VIATGE

Com experts navegants,
evitarem els vents de port
i que la nau naufragi,
continuant el viatge a Ítaca.

Vents de por

(Seguint Deo)

Llum intacta,

mar de blavor,

salada brisa

i vents de por.

Remor de bales,

olor de mort.

Qui ha d'aturar

aquest malson?

Llum intacta,

mar de blavor,

Leptis Magna*

dringant de nou...

(* Antiga ciutat romana fundada pels fenicis. Líbia)

Fragància mediterrània (Híspalis XXXIV)

[intentant seguir la Isabel]

Aixopluc d'ones.
Solco la mar, la mare
De llum intacta.


d.

Surto

Surto de casa,

salpo a la mar,

m'aixopluguen tempestes,

matinades calmes

i nits de cel estelat.

(seguint fanal blau)

Amuntegat el poema

Amuntegat el poema, 
mentre els mots vaiveregen
a cops d'onades suaus,
allibero el norai de les amarres.
I com si fos un ritual,
mentre em desperto,
i encara somnio,
salpo a la mar,
amb una nova quimera.

(seguint en Joan Guasch)

Aprofito el mar

(segueixo Francesc Mompó)


Sóc sang que navega
entre l'univers dels capvespres
i tot de cels estel·lats de pomes de saviesa.
Quan retorno cansat a casa
m'adono del temps.
Medito assegut.
Madormo.
Somnio.
Finalment, maldestre,
amuntego un poema
que salpa en aquest mar
tan ample.

UNA MAR MASSA AMPLA

UNA MAR MASSA AMPLA

Presoner de la intempèrie

cerque a la palpa la riba

que em retorne la finitud;

sóc sang que navega

en una mar massa ampla.

Intempèrie (Híspalis XXXII)

[intentant seguir vagament l'Anton]

Has clamat, davant de la flor de l'ametller,
Com qui perd la vida i no sap recuperar-la,
I un déu ignot t'ha ordenat: "Alça't i parla
Abans que et trepitgin de nou i m'adonaré
Que ets fill de la meva carn, sang de la meva
Sang, i combatràs en el meu nom, sense treva."
Però segueixes sol en la nit, que et manté
Vivint en la intempèrie, essent el seu presoner.


d.

ARA TOTS ELS DIES SON AVUI...RODA POÈTICA FEBRER 11

Foto pròpia. Ufanós l'ametller llença a l'espai la seva continuitat de vida... Quantes flors arribaran a terme ? El cuidant recollirà el fruit ? La excelència de la visió ens porta la fantasia de papallonetes ajocades que poden emprendre vol... Anton.

25 – 2 -11

seguint ARA TOTS ELS DIES...

Ara tots els dies son AVUI.

has clamat ferotgement

a la llunyania

i el tornaveu ha ressonat...

AVUI tindràs novament calma.

No et pots descuidar, però

i situar-te en el sempre perdre,

en quasi desitjar-lo, voler-lo...No!!

Per que, aleshores,

QUI i QUÈ pot retornar-te

el guanyar ?

esvaint-se

Des dels llavis closos

de debilitat

aboques paraules llunyanes.

Un filet de tu mateix,

com el solatge

del fons de la butxaca

del teu davantal de filadora

que espolsaves al terrat

tots els capvespres.

Ara 
tots el dies

són hui.

D'absències (Híspalis XXXI)

[intentant seguir Vicicle i la resta de ressons, malgrat el to tràgic...]

He esguardat al meu voltant.
Silenci, quietud, reminiscències.
I sé que el llibre d'absències
S'escriu amb lletres de sang.

He volgut desentrellar del fang
La veritat d'aquesta lletania
De dolor, d'aquesta nit sense dia
Que fa l'ínfima esgarrinxada gran.

I ofego el crit en la gola, el plor
Abans que la veu esdevingui ressò
Per al demà que no vindrà per a tu,

Víctima de l'esllavissada, de l'enderroc
D'una vida feta de retalls, que poc
A poc es desfà en el temps, que se l'enduu.


d.

El ressò de les absències

La tomba de les 43 absències

(A les víctimes de la Línia 1 del Metro)

Vaig veure, vaig sentir
la profunda ferida
de les paraules no ateses.
Dels que han perdut
i esperen amb el seu dolor
tots el dies tres de cada mes.
Dels que s'han perdut,
de fa anys, al laberint
confós de les cendres
d'uns sons maleïts.

Vaig sentir, vaig veure
la sang escassa dels mots
trencats en versos trencats,
frissats pels delers.
Apaivagats pels dols
de tants records aixoplugats
en un temps que mai
no hagueren volgut viure.
Que mai no hagueren
degut sentir ofesos.

Vaig veure
atzucacs sobtats
de vides desposseïdes.
Cossos sense esguards
on sentir-se.
Vaig sentir
com, dempeus al no-res,
esperen llavis
d'un ressò difús
on veure's.

Passí al seu costat.
Deixí de pedalar.
Quedí dempeus.
Que ningú els veu.
Que no se'ls sent.
Per un moment
vaig fer com ells.
Deixí de viure.

(Seguint el ressò… Carme, Montse, Deomises, Isabel…)

RESSONAR

Som cantaires,
portadors d'un só antic.
Ressò de veu.

És la teva veu

(Seguint Deo)

És la teva veu crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge,

és un toc serè, és pèndol al ritme constant del meu rellotge,

és l'udol del llop ferit al mig de l'espès i fosc boscatge.

És un cant somort, és remor i clam i rebuig de tants malsons...

És la teva veu flassada blanca que no espanta els aligots,

és bandera al vent, és papir del temps, és l'esperit de desert,

és la tradició tribal d'un poble antic amb la pau trencada.

Rèplica (Híspalis XXX)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?


d.

Ressò

Amb  el ressó  d'unes branques  nues

farem un niu  que ens  aixoplugui.

Ens  durà  amb  ell,  el fluir del temps,

i  serem cant,  i somriure  i silenci.

Ens retrobarem  de nou.

Des del meu racó

Des del meu racó,
a peu de cinglera,
a l'empara de la solitud
amb el ressò de les branques nues,
reinvento cants
que et facin companyia
i desin les angúnies pels camins
-al  llot rogenc-
i l'eco t'acosti,
com un regal, 
el cant d'una merla.

(seguint la zel)

eco

A l’empara de la paret llisa,
en un abric de roca, a recer del vent
arriba l’eco de la teva veu trista,
un plany de solitud...

La muntanya em retorna
la teva veu, un ronc fosc, poruc
i endevino llàgrimes mudes
que recullo i deso al sarró de les angúnies...

Hauré d’inventar un cant que t’agomboli
que escampi un so de companyia
i des del meu racó, a recer del vent,
es propagui a tot arreu, que torni la veu
perduda

.

(seguint Montse)

INVENTAR-SE JOCS

A l'hora de berenar,
la teva imatge i só
resten apagats.
Mirant la pantalla fosca,
cau una llàgrima 
dins la tassa de xocolate desfeta.
M'invento un joc de somni,
que retorni color i  veu
propagant-se per tot arreu.

ELS JOCS D'INFANTS... roda poètica febrer 11- foto montse subirats.

   foto montse subirats  

 seguint els jocs... 

24 – 2 – 11

Els jocs d’infant fan com de jutge i acusat

pel dia del seu demà.

Valors que es contraposen

i creen la consciència futura.

Creixerà sa petitesa...

Omplirà el got i haurà de jutjar – se...?

Clar que necessitarà un jutge,

la seva consciència

que no l’abandona a sol i ombra.

L’ hipocresia la anorrea,

però ella surt immensa

com fibló de vespa,

com ocell matiner

a volar, a ensenyar-se

atordint el nostre menyspreu.

Volem apaivagar-la ?

Sincerem-nos....

Ella no menteix mai.