La Júlia de na Caterina

L'exposició

La Júlia, sola en un racó tot i ser la protagonista de la festa, es mirava una mica absent tota aquella gent que voltava per la galeria d'art. La majoria, estava convençuda, només havien vingut per l'aperitiu i les copes de cava, no pas perquè la seva exposició els interessés. Per què enganar-se? La seva carrera com a escultora estava en decadència. La crítica li ho repetia constantment. El seu estil estava desfasat, passat de moda. L'intent de rellançar la seva obra estava sent un autèntic fracàs. Com se li havia pogut passar per el cap mirar d'aconseguir de nou aquell èxit del que havia gaudit feia vint-i-cinc anys?
La fama l'havia agafada de molt jove. En aquella època era força atractiva. Tot i que hi havia alguns periodistes, artistes i d'altres que miraven de conquistar-la, ella només tenia ulls per a l'escultura, la seva gran passió, fins que va conèixer al que seria el seu home, en Carles. Era deu anys més gran que ella, encisador, elegant, cavaller, atent i un metge de prestigi. Es va enamorar d'ell fins al punt de voler casar-s'hi, deixar al marge la seva carrera com a escultora i convertir-se en mare d'una nena, la Marta que, tot i que l'estimava molt, mai havia desitjat tenir. Ho va fer per en Carles a qui li agradaven molt els nens, un home que tot i la ceguesa que Júlia va patir durant els primers anys de matrimoni, li havia estat infidel amb vàries amants des de sempre. Aleshores per què seguia fent, davant ell, com que no ho sabia si ja no se l'estimava? De fet, li era ben igual que en Carles no fos allà amb ella en un moment tan important com era aquella inauguració d'una nova exposició de les seves escultures. Però així ti tot, li varen entrar de cop ganes de plorar encara que es va saber contenir. La seva vida era i havia estat un autèntic desastre, un malson. Als seus cinquanta anys, encara que continuava sent força atractiva, es sentia lletja, tant per dins com per fora.
Per tant, el seu pensament seguia estant ben lluny d'aquella galeria. Tot i així els seus ulls es varen fixar amb un home que l'observava des de feia estona. Ell li somreia mentre les seves mirades es varen creuar. Va ser en aquest instant quan es va adonar que era un somriure que recordava molt bé. L'home es va anar acostant cap a ella. La Júlia va sentir com, inesperadament, les seves cames li començaven a tremolar i el ritme del seu cor s'accelerava. Era en Bernat, l'únic novio que havia tingut abans d'en Carles i a qui feia més de vint-i-cinc anys que no veia. Havia estat en Bernat qui havia tallat la relació quan ella començava a ser reconeguda com a escultora per casar-se amb la cosina de la Júlia…