven molt els nens, un home que tot i la ceguesa que Júlia va patir durant els primers anys de matrimoni, li havia estat infidel amb vàries amants des de sempre. Aleshores per què seguia fent, davant ell, com que no ho sabia si ja no se l'estimava? De fet, li era ben igual que en Carles no fos allà amb ella en un moment tan important com era aquella inauguració d'una nova exposició de les seves escultures. Però així ti tot, li varen entrar de cop ganes de plorar encara que es va saber contenir. La seva vida era i havia estat un autèntic desastre, un malson. Als seus cinquanta anys, encara que continuava sent força atractiva, es sentia lletja, tant per dins com per fora.
Per tant, el seu pensament seguia estant ben lluny d'aquella galeria. Tot i així els seus ulls es varen fixar amb un home que l'observava des de feia estona. Ell li somreia mentre les seves mirades es varen creuar. Va ser en aquest instant quan es va adonar que era un somriure que recordava molt bé. L'home es va anar acostant cap a ella. La Júlia va sentir com, inesperadament, les seves cames li començaven a tremolar i el ritme del seu cor s'accelerava. Era en Bernat, l'únic novio que havia tingut abans d'en Carles i a qui feia més de vint-i-cinc anys que no veia. Havia estat en Bernat qui havia tallat la relació quan ella començava a ser reconeguda com a escultora per casar-se amb la cosina de la Júlia…

Ja som 10...

Acabem de sortir de l'ou. Encara estem confegint el grup, encara no tenim tots els personatges en dansa i ja tenim un premi. Em sembla afalagadora la confiança...

La Carme Fortià ens l'ha passat des del seu blog. Com que ens ha agradat, amés a més de quedar-nos amb el premi ens hem quedat amb la Carme. I ara som 10!

Vinga va ... encara falten una pila de personatges!

Don Bartomeu

Na Tonina corria com una esperitada, travelava i s’aixecava en un sospir, un cop i un altre, un carrer més i ja hi seria, començava a faltar-li l’alè, quan va fitar el portal redó de ca don Bartomeu, i pogué veure que una de les fulles d’aquelles portes feixugues –de nord vell- estava oberta, com sempre.
Sense tocar, s’endinsà cap a dins de la casa, d’on sortia un renou eixordador.
- don Bartomeu! don Bartomeu!
- Qui hi ha? –demanà, cridant, el metge-.
- Vengui amb mi, ràpid, que na Llúcia s’ha fet un trenc al cap! –na Tonina ja havia arribat a la saleta del segon aiguavés-.
- Tonina, a poc a poc! ... que trencs se’n fan cada dia, però partits com aquest només n’hi ha un cada quatre anys!.
Don Bartomeu estava mirant la final del Mundial de futbol, mentre escoltava el mateix partit per la ràdio, amb el volum a rebentar, degut a la seva sordesa.
Na Tonina, en sentir aquella resposta, tornà de tots els colors. I no es pot dir que li vengués de nou, ja que don Bartomeu, el metge titular del poble, tenia la gent acostumada a aquestes sortides de to. Però la urgència del moment deixà na Tonina sense poder articular paraula i girà cua, cap a ca la seva germana Llúcia.
Quan hi arribà, don Bartomeu ja hi era. Havia mal aparcat el cotxe just davant del portal i s’havia precipitat a assistir l’accidentada.
- Res. No ha estat res –va dir don Bartomeu, en veure entrar na Tonina-. Amb un parell de punts en tindrà prou.
- No sap quin ensurt, quan he sentit el renou dins la cuina i l’he trobada estesa a terra.
Na Llúcia s’havia enfilat en una cadira per arribar a la xocolata, que la seva germana amagava damunt un escudeller, tapada amb una olla, perquè el metge li havia aconsellat que no en prengués.
Després de cosir la ferida i assegurar-se que l’hemorràgia s’havia aturat, don Bartomeu agafà el maletí disposat a tornar-se’n aviat per veure acabar el partit.
- Que prengui aquest analgèsic cada vuit hores, si té mal de cap. Si no, que vengui a la consulta d’aquí a un parell de dies.
- Gràcies don Bartomeu ¿què li devem? –demanà na Tonina-.
- Res. Me’n torn a veure si encara arrib a temps de veure acabar el partit.
Just quan arribava a ca seva, caixes destrempades, l’àrbitre assenyalava el final del partit: Brasil 2 – Itàlia 0.
- És molt gros, l’assumpte! Ni mirar el futbol a ple, me deixen. Al menys, ha guanyat Brasil.

El que ningú no esperava

Del mur desaparegut fa ja un bon grapat d’anys a la vora de l’antiga carretera nacional i que pertanyia a l’antic palau comtal, només hi roman un còdol de la grandària justa perquè el Josep Maria puga encabir el seu cos i recolzar-se una estona, prendre el sol, si el dia fa bo, i recuperar l’alè després de l’esforç que li suposa pujar el camí que va del poble fins a aquest indret aparentment oblidat i abandonat des que el trànsit fou desviat pel nou traçat de l’autovia.

Seu amb el bastó descansant, com un pont, entre les cames, i les mans creuades a sobre. De fet, pel seu posat passiu i arreplegat, sembla com si pregués a Déu nostresenyor. Però ell, descregut des que va tindre llibertat per manifestar-ho sense que la guàrdia civil li redrecés la pietat a base de garrotades, només mira la inactivitat de la gasolinera, a l’altra banda de la carretera deserta.

Pasqual, el treballador encarregat, escombra els racons. Però només fa veure que feineja perquè intueix la vigilància del Josep Maria, encara que sap que la tafaneria del vell és proporcional a la seua impaciència, i prompte podrà deixar anar el pal i tornar a dintre de la garita, a gaudir de l’escalfor de l’espigó elèctric, escoltar la ràdio i fer-se uns glops d’aiguardent. Un vici, aquest darrer, que la dona ja li tolera malament.

Tots dos es fiten amb tanta atenció que quasi ni se n’adonen de l’arribada del vehicle, si no és perquè el conductor i únic ocupant surt del cotxe per demanar servei. El nouvingut, amb certa parsimònia, mira de cridar l’atenció de l’encarregat. El Josep Maria des d’on s’hi troba no pot escoltar el que ha dit però si pot observar que el Pasqual sembla, de sobte, desconcertat. El veu mirar a un costat i a l’altre, com si no sapigués ben bé on deixar l’escombra i després avançar dues passes dubitatives cap al foraster que, instintivament, recula i es fica les mans a les butxaques de la gavardina que porta, fosca com una nit d’hivern. Intercanvien unes paraules, breus, i acte seguit, aquell home estrany, sense posar-hi benzina ni esperar cap altra cosa més, puja al cotxe, el posa en marxa i enfila cap al poble, passant a la vora del Josep Maria que el veu allunyar-se decidit, camí avall, rere un núvol de pols.

Quan el vell reprén la seua vigilància descobreix que el Pasqual té el pal de l’escombra als peus, el rostre desencaixat i les mans al cap. Amb una agilitat insòlita, el vell Josep Maria es posa dret sense tenir temps d’agafar el bastó que rodola per terra i, sense mirar, creua la carretera.

En Roc de la Carme R

Estava una mica cansat de la seva feina a la fusteria. De fet ell no era pas fuster, era fotògraf, però no se n'acabava de sortir i ara com que li havien demanat un cop de mà provisional d'uns quants mesos, i ell tampoc tenia gaire feina, s'hi havia avingut. Si cobrava alguna mesada no li aniria pas malament.

En Roc es delia per arribar a casa. Vivia sol, en una caseta de poble, en un carrer estret, on les finestres de la casa del davant eren ben a prop. Cada dia es mirava una noia que treballava allà davant, amb discreció primer, amb somriures creuats al cap de pocs dies. Ella feinejava: treia la pols, fregava vidres i ell se la mirava, devia treballar per l'Eulàlia .

- Eulàlia - li va dir quan es van trobar de bon matí pel carrer en anar a treballar - aquesta noia que tens que et fa la neteja, me l'has de presentar.
- Aquesta noia, Roc, ni te la miris, està casada i té una nena de 6 anys!
- Ja he fet tard, Eulàlia! Ja me l'he mirada. Com es diu?
- Es diu, Elena. I deixa-la tranquil·la, que ja et conec!
- Està bé, està bé, ja faré bondat, però és que m'agrada molt. Té un somriure preciós.

I a la tarda quan l'Eulàlia arribava a casa i l'Elena ja se'n anava... li diu:

- Eulàlia, coneixes aquest noi que viu aquí al davant?
- Sí és en Roc i si em vols fer cas no li donis gaire corda.
- No, no, si no ens hem dit ni una paraula, però és simpàtic!

No va poder fer res més que sacsejar el cap d'un costat a l'altre, mentre es rentava mentalment les mans i decidia fer l'orni i no veure res del que passaria allà davant dels seus ulls.

Volia conèixer l'amor

D' Ignacio Terrado de Bocins de nit

"N'estava farta, farta, farta!
Sí! Ja n'hi havia prou, d'aquest color.
Sempre així. Sempre, sempre, sempre!
Sempre patint, maleït sigui, fugint d'un destí invencible i etern, corrent i corrent i amagant-se entre els arbres i els matolls, rere les roques i sota les pedres, si calia, per acabar perdent-ho tot amb un bes sortit de llavis d'acer.
No, no, no! Això no havia d'ésser així. M'hi nego!
És que hi ha algun invisible Narrador, en algun lloc, que s'ha proposat torturar-me?
I ella corria i corria i corria, com sempre havia fet.
Tota una història de caigudes i de plors, de pèrdua i desengany, corrent, fugint del fusell del caçador.
Però ara... això no havia de continuar així.
No, no podia continuar així.
La mare lloba va agafar els seus cadells, els tres que li quedaven –tres de vuit!– i sortí del bosc on havia viscut sempre.
Caminaria i caminaria, n'estava decidida, caminaria i caminaria fins que trobés, per fi!, allò que el seu cor anhelava.
El vent se n'endugué els udols. Tota una tradició de contes estava a punt de canviar.
Diuen que, allà a la vora del mar, hi ha algú que coneix l'amor..."

Presentació del blog

Hola, aquest blog no és un blog personal. És un blog comunitari, creat especialment per a escriure històries sobre uns personatges compartits, que seran patrimoni de tots i tots els podrem utilitzar en els nostres textos, contes, històries, situacions...

Quants som? De moment set. Ja sabem d'alguns que ara mateix no tenen temps i que s'hi afegiran més endavant. Anirem informant... dels que escriuen i dels que seran escrits.