Onírica bitàcola, de deomises

[intentant copsar les paraules de la fanal blau i en Barbollaire]


He sembrat les meves nits d'insomni
Per vetllar-te i besar-te furtivament
Amb el bes i les pupil·les del lament
Més callat perquè no perdis el nom ni

La veu al fons de l'abisme, que és part
De la vida, lluminària i far resplendent
Enmig de les tenebres que envolten la mar
De l'escalfor teva i del meu cor fervent.

Tindré la fam infinita per al teu froment,
La brúixola precisa per trobar l'ensomni
Entre les teves palmes i el meu atzar.

Sabré canviar i fer favorable el vent
Fins que navegui el teu ventre -la llar
Per al llagut i per al vers-, el teu somni.


d.

Escuma

(ormejant la barca i navegant amb vosaltres...)

Navegar-te el somni

com l’escuma

a la platja

espurneja el teu cos

i es fa part de tu.

Naveguen els somnis

Naveguen el somnis

amb el rem sincronitzat

i el propòsit tenaç

de trencar les ones

cap a un horitzó plaent.

seguint els navegants

Màgia aquàtica, de deomises

[intentant seguir la Carme Rosanas i la resta d'itinerants marítimes]

Navega el somni
Per les mars que són nostres
Des que vam néixer.

La pell antiga
De l'onada el bressola
I s'endormisca.
El somni dins del somni,
Somniant que desperta

I veu la màgia
Fins a l'horitzó -blava
Sina de l'aigua.


d.

seguint  la Mª  Roser  i L'Elfree

Quietud  de barca
ones  enllà, tot  sol
navega el somni.

Ones de setí

 seguint el mar....el ritme suau

Ones de setí
bressen els somnis
tranquils
tranquils
en el blau marí

ESQUITX -2

Un ritme suau

balanceja la barca;

Quietud al mar.
(seguint tots els mars , totes les barques...)

Estrelles al camí

Per què plores l'absència de la lluna?
Tens paraules d'atzur planant sobre la mar
miralls de lapislàtzuli, cantars de veu potent.
Mentre la nit és negra més lluents els estels.
No és que no hi haja lluna
espera un dia
o dos
o tres
el perfil del coltell, corbat com la corbella
ha recollit la llum i va creixent
ahir ni es divisava.
Si la nit demà torna negra com pena negra
el cel vessarà estrelles ran de camí.
Per què plores l'absència de la lluna?

(seguint Deomises)

Paraula blava

Paraula blava de la mar,

pont celeste sobre l'onatge,

del color d'escuma

a la llum freda de la lluna.

Paraula blava,

esquitx de sal,

floreta clara,

vela de l'alba

aigua del mar.

(seguint deomises, també; i totes les paraules blaves)

Lapislàtzuli (II), de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]


Paraula blava de la mar,
I servirà per recordar-nos
El bressol i la naixença,
El dia que comença i l'ocàs.

M'omplo els llavis d'atzur,
I l'horitzó de nou sobreïx
D'onatge i de quietud
Amb la mansuetud del seu cos.

I no oblido que en sóc fill,
Deixeble de la seva sal,
Mentre admiro el lapislàtzuli
I l'ivori del vaivé constant.

Paraula blava de la mar,
Eterna baula que a ella em lliga.


d.

La paraula blava de Vinyoli

M'estimo la "paraula blava"
dins un vers
o ocupant l'espai de prosa,
feta amb ploma
o en un logotip,
sonant en ser cantada
o reivindicant en una pancarta.
Sempre, sempre immaterial,
profunda i incommesurable
com tot allò associat al mar.

[segueixo les vostres paraules blaves]

Pètals de records ( seguint la flor del barbollaire)

La flor de la memòria
tija de melangia
saba d'amor
en els pètals
dels records

Flors

(seguint a tots, a tothom...)

La paraula justa serà,

implacable,

la flor de la memòria.

Brollant,

brillant i valenta,

des dels clots, silencis

i pors.

Música: After the blast of lightning, Benjamin Britten - Disc: War Requiem

Lògica horària, de deomises

[intentant seguir en Vicicle]


Fora d'horari,
Amb la precisa lògica
De la Natura.
No existeix el rellotge
Per al cos que agonitza.

El bleix retorna
De nou a l'atmosfera,
Clam del silenci.


d.

Fora d'horari

A l'alba o al capvespre.
L'horari era precís.
Sempre amb llum natural.
Tan fàcil com tallar el matí,
tan lògic com avançar la nit.
Dos cops al dia, i la resta
repetir-te que ells són els altres.
Que tu mai no seràs l'altre
als colgats oblidats
per tants atzucacs anònims.
D'horabaixa o de matinada.
Fora d'horari,
no era ben vist.

(Seguint Zel)

colgats

L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada
s’estremeix, dolguda.
Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada
no pas sola, però vençuda.

Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança
dels fills, dels néts.
Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança
dels perduts, que jeuen sols i freds.

Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança
recolliran amorosament, plorant versets d’amor
l’enyorat perdut, i en llevar la terra
el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.

(seguint Deo, i en memòria dels vençuts)

Poètica pacífica, de deomises

[intentant seguir la Isabel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]


Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.

Lluitarem contra
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.


d.

Poesia

Si la vida no s'atura

i el sol té encara foc,

si el fil fa costura,

i el poema vol mots.

Salvarem l'escriptura,

cada signe amb un so

i cantarem una sura

generant la cançó.

Somniarem veus llunyanes

i silencis rimats

per musicar les paraules

que ens perfumen el món.

Cada estrofa, un ritme.

Cada vers, tros d'un tot.

Cada punt, canvi de torn.

Poesia que explica

ginys del cap i del cor.

Poesia per viure una mica millor.

Volen els mots

Volen els mots
com estels lligats a terra.

La literatura continua
si la vida no s'atura.

La ploma omple la vida,
el que et passa n'és el tinter.

A vegades el plaer és alhora goig,
tant com el goig és plaer.

[seguint zel]

Legítima victòria, de deomises

[intentant seguir la zel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]

Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.

Setanta-cinc anys de la primera punyalada.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.

Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.


d.