ANIVERSARI DELS NOSTRES NETS AINA I PAU... aquarel·la

ALS NOSTRES NETS AINA I PAU...

.................

Obrireu la font de nostres alegries

En el mateix dia, en diferent any

I nostre caliu sou per més que passin dies...

Avui, per nostra llar és un dia molt gran.

Creixeu com feren  ametlla i rosa,

El dos tenien una closca dura, l’altra pètal perfumat...

Sigueu valents. Avant amb abraçada fosa

En un futur que sigui d’Amor i de Pau,

FELICITATS.-  T.....  I ANTON

FANTASIA DE LA ROSA I L’AMETLLA...

Inspirat en una foto de Teresa Castelló.

........................................................

Va ser flor de naixent ametlla

joiosa obrint-se, carnuda, salvant-se del gel

i es despullà llençant al terra la camisa

que sa mare li regalava al naixement.

Poca carn demostrava enganxant-se pindoleta

en el ramatge del arbre on anà creixent poquet

amb ses companyes, unint-se, mirant terra

i rebent rou i pluja, sol i vent.

Amb germanes eren felices, fruïen inflant el ventre

amb un verd esponerós omplint l’ametllonet .

...............................................

Mes,davall seu, parterre de fulla verge i tendra,

assumia pletòric lloc com erèctil castell

que per voler barrejar-se amb la nuvolada

feia d’anxaneta esplèndid un luxuriós capell. 

Formós obrí del barret les seves ales

i perfumant l’entorn  es pentinà el cabell

al aire tot el vestit que s’obria i s’obria

ensenyant orgull i joia amb pètals oberts.

S’inflava d’aromar des de son vestuari

mitjons, i calçones, faldilles, brusa i corpinyet

amb més gassa, seus pètals nous florien

donant al ventijol llustre d’angelet.

- Com t’ho fas que estàs preciosa

amb vestit nou sempre lluent...?-

- cantava l’ametlla  a la rosa generosa

que aroma escampava al més noble vent.

Passaren dies i dies sense mirar hores

perfumant el regne, emmelant  l’entorn seu

i amb les solanades i vents i pluges

ella no parava de destil·lar  del flascó excels.

Però tant treball un dia ve que cansa

que tothom vol perfum i ella n’és diligent

i si que un jorn va caure rufagada

i el seu vestit quedà estripat, a terra desfet.

S’agostaven les fulles, abans  fines i tendres,

el rou li feu de plor incessant,empallegós, sincer.

L’ametlla a dalt de l’arbre es treia la sarja...

Badava ensenyant cos dur, llençant vestit verd

que ja mai més usaria aquella clofolla

que havia guardat abans son cos adolescent.

.........................................

La rosa perdia sa vida... L’ametlla fruïa del viure ...

Quin gran dilema jugaven  en seus anhels

La rosa seria seca en pàgines de llibre

L’ametlla guardava llavor seguint complaent

Al deliri de ser continuïtat d’univers.

Al pas del temps complien destins les dos joies

I mai moririen, donant-ne cadascuna son ser.

DE REBAIXES 14.- 14-8-14.-ANTON.- T.E.

DOS PÈTALS I LA ROSA... aquarel·la

23.-DOS PÈTALS  I LA ROSA ...

(A una foto de Teresa Castelló

amb seus dos nebots menuts.)

................................................

...i la tri-dimensió es beneïa sola.

Com dos pètals unint-se a dilecta rosa

enlairaven son perfum de diví somriure

a un contacte dolç d’abraçada.

En el refrec de tres destins

ara, en delit de camí units,

encara que sols fos un instant que conta joia,

es culivaven en un mateix desig

de sentir el caliu de l’estimança

que en seu destí, separat, buscarien sempre.

Quanta felicitat naixia en seus rostres !

Brasa feta de contacte de galta neta,

de dits que busquen tendror i la projecten

i en el centre colrat per dos ales

que daran volada impensada,

l’escriny de les joies, satisfacció de sang,

imprimint en sa alegria l’herència

per contenir el joiós instant

de la nissaga que protegeix i ensenya

el camí del goig als dos  nous pètals.

DE REBAIXES 14.- 13-7-14- ANTON.- T.E.

ELS SONS DINS L'ESTANY... acrílic sobre paper negre

27.- ELS SONS DINS L’ESTANY...

............................. salms de l’amor

I dins l’estany els peixets corren com esperitats

com sent-ne viu teclat de piano inventant melodies...

Cadència en el bellugueig incessant

mostrant lletres que es mouen i s’uneixen paraules.

Sons que reverteixen en harmonies difuses

com fullam en bosc que es despulla

caient i enlairant-se en el moviment de l’estany

revolant tot l’entorn en màgic naixement...

Palometes bellugones que llencen petons al aire,

notes breus i allargassades, colpidores,

estremint-se, estenent-se, implantant-se,

fent-se melodia en l’estany que es concreta

en el moure, en el so, en la visió

d’un espectacle que mai acaba i de continu es modifica

com instant en carrusel de successions

on viuen i acaben havent dat seu profitós viure.

Peixets menuts, nostres idees

en nostre estany del viure

es belluguen fent ses melodies

que uns escolten, altres callen,

altres neguen,altres rebutgen,

altres assumeixen. altres dispersen,

altres... I nosaltres les estimem ?

DE REBAIXES  14.-17-8-14.- ANTON.- T.E.

26.- LA ROSA I EL SEU FOC... salms de l'amor... aquarel·la

26.- LA ROSA I EL SEU FOC...

A l'amiga Montse Masip en el seu aniversari.

FELICITATS tinguis amb tots els teus.

............................ salms de l’amor.

I la rosa esclatà en impol•lut foc

al petó virginal de la donzella,,,

I és que el petó circulava per el cel blau

com goteta d’aigua que ve a la vida,

com sospir que crema en la immensitat

i volia ajaçar-se per existir per sempre.

Quan esclatà en foc amb crepiteig de fullam

que es transformava vingué el miracle

L’aire es convertí en perfum...

com harmonia concertada

Brandia per l’entorn l’aroma excels...

L’estima de la donzella brullava

d’aquella font que ja mai s’estroncaria...

DE REBAIXES 14.- 15-8-14

Batecs

                               Foto: Carme Massa

No em quedo sol,

revius tot d’un plegat.

Hi ha els teus batecs.

La mesura d'un home

LA MESURA D'UN HOME

Ben sospesat, els dies

de joventut valen molt

per no donar-los un alt preu.

Si foren rics de foc i d'acció i disponibles

a tot

-una nit estelada

no la desdenyis, no val menys que els erms

transitats per la mort.

Si fóres

fracàs, anhel i solitud i reserva

de la guspira que encen boscos

i no sols

projecte avar de guanys

d'hipòcrita domini,

sobretot si fores

pur en el pur, diré que vas donar

la mesura d'un home.


PD:  No acomiadem encara  l'any Vinyoli, però  sí, de moment, acomiadem  aquests  jocs  de les Itineràcies...   que tingueu  un bon estiu...

M'agafo al títol, per  jugar-hi,  quina  seria  la mesura  d'un home  per  a vosaltres? (o d'una dona, per descomptat...) Pur en el pur,   diu ell, i a mi m'agrada.  

Per a mi,  pur és  autèntic, sense barreja,  un mateix  sense  contaminar... no sé pas  ell  que  volia dir...

Cambra

Cambra d'un Hotel-Casa Rural prop de Saint Cirq Lapopie

En la llum del capvespre,

quan es ponen els mots,

suaument, darrera un núvol,
inventem l'alba del primer bes.
Claror que creix fins arreu dels cossos.

En la cambra  closa, vull
acollir-te, entre els llençols.
Com un gorg càlid,
fins amarar-te.

La força de la roca

La Montserrat
no està sola.
Si la toca
en Bernat
rep la força
de la roca.

Núvol o cel enllà

Blanca, la pell
repte d'avencs i cims.
Camí dels dits,
les dreceres dels besos,
curt  i infinit  viatge.

Pell amb la pell,

t'escolto el xiuxiueig

que em transporta.

Núvol o cel enllà.
So dels mots, el plaer.

Pretèrit perfet

Enlairo els somnis
en pretèrit perfet.

Van surar les mans
sobre l'ànima de la pell,
per vestir-la de joia.
Volaren els  sospirs
fins a fer-se veu i crit.
S'afonaren els cossos
fins els abismes profunds
de secrets sentiments..

Plaer sens treva

 Tot el teu cos té salabror de mar

com una illa coneguda i ignota.

Ressegueixo amb la polpa del dits

els recòndits camins, tebis racons...

i d'un plegat el cap i el cor em roden.

I vull buscar aixopluc en el càlid redós

entre el teu cor i la cuirassa dels teus braços,

que m'estrenys ben fort, fins a perdre l'alè.

I amb la llengua calmosament assaborir la sal 

que emblanquina el teu cos,

fins sadollar el meu desig que creix,     

                                       plaer sens treva.

NIT DE REVETLLA

S'encén la flama,
estrenem la passió,
xopats de suor.

Com una àncora

Com una àncora les meves mans,

m’aferro al fons del mar de la teva esquena.

Sobre la teva pell  l’anhel dibuixa una estela,

i queda el rastre del teu cos sobre el meu.

L’impuls del teu desig m’empeny tota,

i fas que els dits rellisquin encara un instant.

Evito la deriva enmig de la passió que m'arrossega,

i finalment m’afermo a tu, i m’omples.

Des de la platja

Quan l'ona besa la platja,
el teu ponent, que s'ajoca
m'omple de llum duradora.
Reflex daurat de tu, a la pell
espurnes lluents als ulls.
Els dits recorren encara
suaument tots els camins
mentre la pell reposa.

Amb els cossos enllaçats

Amb els cossos enllaçats

espero els teus dits savis

buscant el delicat trepig

quan l'ona besa la platja.

Bleixant em recupero

i lassat se'm desarma.

La deu

Des dels peus despullats
em pugen els teus llavis
cercant el doll del desig
fins a la deu d'on raja.

Frisant t'hi espero:
assedegat, de sadollar-me.

He somiat de Xavier Pujol

He somniat
quimera enjogassada
els teus petons
en una casa clara.
M'he fet carn i pell
per entrar en cova estreta.
El crit m'ha despertat
de la mort on em creia
i em servo una joia
humida i secreta.

Fita


PD:  He repescat  aquest  poema tan preciós que en Xavier havia deixat  als  comentaris, perquè crec  que mereix  un post.  Xavier, t'esperem a "postejar" tu mateix, per aquí  ben aviat.

El bany

EL BANY

A l'aigua ens abracem: té el pubis

escarolat, la gropa sumptuosa,

que en jo tocar-la es fa més plena encara.

M'hi encavalco.

Fuig.

Entrecuixem. L'agafo

pels flancs, amb besos l'asfixio.

Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,

flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d'aigua

que li queden pel cos evaporant-se

son crits d'amor.

Aleshores parlem

amb ajut de metàfores. Com dir si no

l'excés d'aire calent que abrusa el pit,

el segament de cames i genolls,

el cor que se'm desboca quan la miro

dreta o jaient.

T'adoro

fins l'esquelet.


PD:  avui toca poema  eròtic...  per  qui vulgui  provar-ho.  He canviat  el dia i l 'hora  habitual dels  posts  de Vinyoli per  fer-lo  més  íntim...  a aquestes  hores...  sembla que ve més  de gust.

M'alegren els mots

No sabeu pas com m'alegren els mots,

dels vostres versos amics que saben riure.

Aquells que em duien un dolç amor

i aquells dels mails de qui sap viure.

Els dels llibres, de les històries

i aquells que fan rumiar

i descobrir tantes coses

que a mi em sembla viatjar.

Els dels contes i somriures

i els dels nens bocabadats,

que en el cotxe biblioteca

els demanen a grapats.

Els de plàcides converses

d'aprendre  i de compartir

parlant de coses diverses

fins i tot de tu i de mi.

I la lluna grossa i vermella

quan surt per damunt del mar

i l'espurneig d'una estrella

que li fa l'ullet al costat.