- Hola em dic Bernat i sóc el nou llogater d'aquí davant. Tu ets el fuster?
- Hola Bernat! Sí, de moment encara faig de fuster. Em dic Roc.
- Pots ajudar-me amb l'adaptació dels mobles del despatx.
- Sssssí. Vols que t'ho faci per compte de la fusteria, o pel meu compte?
- M'és igual.
- T'ho faré a estones o els caps de setmana. Prefereixo treballar que estar sol.
- Quan et vagi bé t'ho ensenyo.
- Quan plegui a les 7, vindré.
En sortir de casa d'en Bernat, es fa trobadís amb l'Elena, ell ja sabia que ella plegava a les 8.
- Hola, Elena!
- Hola, Roc! Saps el meu nom? però m'adono que jo també sé el teu…
- L'Eulàlia, és clar! No només m'ha dit el teu nom, també m'ha prohibit que m'acostés a tu!
- Però per què? A ella què li importa!
- Diu que estàs casada i tens una nena de 6 anys i que no t'he de destorbar la vida.
- I si et digués que la meva vida no és gens fàcil de desotrbar? Que la tinc ben arrelada i ben consolidada i que no crec que hi puguis fer res de res?
- O sigui, vols dir que té raó l'Eulàlia? Vols que et deixi en pau?
- No, jo no he dit això. Jo només dic que la meva família no està en perill. Estic bé a casa i m'estimo molt en Víctor.
Mentre creuaven aquetes paraules, ja anaven caminant cap als afores del poble.
- Conec un camí molt tranquil, vols fer una passejada?
- Sí, d'acord, així coneixeré els voltants.
- Fa poc que treballes aquí?
- Vaig començar a treballar fa sis mesos un dia a cal metge i un dia, a can Pitus, el de la benzinera, però vaig canviar-ho per l'Eulàlia.
- Ara treballes cada dia amb l'Eulàlia?
- Si, cada dia, els ajudo amb la casa i els nens, estic amb ells, de les 5 fins que l'Eulàlia arriba.
- Elena, t'enganyaria si et digués que només vull ser amic teu. M'agrades molt i no voldria que comencéssim malament. Però tu m'has dit que…
- Si ho has sentit bé. Però això no vol dir que no m'agradis. I tu estàs sol?
- Sí, no he tingut gairte sort amb les dones. He tingut tres parelles i totes es cansen de mi. Les avorreixo, Sóc un pesat.
- A mi no m'ho sembles
- No, ni a elles tampoc… és després. Bé amb tu, no hi haurà ni després.
- Potser no busques les persones adequades.
- Què vols dir?
- Doncs que tal com jo no sóc la persona adequada per a tu, potser les altres tampoc no ho eren. Vull dir que si busques una parella, no vas bé. Jo no seré mai la teva parella.
- Si encara no em coneixes!
- No, però no deixaré la meva família.
- Què busques, doncs, Elena?
- Viure una mica. El meu marit és el meu millor amic, ens coneixem de tota la vida, ens entenem bé. No tenim conflictes. Bé alguna esbatussada dialèctica, de tant en tant si que la tenim, però són l'excepció. Simplement ni ell ni jo no estem massa interessats pel sexe en comú.
- Vols dir que no feu l'amor? No m'ho puc creure!
- No! fa més de sis anys. Des que vaig quedar embarassada, no hi hem tornat. Primer em sabia greu i vaig intentar resoldre-ho, estimular-lo, buscar solucions. Ara ja no m'interessa tampoc a mi.
- I amb altres?
- No ho he fet mai, però aquesta sensació que tinc a mb tu, aquesta atracció no l'havia sentida mai abans i no em faria res de provar-ho.
- I ell? També s'ho fa amb altres dones?
- Crec que no. Però no m'importa. Me l'estimo igual, com un germà, com un amic, crec que no podria viure sense ell. Em cuida, em mima, amb la nena és el millor pare del món. Ningú no sap això de nosaltres. És el primer cop que ho explico. Em fa una mica de vergonya.
- Gràcies per la confiança, doncs. A mi em sembla trist.
- No, no ho és.
- Mira, Elena! Un gos petit! -
El cadell se'ls acostava saltironant, com si demanés alguna cosa.
- Que bonic! Deu ser abandonat? Però si n'hi ha més! Semblen llops! Creus que un llop es pot domesticar?
- De petit? Per què no?
- Porto una mica de menjar a la motxilla. De l'esmorzar: pa amb llonganissa.
El petit llop, s'hi va acostar i va menjar de la sev a mà les restes de l'entrepà. Poc a poc, però ja tenia bones dents.
- Te'l quedaries, Roc?
- Vols que me'l quedi? Tinc un pati on posar-lo.
- M'agradaria.
- Doncs ens l'enduem, si ell ens vol seguir, el cridarem i el deixarem que ell trii. I demà portarem menjar a la resta.
- Ets un sol! - va dir l'Elena abraçant-lo de sobte.
En Roc sorprès la va abraçar també fortament. Es va deixar commoure per l'instant i li va buscar els llavis. L'Elena s'hi va agafar amb força i passió. En Roc va passar-li la mà per sota la samarreta, va acaronar-li l'esquena, va buscar-li els pits.
- No m'havia sentit mai així, Roc – va confessar l'Elena
- Vols que anem a casa meva?
- No, ara no em puc quedar, un altre dia sí. M'espera l'Aina, li he de tornar un llibre.
Mentre marxaven, el cadell trotava darrera seu, en arribar a casa, va tornar a veure en Bernat:
- Has vist, Bernat? és un llop
- Però… que hi ha llops per aquí?
- No n'hi havia hagut mai, però ara els he vist.
- Me'ls ensenyaràs? Sóc un apassionat dels llops, des del Rodriguez de la Fuente. I no n'he vist mai cap de veritat. Només a la tele.
- Demà tornaré al bosc, si vols venir.
- Vindré, però no ho expliquis, eh? O els mataran. La gent no vol llops:
Caram tu! Una relació estranya la de l'Elena i el seu marit... En fi, la realitat sempre superarà la ficció! Però veig que no s'està d'osques la noia! Sis anys sense "sucar" són molts anys! ;-)
ResponEliminaBasta que le digan a uno no hagas esto o lo otro para tener más ganas. Eulalia ha fomentado el encuentro con esa advertencia.
ResponEliminaQuina manera més perfecta d'enllaçar-ho tot, Carme! S'està tot posant molt emocionant.
ResponEliminaNo tinguis cap dubte que la realitat sempre supera la ficció, veí. I que hi ha de tot en aquest món... si en conec de gent (una pila) que fa molt més de sis anys que no suquen i estant aparentment "normalissimament casats". I a sobre ni s'ho busquen com l'Elena.
ResponEliminaSeguro que si, però tantas veces pasa que con las mejores intenciones se obtienen resultados contrarios a los que se buscaban! No me atrevo a decir si buenos o malos, que todo esto es más que relativo.
Jo ho trobo emocionant i divertit, també.