L'accident de la Mercè

Aquell dia la Júlia va trucar la Mercè per dir-li que aquella tarda no podria anar a caminar amb ella ja que precisament inaugurava la seva exposició a la galeria de la Mireia.

El doctor Bartomeu sempre els ho deia:

-Caminar a la vostra edat és millor que unes hores de gimnàs i a més es pot fer a l'aire lliure.

Elles trobaven que es sentien molt bé caminant aquelles dues hores de la tarda, mentre els seus marits eren a les oficines respectives, solucionant vés a saber quins problemes que segurament més tard convertirien en diners.

Ja feia anys que ho feien.

Va decidir que hi aniria sola. Altres vegades que la Júlia no podia acompanyar-la, també ho havia fet, no li feia massa gracia perquè s'avorria una mica sense poder parlar amb ningú, però tampoc tenia cap gana de passar la tarda sola tancada a casa, i menys d'acompanyar la Júlia a la galeria.

Va sortir i es va encaminar cap a la zona humida que vorejava el poble. El camí a la vora del riu transcorria paral·lel al bosc de ribera on el silenci deixava escoltar el cant d'infinitats de moixons i on al cim dels arbres les cigonyes niaven les seves cries indiferents al pas del temps i al caminar de la Mercè.

Coneixia el camí a la perfecció, ja de petita amb la seva mare havia passat per allí infinitat de vegades anant al mas on la seva iaia s'anava fent una mica més gran cada dia. Ara el mas era del seu cosí i l'havia convertit en una casa rural on molta gent de ciutat venia a estiuejar buscant la pau i tranquil·litat que ell lloc concedia.

Va veure el seu cosí, de lluny i va pensar que no tenia ganes de saludar-lo ja que com sempre li recordaria el bé que li havia fet la seua mare deixant-li el mas en herència. No, no tenia ganes d'escoltar-lo i va agafar el camí que la desviava del riu i la portava bosc endins.

La va sorprendre un soroll rere uns matolls i s'hi va atansar una mica estorada, uns ulls de petits llobatons l'estaven observant més espantats que ella mateixa. De manera instintiva es va acostar per acaronar-los, quan un fort udol la va fer desistir. La mare lloba de dalt del cim contemplava l'escena i era a punt per atacar-la.

Cames ajudeu-me va començar a córrer amb una por que no la feia ni sentir ni veure cap on anava. La lloba va saltar cap als seus llobatons i amb l'exigència d'aquests, va haver de donar-los de mamar oblidant la pressa que l'havia fet acudir.

Mentrestant la Mercè seguia corrent i corrent fins que en torcés el turmell va haver de parar i seure amb un fort dolor. No havia agafat el mòbil!!

En Raül era biòleg, aquell dia caminava pel bosc buscant un bon lloc per plantar les xarxes per fer l'anellatge anual de les aus de la zona, en veure la Mercè exhausta i amb cara de patir la va pujar al cotxe i la va portar fins cal doctor Bartomeu a qui van trobar acampant una noia que s'havia desmaiat i que ell anomenava Aïna.

Van haver d'esperar-se, encara que el dolor era intens, i desprès d'embenar-li el peu el doctor la va enviar a l'hospital comarcal per tal que li fessin una radiografia.

En Raül la va acompanyar.

Bernat i Júlia

Bernat i Júlia

(pel Veí de dalt)

—Bernat…? –va fer apropant-s’hi, les cames tremoloses i una lleu pressió d’ofec al pit.

—Et recordes, encara...? —li va dir mentre li feia, somrient, dos petons, un a cada galta. I en apropar els llavis, li va venir un olor de gessamí que el va transportar a un temps molt remot. Unes gotes de la copa de cava que sostenia li van caure sobre el vestit, producte de la tremolor — Deixa que et miri –agafant-la per les espatlles i enretirant-se un pas d’ella —Estàs fantàstica! Igual que fa…

—Vint-i-cinc anys? Calla… no m’ho recordis —va respondre la Júlia, duent-se la mà a la boca.

—Hosti! Tants?

—Sí, tants. Però com és que ets aquí? —volent tornar a la realitat— M’has deixat de pedra… Em punxen i no em treuen sang.

—Ja —amb un ample somrís— Suposo…Visc aquí, al poble, saps?

—No! Des de quan! Mai t’havia vist…

—Fa res. Dos dies. M’acabo de traslladar.

—I…? —agafant-li la mà i mirant que du un anell.

—Em van dir que hi havia una galeria que inaugurava avui. En veure el rètol, quasi caic de cul!

—Com jo ara, fa una estona, en veure’t —i mirant al seu voltant afegeix —Véns sol?

—Sí, he vingut sol.

—Sabia que t’havies casat i que havies tingut una filla… La Mamem m’ho havia dit.

—Dues: la Joana i la Maria. Ja tenen setze i dotze anys. Són amb la Clara. Ens hem separat fa poc, saps?.

—Vaja, ho sento. No en sabia res – i mirant a terra— La veritat és que t’havia perdut la pista fa temps.

—Ja. I tu? Encara estàs amb en Carles?

—Sí. No ha pogut venir, avui. És fora.

—Vau tenir un fill, oi?

Rient.

—Sí, una nena també: la Marta. En té vint, ella —i mirant sense mirar enlloc— Corre per aquí.

I per trencar el silenci incòmode que s’havia instal·lat momentàniament, en Bernat va fer, obrint els braços.

—Això és un èxit. Està ple com un ou. Estàs en forma, eh?

La galeria d’art era ben plena i el xivarri impedia tenir una conversa.

—Sí, ha vingut força gent. Però no creguis, no és com abans... La Mireia, la propietària de la galeria, té molta capacitat de convocatòria a la comarca. És aquella xicota d’allà baix —va fer senyalant al fons de la paret.. Ara te la presento —se la notava neguitosa.

—I el paio del costat és el seu marit, oi?

—Sí, és en Xavi. Com ho saps?

—És el que m’ha llogat la casa on sóc.

—Ôndia! Ets qui ha llogat la casa del carrer Nou? —agafant-lo del braç.— Tot el poble en va ple!

—I això…?

—És la que està a tocar de la casa del metge, oi? Aquella modernista, preciosa..

—Sí... i què dius que passa a la casa? Ningú me n’ha dit res.

—Bé, res. Xerrameques de poble. Era la d’un mestre mut. D’això fa molt de temps. Tot just acabada la guerra..

—Un mestre mut? Com es menja això?

—Bé, És llarg d’explicar. I ara que t’he trobat no estic per històries tronades. I agafant-lo de la mà —Vine, que et presento la Mireia i la meva filla... Ja veuràs com et cauran bé

Mentre s’apropaven al grup, ell li va fer a cau d’orella amb la mà recolzada a la cintura.

—Vindràs a veure’m en acabar?

* * *

En obrir la porta aquella olor retrobada de gessamí li va embafar ben endins els nadius. Va somriure mentre li obria la porta.

—Passa, és casa teva.

—No. És casa teva. Jo vinc de visita.

—Tot està una mica en desordre...Ja veus.

Mentre, la feia voltar per treure-li la jaqueta i deixar-la al penjador.

—Hmmmm. Aquesta olor? No serà aquell perfum que sempre duies...? —I en apropar-li el nas al coll va romandre uns segons més del que era perceptivament tolerable. En retirar-se, ho feu acariciant amb la punta del nas el clatell d’ella i restant uns segons més dels necessaris. No va caldre més.

Al moment eren dos cossos encesos, encerclant-se, menjant-se l’ànima a besades, buscant-se els mots, els pits. el sexe. La roba anava caient a terra sense cap ordre ni concert, Ell li masegava els pits i les natges alhora. Ella li engrapava el membre, erecte, i jugava a acaronar-lo amb els dits. Van anar caminant, més aviat giravoltant sobre els seus eix fins deixar-se caure al sofà del menjador. Ella va estirar-se tot al llarg. Ell va seure damunt la cintura. Allí, una breu requesta, per acabar descordar-se sabates, bruses i botons.

—Segueixes tenint uns pits magnífics...

—Calla, no parlis —mentre li conduïa la mà al seu sexe humit. —Folla’m pels bons temps.

I van submergir-se plegats en un recer d’històries inacabades, de boscos incendiats, de mars infranquejables. Era un possessió convulsa dels membres, un carnatge immisericordiós, un recerca afamada. Van estimar-me d’una manera profunda, salvatge, envejosa; recuperant una porció de si mateix que havia quedat somorta en un replec del passat. I en la impaciència de l’acte hi havia una ànsia atàvica que els va transportar a un paroxisme consentit. La petita mort els va sobrevenir alhora.

Poc després, amb els cossos amarats de suor, un llenç de desig acomplert va caure sobre els dos cossos abraçats.

—Te n’has d’anar? —va fer, mentre li recargolava els rínxols del pubis.

—Ara que t’he retrobat, no et deixaré tan fàcilment —li va respondre mentre li besava els ulls. Tinc tota la nit. En Carles no torna fins demà.

—El bany és a dalt. Pugem?

Preocupació

— Josep Maria, he de parlar amb vosté. —El metge el mira amb un posat tan greu que no pot evitar que els budells li recargolen dins la panxa.
La cafeteria és mig buida a aquella hora del matí. Només el vell Josep i un foraster que remena prospectes de farmàcia d’una cartera de cuiro un pèl desgastada davant les restes d’un breu esmorzar.
— Mire, Bartomeu, no em fota que al final si que estic de la pròstata...
El metge somriu i seu a la seua vora, apropant una cadira buida. El Josep Maria l’observa amb un tel d’ànsia als ulls. Les mans, lleugerament tremoloses, sostenen el diari comarcal per la pàgina d’economia. Feia només un instant maleïa per dintre a aquella colla de saberuts que pretenien fer benzina a partir del blat. Biodiesel, en deien. I ell pensa que no està per anar renovant negocis, que d’ací quatre dies ho tanca tot i s’hi dedica a prendre el sol i donar de menjar als coloms de la plaça de l’església, que a ell ja li aniria bé. Però clar, la neta, l’Aïna, ara estudiant... La quantitat de “duros” que calen per fer una bona carrera! Ell vol ajudar. Si el deixen, clar. Que el gendre s’empipa de seguida quan pensa que ja no és l’únic pollastre del galliner.
—No és això, Josep, no és això —. El metge mira de treure-li la preocupació sobtada deixant-li caure la mà al muscle, en un gest d’una confiança que ve de lluny— Quina por té? Què “això” encara ho fa servir?
— De què vol parlar, doncs?
Bartomeu somriu.
— Per què va dient a tothom que el fill del mestre mut ha tornat al poble?
El Josep Maria, com si anés a perdre una paciència que mai no havia tingut, d’una revolada tanca el diari.
— Per què és la veritat!
— Vosté el va veure?
El vell, dubta.
— Jo... quasi. Però el Pasqual ben bé que el tenia a dos pams del nas!
— Sap que el Pasqual, quan li ha pegat a l’aiguardent, no es distingeix ni el nas!
— Però ell jura i perjura...
— Mire, Josep, li ho dic de tot cor —El rostre del metge tornava a tenir la gravetat del principi— Aquestes coses més val no remenar-les. És necessari que el temps tanque totes les ferides, que cadascú mire de fer la seua vida, i que els morts queden soterrats per sempre.
El Josep Maria capcineja sense convicció. Com si volgués fer temps abans de dir la seua, d’un glop s’empassa el solatge del cafè que hi tenia al davant, plega el diari i abans de posar-se dempeus, rebla:
— Vostè és una bona persona, Bartomeu, però no cal que li recorde que el que li van fer a mestre mut no té perdó de Déu. I el pitjor que pot passar és que el fill estiga ja al tanto de tot!
Amb pas vacil·lant, l’home més vell s’adreça a la porta de la cafeteria, fita el cel abans de posar els peus en el carrer, s’acobla la gorra i s’uneix al corrent de la vida, carrer avall.

A cal metge

Aquell matí en Bartomeu rebé la visita de l'Aina. Alguna passa vírica semblava que l'hagués atrapat i no podia ni avançar quatre passes sense córrer esperitada buscant algun lavabo desocupat on abovar els dolors que se la menjaven. El primer que féu a l'obrir la porta fou córrec cap al lavabo.

Quan se la mirà als ulls va saber que aquells vòmits incessants no eren l'únic motiu de la seva visita. Sempre que alguna cosa la preocupava l'anava a visitar, ja ho havia fet des de ben petita, quan la mare la duia perquè la vacunés.

- Què tens petita? Què et passa pel cap?
- Són aquestes històries d'aquell home amb la gavardina negre, que no paren de voltar pel poble...
- El que comenta en Josep Maria d'allò que va passar a la benzinera amb el pobre Pasqual? Què en saps tu d'això?
- Ja saps, tot se sap entre aquestes quatre cases, i jo que no paro mai d'imaginar-me coses i coses fins la més ínfima possibilitat...
- I...
- Doncs resulta que crec que pel que deia en Josep Maria, el cotxe de l'home misteriós no té gaire misteri. Ups!

I se'n va corrents, buscant la calma necessària que els dolors li exigeixen. Quan torna encara està més pàlida que abans, es recolza a les parets, com si les seves cames no poguessin dur-la fins la cadira de nou. Abans que en Bartomeu la pugui agafar ja està al terra, inconscient. Potser no és només un virus. Potser les malalties i les preocupacions són un còcktel massa perillòs per una noia com l'Aina. Potser...

En Roc i l'Elena

-          Hola  em dic   Bernat  i sóc el nou llogater  d'aquí  davant.   Tu  ets  el fuster?

-          Hola  Bernat!   Sí,   de moment  encara  faig  de fuster. Em dic  Roc.

-          Pots  ajudar-me   amb  l'adaptació  dels mobles  del despatx.

-          Sssssí.  Vols  que t'ho faci  per compte  de la fusteria,  o pel meu compte?

-          M'és  igual.  

-          T'ho  faré   a estones  o els caps  de setmana.  Prefereixo treballar   que estar  sol.

-          Quan  et   vagi bé  t'ho ensenyo.

-          Quan plegui  a  les  7,  vindré.

 

En sortir de  casa   d'en Bernat,  es fa trobadís amb  l'Elena,  ell ja sabia  que  ella plegava  a les  8.

 

-          Hola,  Elena!

-          Hola,  Roc!  Saps  el meu nom?   però m'adono que  jo   també  sé  el teu…

-          L'Eulàlia,  és clar!  No només m'ha dit  el teu nom,  també  m'ha prohibit   que m'acostés  a tu!

-          Però  per què?   A  ella què  li importa!  

-          Diu que estàs  casada  i tens una nena de 6 anys  i que  no t'he  de destorbar   la vida.

-          I  si et   digués  que  la  meva  vida   no és  gens fàcil  de desotrbar?  Que   la tinc  ben arrelada   i ben  consolidada  i   que no  crec  que  hi puguis  fer   res de res?

-          O  sigui,   vols  dir  que té  raó  l'Eulàlia?   Vols  que et  deixi  en pau?

-          No,  jo no he dit   això.  Jo  només  dic  que la meva   família  no està  en perill.  Estic   bé  a casa  i m'estimo molt   en Víctor.

 

Mentre  creuaven aquetes   paraules,  ja anaven caminant  cap  als afores   del poble.

 

-          Conec  un camí  molt tranquil,  vols  fer  una passejada?

-          Sí,  d'acord,   així coneixeré  els  voltants.

-          Fa  poc   que treballes aquí?

-          Vaig  començar   a  treballar fa  sis mesos un dia  a cal metge i un dia,   a can Pitus, el de la benzinera, però vaig canviar-ho  per l'Eulàlia.  

-          Ara  treballes   cada  dia amb l'Eulàlia?

-          Si,  cada   dia, els ajudo  amb la casa  i els nens,  estic   amb ells,  de les  5  fins que l'Eulàlia  arriba.

-          Elena,  t'enganyaria  si et  digués  que només  vull   ser  amic  teu. M'agrades  molt  i no voldria   que  comencéssim  malament.  Però  tu   m'has  dit  que…

-          Si  ho has   sentit  bé.  Però   això  no vol dir  que no m'agradis. I tu  estàs  sol?

-          Sí,  no   he tingut  gairte sort  amb les  dones.   He  tingut  tres  parelles  i totes   es cansen de mi.  Les  avorreixo,  Sóc  un pesat.

-          A mi no m'ho sembles

-          No,  ni a elles   tampoc…  és  després.  Bé  amb  tu,   no hi haurà ni  després.

-          Potser no busques les persones   adequades.

-          Què  vols   dir?

-          Doncs  que tal com jo no sóc  la persona adequada  per a tu, potser  les  altres  tampoc no ho eren.  Vull dir  que  si busques   una parella,  no vas  bé.  Jo no seré  mai   la teva parella.

-          Si  encara no em coneixes!

-          No, però no deixaré   la meva  família.

-          Què  busques,   doncs,  Elena?

-          Viure  una mica.  El meu marit  és el meu millor  amic,  ens coneixem de   tota  la vida,  ens entenem bé. No tenim conflictes.  Bé   alguna esbatussada  dialèctica, de tant en tant  si que la tenim,  però   són  l'excepció.  Simplement   ni  ell ni jo no estem massa   interessats  pel  sexe  en comú.

-          Vols  dir   que  no feu l'amor?  No m'ho puc creure!

-          No!  fa   més  de sis anys.  Des  que vaig quedar   embarassada,  no hi hem tornat. Primer  em  sabia greu  i vaig  intentar  resoldre-ho,  estimular-lo, buscar  solucions.   Ara  ja  no  m'interessa  tampoc   a  mi.

-          I  amb altres?  

-          No ho he  fet  mai,  però  aquesta  sensació   que tinc a mb  tu,  aquesta  atracció no l'havia sentida  mai  abans  i  no em faria res  de provar-ho.

-          I  ell?   També  s'ho  fa  amb altres  dones?

-          Crec  que no.   Però  no m'importa.  Me  l'estimo   igual,  com  un  germà,  com un amic,   crec  que no podria viure  sense  ell.  Em cuida,   em mima,  amb  la nena  és  el millor pare   del món.  Ningú  no sap  això  de nosaltres. És   el primer cop que ho explico.  Em  fa una mica de vergonya.

-          Gràcies  per la confiança,  doncs.  A  mi em sembla trist.

-          No,  no   ho és.

-          Mira,  Elena!  Un  gos  petit! -

 

El cadell  se'ls   acostava  saltironant,  com si demanés  alguna  cosa.  

 

-          Que  bonic!   Deu ser  abandonat?  Però si n'hi ha més! Semblen llops! Creus  que un llop  es  pot domesticar?

-          De  petit?   Per  què  no?

-          Porto  una mica  de  menjar  a la motxilla.  De l'esmorzar: pa   amb  llonganissa.

 

El  petit   llop,  s'hi  va  acostar  i va   menjar de la sev a mà  les  restes  de  l'entrepà.   Poc  a poc,  però  ja  tenia   bones dents.

 

-          Te'l  quedaries,   Roc?

-          Vols  que me'l   quedi?  Tinc  un   pati  on posar-lo.

-          M'agradaria.

-          Doncs  ens l'enduem,  si  ell ens vol  seguir,  el   cridarem  i  el deixarem  que ell trii.  I   demà  portarem  menjar  a la resta.

-          Ets  un sol! -   va  dir  l'Elena  abraçant-lo  de  sobte.

 

En  Roc   sorprès  la  va  abraçar  també   fortament.  Es va  deixar  commoure  per  l'instant  i li  va buscar   els llavis.  L'Elena  s'hi  va agafar  amb   força  i passió.  En Roc  va  passar-li   la mà per  sota  la  samarreta,  va   acaronar-li  l'esquena,  va  buscar-li  els pits.

 

-          No m'havia sentit   mai així,  Roc – va  confessar  l'Elena

-          Vols que anem  a casa  meva?

-          No,  ara no em puc   quedar,  un altre  dia  sí.  M'espera l'Aina,  li he de tornar un llibre.

 

Mentre  marxaven,   el cadell  trotava  darrera  seu, en arribar  a casa, va   tornar  a veure  en Bernat:

 

-          Has  vist,   Bernat?  és  un llop

-          Però…  que hi ha llops   per  aquí?

-          No n'hi  havia hagut  mai,  però  ara  els   he vist.

-          Me'ls ensenyaràs?   Sóc  un apassionat  dels  llops,  des   del Rodriguez  de la Fuente.  I   no n'he  vist  mai  cap  de veritat.   Només  a la tele.

-          Demà  tornaré    al bosc,  si vols  venir.

-          Vindré,  però  no ho  expliquis,  eh?  O  els mataran.  La  gent no vol llops:

 

 

 

La mare lloba i un dels petits

Un cadell de llop

La mare lloba s’endinsà en un bosc de roures i alzina. Li agradaven molt, a la femella, aquest arbres, ja que el seu aroma li omplia el musell de records de temps passats. Davant seu li semblà veure altre cop el seu mascle, caçant àgilment per alimentar els tres petits; a la dreta, el vell mussol savi admirant la saviesa del rei de la boscúria; a l’esquerra, fet una bola, un eriçó temorós... però això havia acabat, havia mort per sempre, havia finit, havia fet l’ànec, com aquells que intentaven caçar els cadells amagant-se entre els joncs del llac, se n’havia anat, com diuen els humans, a l’altre barri. Sí, perquè una alenada de plom sortida d’uns llavis d’acer va acabar amb les forces de l’amo del bosc, traït amb un bes, amb una presa viva emmetzinada, que l’adormí fins que els botxins foren a prop. I ara la mare lloba recordava tot allò.
Una llàgrima li relliscà per la pell grisa. Què podia fer, ella, ara? Els tres cadells tenien gana, i es trobava en terra desconeguda, en terra de ningú. I de sobte, soroll. La seva oïda sempre alerta captà un soroll de passes que s’apropaven. Humans! Una parella d’humans s’acostava! Amagueu-vos, fills meus, amagueu-vos, o us assassinaran com... però ja era massa tard, i un dels cadells s’atansava confiat a la parelleta. Dos joves humans, mascle i femella, s’apropaven xerrant tranquil·lament.
Mascle i femella... la lloba sentí una esgarrapada ben endins del pit. Però el que la preocupava en aquells instants era el destí que patiria el seu petit si els de dues potes duien males intencions. Arrencà a córrer ella també, però ja era massa tard. La parelleta havia vist el seu cadell, i ella s’amagà rere un roure, preparada a actuar. Es situà de manera que ells sabessin que era a prop.
-No el veus, Elena? Li donarem menjar i, si ens segueix, l’adoptarem –deia el noi, referint-se al cadell.
-Oh, Roc, ets un sol!
Ja està. Tenen el cor negre, aquesta gent. Me’l volen prendre, li volen fer mal! I es preparava a atacar els enemics de la seva espècie com ells havien fet amb el seu gran llop, però el que veié l’aturà de cop: els dos humans s’havien abraçat i es besaven els llavis i el noi acaronava el cos de la femella recorrent-lo amb les mans i s’ajeien a l’herba sense témer la presència d’ella i dels cadells.
S’estimaven, era segur que s’estimaven.
Per què ningú no feia el mateix amb ella?
I, el més important de tot, ara que comprenia que aquells dos éssers no podien pas ser tan dolents: havia d’acceptar que s’enduguessin el seu propi fill? Potser aquell seria un futur millor que el que l’esperava amb ella.
O potser no...

Bernat

Bernat

Va fer una darrera llambregada al seu voltant des del centre del menjador, ara buit, abans de pronunciar la frase definitiva:

—Me la quedo.

El venedor va assentir amb el cap i li va allargar la mà, en senyal d’aprovació.

—Heu pres una bona decisió. Queden poques cases com aquesta al poble.

En Bernat feia dies que buscava un racó com aquell. Amb quatre habitacions, un bany i cuina complerts, sense necessitat de reformes i on li demanaven just la xifra que ell s’havia fixat com a topall. I tenia un jardinet al darrera! Tot i que el sou de representant de productes farmacèutics era prou ostentós, amb el que havia de passar cada mes a la Clara i els nens no es podia permetre gaires alegries. A ciutat no trobava res que el satisfés i en aquest poblet pensava que podria iniciar una nova etapa. I el carrer semblava força tranquil.

—Això espero... —va assentir.

S’havia acabat això de dormir als hotels i a casa els amics. Que la feina li quedés a poc menys de mitja hora en tren; i que l’estació estigués a cinc minuts de la nova casa l’havien ajudat a decidir-se. Això i, perquè negar-ho, la visió de la veïna de la casa del costat que li va sortir en pitjar el timbre.

—Hola, venia a veure la casa...
—No. T’equivoques. Aquesta és la meva. La que es lloga és la del costat. No ets el primer que s’equivoca. Ja hem dit a l’ajuntament que posin els números nous, però som lents, aquí al poble...

Ara, si se la quedava, ja sabia a qui podria demanar-li la sal o els ous. Aquell somriure l’havia captivat.

En sortir, i mentre el venedor de la immobiliària tancava la porta del barri amb clau, no va poder deixar de fer una mirada a la bústia de la casa del costat. Hi va veure un sol nom escrit: “Eulàlia Miralpeix”.

—Anem. Ah! Aquí davant viu el fuster del poble. Té el taller dos carrers més avall. Li ho dic per això que m’ha comentat dels mobles que es vol fer a l’estudi...
—Bé, d’acord. Ho tindré en compte.
—Fem un cafè al restaurant d’aquí al costat? —va fer el venedor.— Com que estava segur que se la quedaria, ja duc els papers preparats. Els signa i llestos.

Mentre s’hi apropaven, van passar per una casa d’aire modernista amb uns esgrafiats a la paret que cridaren l’atenció d’en Bernat.

—És la casa del metge, en Bartomeu. Li diem pel nom, aquí—va dir sol·lícit el seu acompanyant. I afegí: Em sembla que ha estat a tots els parts de les dones del poble...
—Un metge i un fuster al mateix carrer! Ara només em faltarà saber on són el forn i l’estanc.

En ser davant la porta del restaurant van deixar passar primer un jove que en aquell moment hi entrava. Era hora de dinar, i van atansar-se a l’única taula que restava lliure. El jove que els precedia va palplantar-se a la taula del costat. En Jofre va atendre la conversa inicial, estranyat per la cara d’astorament que feien els comensals que hi eren asseguts. Una dona envermellida presentava al nouvingut: «És en Raül, fa sis mesos que ens coneixem i ens en anem a viure junts.»

En seure van demanar dues cerveses.

—Heu de deixar dues mensualitats a l’avançada, ja ho sabeu, oi?
—Si. No pateixi.
—Teniu mainada, vós? Ho dic perquè veig que la casa és prou gran per vostè sol...
—Sí dos nens. Son petits. Viuen amb la mare a ciutat. Així ho va decidir el jutge.
—Vaja, no volia ser indiscret, perdoni’m... Ja.. El matrimonis... Jo en tinc una, de filla, ja gran, l'Aïna. Amb la meva dona les coses tampoc són bufar i fer ampolles. Que li he de dir, oi? Ella porta una galeria d'art. Miri, demà mateix inaugura una exposició d'una escultora que viu aquí al poble. Si vol ja sap... Fa pinta d’agradar-li l’art, avostè.
—Ara, no gaire, la veritat... Per cert, abans que se m’oblidi. Hi ha alguna benzinera a prop?
—Sí, en sortir per la rotonda de dalt, al final del poble, la veurà. La duu en Pitus; bé en Josep Maria; és el meu sogre. Una institució al poble. Qualsevol cosa que vulguis saber-ne, ell n’està al cas. Per cert. També ven diaris i pa, si vol...
—Ja veig que aquí tothom es coneix...
—Als pobles, ja se sap...

L'Aina de la Carme F.

En el vaivé dels seus somnis ensopegats amb la veu de megafonia que anunciava la propera parada i amb les sotragades d'unes vies la qualitat de les quals era de molt lluny millorable, observava els rostres adormits que habitaven aquell món paral·lel.

Quan no era la son qui sortia guanyadora del ring de les lluites matutines (eren tantes les ocasions en què la llum de la lluna la debilitava), captava cada gest, cada sospir, cada comentari, cada mirada, fins el detall més ínfim. I robava un tros de la història dels personatges que formaven el seu món, entre la fantasia de qui somia i la realitat de qui desperta.

Aquell matí en Litus va estar a punt de perdre el tren. D'una correguda va arribar a l'estació i va poder enfilar-se dalt del tercer vagó. D'un cop d'ull va buscar l'Aina, i la veié adormida, amb l'expressió serena i tranquil·la d'un nadó. Es va asseure davant seu sense trencar el silenci del vaivé del seu pit.

Ella va obrir els ulls i li començà a explicar la història de l'estudiant fantàstic que seia a l'altra finestra i dels seus experiments de química que aconseguirien noves fórmules magistrals. Més d'una companyia farmacèutica li faria bones ofertes i segurament ell cauria en la maquinària capitalista, oblidant tots els ideals del que un dia va ser la veu d'innocent d'un infant.

La Mercè de Sol Solet

L'ANIVERSARI DE LA MERCÈ

 

Avui  és l'aniversari de la  Mercè. Compleix 52 anys.

Des de fa dies té un mal estar que no pot amb ell, una opressió de pit, un sentir-se malament a tot arreu, no pot més, els ho ha de dir, cal fer el cor fort i deslliurar-se d'una vegada per totes d'aquest pes que la corseca.

Ha viscut tota la seva vida pendent d'ells. Primer quan van néixer, va deixar la feina per incompatibilitat, desprès els va guiar en els estudis ajudant-los a entendre conceptes que els hi eren difícils, la universitat, la primera feina, ara ja no la necessiten...

En Carles, el seu marit, no ho va dubtar ni un moment en néixer el primer fill:

-Ho hauries de deixar tot i donar-li una dedicació exclusiva, jo ja guanyo prou diners per a tots tres.

I aixì es va fer, en exclusiva, gairebé tota una vida dedicada al marit i a fer grans els dos fills que van tenir.

Però ara ha arribat l'hora d'enfrontar-se amb la seva pròpia vida, ha de  prendre una decisió. S'ho ha pensat i repensat, no sap com reaccionarà el marit, segurament no ho entendrà. I els fills?. La veritat, si no ho entenen, tampoc li importa gaire.

Els  ho ha de dir, no pot esperar més si no  vol que tot se'n vagi  en orris, cal treure tot el coratge que necessita. Viure, només és una vegada, i aquesta vegada la vida li ha preparat un bon regal. És quelcom   inesperat però molt oportú.

I per fer-ho els ha invitat a dinar en aquets restaurant, a casa li hauria estat molt més difícil explicar-los que vol començar una nova vida..

La Laura, la seva filla, asseguda cara  la porta li diu a cau d'orella:

Mare, has vist aquest noi tant atractiu que acaba d'entrar?, quina edat diries que té? Uns trenta pot ser,   no?

Ella envermelleix quan veu que se li acosta i decididament se li apropa. .

Ara ja no pot fer marxa enrere.

-És en Raül, diu, fa sis mesos que ens coneixem i ens en  anem a viure junts.  

La Júlia de na Caterina

L'exposició

La Júlia, sola en un racó tot i ser la protagonista de la festa, es mirava una mica absent tota aquella gent que voltava per la galeria d'art. La majoria, estava convençuda, només havien vingut per l'aperitiu i les copes de cava, no pas perquè la seva exposició els interessés. Per què enganar-se? La seva carrera com a escultora estava en decadència. La crítica li ho repetia constantment. El seu estil estava desfasat, passat de moda. L'intent de rellançar la seva obra estava sent un autèntic fracàs. Com se li havia pogut passar per el cap mirar d'aconseguir de nou aquell èxit del que havia gaudit feia vint-i-cinc anys?
La fama l'havia agafada de molt jove. En aquella època era força atractiva. Tot i que hi havia alguns periodistes, artistes i d'altres que miraven de conquistar-la, ella només tenia ulls per a l'escultura, la seva gran passió, fins que va conèixer al que seria el seu home, en Carles. Era deu anys més gran que ella, encisador, elegant, cavaller, atent i un metge de prestigi. Es va enamorar d'ell fins al punt de voler casar-s'hi, deixar al marge la seva carrera com a escultora i convertir-se en mare d'una nena, la Marta que, tot i que l'estimava molt, mai havia desitjat tenir. Ho va fer per en Carles a qui li agradaven molt els nens, un home que tot i la ceguesa que Júlia va patir durant els primers anys de matrimoni, li havia estat infidel amb vàries amants des de sempre. Aleshores per què seguia fent, davant ell, com que no ho sabia si ja no se l'estimava? De fet, li era ben igual que en Carles no fos allà amb ella en un moment tan important com era aquella inauguració d'una nova exposició de les seves escultures. Però així ti tot, li varen entrar de cop ganes de plorar encara que es va saber contenir. La seva vida era i havia estat un autèntic desastre, un malson. Als seus cinquanta anys, encara que continuava sent força atractiva, es sentia lletja, tant per dins com per fora.
Per tant, el seu pensament seguia estant ben lluny d'aquella galeria. Tot i així els seus ulls es varen fixar amb un home que l'observava des de feia estona. Ell li somreia mentre les seves mirades es varen creuar. Va ser en aquest instant quan es va adonar que era un somriure que recordava molt bé. L'home es va anar acostant cap a ella. La Júlia va sentir com, inesperadament, les seves cames li començaven a tremolar i el ritme del seu cor s'accelerava. Era en Bernat, l'únic novio que havia tingut abans d'en Carles i a qui feia més de vint-i-cinc anys que no veia. Havia estat en Bernat qui havia tallat la relació quan ella començava a ser reconeguda com a escultora per casar-se amb la cosina de la Júlia…

Ja som 10...

Acabem de sortir de l'ou. Encara estem confegint el grup, encara no tenim tots els personatges en dansa i ja tenim un premi. Em sembla afalagadora la confiança...

La Carme Fortià ens l'ha passat des del seu blog. Com que ens ha agradat, amés a més de quedar-nos amb el premi ens hem quedat amb la Carme. I ara som 10!

Vinga va ... encara falten una pila de personatges!