Un cadell de llop

La mare lloba s’endinsà en un bosc de roures i alzina. Li agradaven molt, a la femella, aquest arbres, ja que el seu aroma li omplia el musell de records de temps passats. Davant seu li semblà veure altre cop el seu mascle, caçant àgilment per alimentar els tres petits; a la dreta, el vell mussol savi admirant la saviesa del rei de la boscúria; a l’esquerra, fet una bola, un eriçó temorós... però això havia acabat, havia mort per sempre, havia finit, havia fet l’ànec, com aquells que intentaven caçar els cadells amagant-se entre els joncs del llac, se n’havia anat, com diuen els humans, a l’altre barri. Sí, perquè una alenada de plom sortida d’uns llavis d’acer va acabar amb les forces de l’amo del bosc, traït amb un bes, amb una presa viva emmetzinada, que l’adormí fins que els botxins foren a prop. I ara la mare lloba recordava tot allò.
Una llàgrima li relliscà per la pell grisa. Què podia fer, ella, ara? Els tres cadells tenien gana, i es trobava en terra desconeguda, en terra de ningú. I de sobte, soroll. La seva oïda sempre alerta captà un soroll de passes que s’apropaven. Humans! Una parella d’humans s’acostava! Amagueu-vos, fills meus, amagueu-vos, o us assassinaran com... però ja era massa tard, i un dels cadells s’atansava confiat a la parelleta. Dos joves humans, mascle i femella, s’apropaven xerrant tranquil·lament.
Mascle i femella... la lloba sentí una esgarrapada ben endins del pit. Però el que la preocupava en aquells instants era el destí que patiria el seu petit si els de dues potes duien males intencions. Arrencà a córrer ella també, però ja era massa tard. La parelleta havia vist el seu cadell, i ella s’amagà rere un roure, preparada a actuar. Es situà de manera que ells sabessin que era a prop.
-No el veus, Elena? Li donarem menjar i, si ens segueix, l’adoptarem –deia el noi, referint-se al cadell.
-Oh, Roc, ets un sol!
Ja està. Tenen el cor negre, aquesta gent. Me’l volen prendre, li volen fer mal! I es preparava a atacar els enemics de la seva espècie com ells havien fet amb el seu gran llop, però el que veié l’aturà de cop: els dos humans s’havien abraçat i es besaven els llavis i el noi acaronava el cos de la femella recorrent-lo amb les mans i s’ajeien a l’herba sense témer la presència d’ella i dels cadells.
S’estimaven, era segur que s’estimaven.
Per què ningú no feia el mateix amb ella?
I, el més important de tot, ara que comprenia que aquells dos éssers no podien pas ser tan dolents: havia d’acceptar que s’enduguessin el seu propi fill? Potser aquell seria un futur millor que el que l’esperava amb ella.
O potser no...