gotes de llum

 mercè  =  baba

 segueixo amb les gotes de llum que aquí podeu veure

  

gotes de llum

il·luminant més enllà, de las imatges pròfugues

els records despertats.

més enllà encara, quan mires dins del cor,

retrobaràs aromes que creies oblidades,

deixades sens pensar al marge del camí.

aromes, que ara cobren importància.

petites gotes d’essència

soterrades en l’àmbar de la vida,

quan immersa en el tràfec de la ruta

miraves sens sentir.

que és un record, sinó la guspira

amb poder d’encendre una foguera

que avorti les tenebres de la nit.

la petita espurna d’un passat,

capaç de fer sorgir en el desert,

un brollador que transmuti aridesa.

el ressort per arrancar de l’ànima els pètals ja marcits.

prodigi ocult del inconscient

al retornar del desterro i de l’oblit,

sentiments i sensacions que creiem sepultats.

Punta fina

Em mullo als rius de paraules d'aquest "Trencadís de versos", fantàstic inici de Montse Galionar

Rius de paraules

cap al mar del llegir,

núvols de la nit

sota els vents d'estels.

I els siderals universos

que ens plouen versos,

gotes de llum

aquí, als camins i rius,

com feixos d'una collita

que és essència de vida,

llapis de poesia

amb punta fina exclusiva

lliscant al mapa personal.

TRENCADÍS DE VERSOS

Avui he dormit malament,

somiant que escrivia versos estranyíssims.

Potser, sense saber-ho, recordava tot allò

que cal oblidar en la nit, simplement per sobreviure...

Avui he imaginat rius de paraules

que brollaven insurgents dels llavis erts

i que deien tot allò que mai t’he dit

després que rubriquessis, en els nostres sentiments,

els crèdits del The End...

O potser no, potser havia retornat a indrets perduts,

quan encara era feliç, i no ho sabia

que vivia de les engrunes del teu temps,

i les llàgrimes, furtives, no em traïen cada nit

com qui fa el dol, plorant el desencís sota els llençols...

Avui he somiat en mots trencats, com bocins d’un mirall,

i en fragments dels nostres dies que, grotescament,

ballaven una dansa esbojarrada, reflectint-s’hi,

amb imatges monstruoses, irreals.

No podia destriar-ne qui era jo, ni qui eres tu,

o si era realitat allò que vam compartir algun dia...            

Quan per fi m’he despertat, ho he vist molt clar:

el subconscient, tenaç, s’entesta tothora a recordar-me

que el nostre temps i l’amor ja han caducat... 

Montse Galionar

Roda poètica de tardor

 

Qui s'anima a fer una roda poètica durant  tot el mes d'octubre?

Ja sabeu les regles del joc.

1.- Escriure poemes de tema lliure.
2.- Enllaçant-los sempre amb el poema anterior, agafant-ne un mot o un vers
3.- No hi ha ordre preestablert de participació. Tothom escriu quan un poema li inspira seguir-lo.
4.- Es pot participar tantes vegades com es vulgui, durant el mes d'octubre, amb una mica de prudència per deixar espai per tothom.
5.- El primer poema l'escriurà el primer que s'animi a ser-hi.

(Si necessiteu més aclariments, pregunteu...)

S'hi van apuntant...

1.- Galionar - (Escriurà el primer poema  el  dia 1 d'octubre)
2.- M Roser
3.- Cantireta
4.- Elfreelang
5.- Montse Pes
6.- Noves Flors
7.- Pilar
8.- Anton
9.- Rosada
10.- Glòria
11.- Drapaire de mots
12.- Baba
13.- Imma Cauhé
14.- Xavier Pujol
15.- Isabel Barriel
16.- Encarna
17.- Mònica Massó
18.- Fanal Blau
19.- Carme

COM M'ENCANTARIA... boli ràpit

Com m’encantaria junyir la veu blava

del cel altívol i l’esperançat  mar

a la muntanya que de dol afanya

i amb el blanc ens cita a escriure el tall...

El tall de l’ injustícia que ens subjuga

que ens aplana clatell i anorrea el cap...

Ai, cimbori de nostra terra aimada,

del teulat sorgeixi ja l’últim esclat

de campanar que li han robat campana

i sa parla no diu ni mare i pare, fill i filla, ni germà.

Esclata veu d’un poble en que sa llengua

la menysprea el prepotent justicier cruel

que fins l’última paraula ja se’ns menja :

INDEPENDÈNCIA,... Ho ara o esclaus serem.

DE REBAIXES 13.- 25-8-13 .- ANTON.  

LES PERSONES... aquarel·la

11.-15 – 11 -10

Les persones ens delatem.

Mira. Tanca curiositat. Mira.

Espera. No t’impacientis. Espera.

Calla. No preguntis. Calla.

Ressegueix les peuades

de la seva mirada intranquil·la,

o fefaent o feble o amorosa

o suau o distreta o trencadissa

O absorbent o silenciosa...

... i sabràs què busca, que espera,

D’on fuig, que estima, que li interessa...

... La teva curiositat tancada

ha obert el miracle...

Ara saps davant de qui et trobes...

Un pàmfil, un innoble, un innocent,

un prepotent, un enquistat en

l’orgull, enveja, passions ...

Ara, entra els ulls dins teu

i mira, calla,... En que t’hi assembles ?

DE ARREPLEGANT TRENTS II .- ANTON.- T.E.

NO SIGUIS... aquarel·la

6.- 1 – 5 – 10

No siguis com el frare

que és diu paraules en silenci,

que no aspiren la llum

de la veu, del clam, del crit.

Ranareja  sentiments

i crida fins que el vent

s’endugui a altres contrades

el teu pensament parlat.

Treu a la vida, a la realitat

totes les veritats que t’acoltellen...

Que tothom sàpiga el teu fer

dins la teva veritat....

No tinguis por de llençar el ferro

que t’envolta

i no et deixa respirar.

DE AREREPLEGANT TRENETS II.- ANTON.-T.E.

CANVIAR D'AIRES... boli ràpit

Cansat dels  contactes que li oferia la vida

pensà en fer taula rassa i canviar...

Tocar paperetes de vot que no acomplien

les expectatives posades en el polític,

veure que la religiositat no seguia

les prèdiques en que es refermava la cúria,

que les amistats tenien tendències

de lucrar les seves suors treballades

i- el profit propi no li deixaven lliure...,

Noi, noi,pensà en pujar al terrat descobert

i a les nits estendre la seva vesta

que el ventijol li obrís tots els porus,

mentre s’ha mirada tenia la complaença

de veure el cel de brillants estrelles

i ,allí,ningú li demanava, ni diner, ni resos,

ni paraules d’alabança fútil i fal·laç,

ni paperetes en urnes  per engreixar

la corrupció, les il·legalitats, i cares

que sols el coneixien un dia...

I encara amb la sorna de toc a l’espatlla..

-Ja saps quan em necessitis...

I les poques vegades que havia buidat el pap,

Ai,noi,de raons i paraules... tantes!!

però tot quedava en aigua de borraines.

Li aniria bé el ventijol pur i net...

Allò que diuen: Canviar d’aires... !!

DE REBAIXES 14.- ANTON. T.E.- 25-8-14.

PINTA EL QUADRE... aquarel·la

1 – 5 – 13

 Posa't amb els pinzells a jugar com orenetes i pardals a fer nius d'il·lusions i sostrau-te els mals esperits de les galletades d'aigua pudenta que ens tiren per damunt i nosaltres com nous bufons resistir les andanades dels faceciosos que s'han apoderat dels nostres pots de pintura amb els que mesclàvem alegries i penes i ens en rèiem de  les pluges malsanes. Aixeca el cap i esquiva la pròxima galletada...Persisteix en la tossuderia i pinta el quadre famós del teu viure .Anton

ET VEIG EN AQUEST MAR... aquarel·la

Et veig en aquest mar emboirat

On la llum difuminada

Es clou.

Tot calla. Parla el silenci,

Melodia de cant d’altres tremps

Desaparegut.

Em figuro ta figura boirosa

De contorns fins esmorteïts vivint

Altres sospirs.

La llanterna de meu existir

Té prou oli per il·luminar

Els records.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 23-8-14

ANIVERSARI DELS NOSTRES NETS AINA I PAU... aquarel·la

ALS NOSTRES NETS AINA I PAU...

.................

Obrireu la font de nostres alegries

En el mateix dia, en diferent any

I nostre caliu sou per més que passin dies...

Avui, per nostra llar és un dia molt gran.

Creixeu com feren  ametlla i rosa,

El dos tenien una closca dura, l’altra pètal perfumat...

Sigueu valents. Avant amb abraçada fosa

En un futur que sigui d’Amor i de Pau,

FELICITATS.-  T.....  I ANTON

FANTASIA DE LA ROSA I L’AMETLLA...

Inspirat en una foto de Teresa Castelló.

........................................................

Va ser flor de naixent ametlla

joiosa obrint-se, carnuda, salvant-se del gel

i es despullà llençant al terra la camisa

que sa mare li regalava al naixement.

Poca carn demostrava enganxant-se pindoleta

en el ramatge del arbre on anà creixent poquet

amb ses companyes, unint-se, mirant terra

i rebent rou i pluja, sol i vent.

Amb germanes eren felices, fruïen inflant el ventre

amb un verd esponerós omplint l’ametllonet .

...............................................

Mes,davall seu, parterre de fulla verge i tendra,

assumia pletòric lloc com erèctil castell

que per voler barrejar-se amb la nuvolada

feia d’anxaneta esplèndid un luxuriós capell. 

Formós obrí del barret les seves ales

i perfumant l’entorn  es pentinà el cabell

al aire tot el vestit que s’obria i s’obria

ensenyant orgull i joia amb pètals oberts.

S’inflava d’aromar des de son vestuari

mitjons, i calçones, faldilles, brusa i corpinyet

amb més gassa, seus pètals nous florien

donant al ventijol llustre d’angelet.

- Com t’ho fas que estàs preciosa

amb vestit nou sempre lluent...?-

- cantava l’ametlla  a la rosa generosa

que aroma escampava al més noble vent.

Passaren dies i dies sense mirar hores

perfumant el regne, emmelant  l’entorn seu

i amb les solanades i vents i pluges

ella no parava de destil·lar  del flascó excels.

Però tant treball un dia ve que cansa

que tothom vol perfum i ella n’és diligent

i si que un jorn va caure rufagada

i el seu vestit quedà estripat, a terra desfet.

S’agostaven les fulles, abans  fines i tendres,

el rou li feu de plor incessant,empallegós, sincer.

L’ametlla a dalt de l’arbre es treia la sarja...

Badava ensenyant cos dur, llençant vestit verd

que ja mai més usaria aquella clofolla

que havia guardat abans son cos adolescent.

.........................................

La rosa perdia sa vida... L’ametlla fruïa del viure ...

Quin gran dilema jugaven  en seus anhels

La rosa seria seca en pàgines de llibre

L’ametlla guardava llavor seguint complaent

Al deliri de ser continuïtat d’univers.

Al pas del temps complien destins les dos joies

I mai moririen, donant-ne cadascuna son ser.

DE REBAIXES 14.- 14-8-14.-ANTON.- T.E.