dimarts, 8 de gener del 2008

En Roc i l'Elena

-          Hola  em dic   Bernat  i sóc el nou llogater  d'aquí  davant.   Tu  ets  el fuster?

-          Hola  Bernat!   Sí,   de moment  encara  faig  de fuster. Em dic  Roc.

-          Pots  ajudar-me   amb  l'adaptació  dels mobles  del despatx.

-          Sssssí.  Vols  que t'ho faci  per compte  de la fusteria,  o pel meu compte?

-          M'és  igual.  

-          T'ho  faré   a estones  o els caps  de setmana.  Prefereixo treballar   que estar  sol.

-          Quan  et   vagi bé  t'ho ensenyo.

-          Quan plegui  a  les  7,  vindré.

 

En sortir de  casa   d'en Bernat,  es fa trobadís amb  l'Elena,  ell ja sabia  que  ella plegava  a les  8.

 

-          Hola,  Elena!

-          Hola,  Roc!  Saps  el meu nom?   però m'adono que  jo   també    el teu…

-          L'Eulàlia,  és clar!  No només m'ha dit  el teu nom,  també  m'ha prohibit   que m'acostés  a tu!

-          Però  per què?   A  ella què  li importa!  

-          Diu que estàs  casada  i tens una nena de 6 anys  i que  no t'he  de destorbar   la vida.

-          I  si et   digués  que  la  meva  vida   no és  gens fàcil  de desotrbar?  Que   la tinc  ben arrelada   i ben  consolidada  i   que no  crec  que  hi puguis  fer   res de res?

-          O  sigui,   vols  dir  que té  raó  l'Eulàlia?   Vols  que et  deixi  en pau?

-          No,  jo no he dit   això.  Jo  només  dic  que la meva   família  no està  en perill.  Estic     a casa  i m'estimo molt   en Víctor.

 

Mentre  creuaven aquetes   paraules,  ja anaven caminant  cap  als afores   del poble.

 

-          Conec  un camí  molt tranquil,  vols  fer  una passejada?

-          Sí,  d'acord,   així coneixeré  els  voltants.

-          Fa  poc   que treballes aquí?

-          Vaig  començar   a  treballar fa  sis mesos un dia  a cal metge i un dia,   a can Pitus, el de la benzinera, però vaig canviar-ho  per l'Eulàlia.  

-          Ara  treballes   cada  dia amb l'Eulàlia?

-          Si,  cada   dia, els ajudo  amb la casa  i els nens,  estic   amb ells,  de les  5  fins que l'Eulàlia  arriba.

-          Elena,  t'enganyaria  si et  digués  que només  vull   ser  amic  teu. M'agrades  molt  i no voldria   que  comencéssim  malament.  Però  tu   m'has  dit  que…

-          Si  ho has   sentit  bé.  Però   això  no vol dir  que no m'agradis. I tu  estàs  sol?

-          Sí,  no   he tingut  gairte sort  amb les  dones.   He  tingut  tres  parelles  i totes   es cansen de mi.  Les  avorreixo,  Sóc  un pesat.

-          A mi no m'ho sembles

-          No,  ni a elles   tampoc…  és  després.    amb  tu,   no hi haurà ni  després.

-          Potser no busques les persones   adequades.

-          Què  vols   dir?

-          Doncs  que tal com jo no sóc  la persona adequada  per a tu, potser  les  altres  tampoc no ho eren.  Vull dir  que  si busques   una parella,  no vas  bé.  Jo no seré  mai   la teva parella.

-          Si  encara no em coneixes!

-          No, però no deixaré   la meva  família.

-          Què  busques,   doncs,  Elena?

-          Viure  una mica.  El meu marit  és el meu millor  amic,  ens coneixem de   tota  la vida,  ens entenem bé. No tenim conflictes.    alguna esbatussada  dialèctica, de tant en tant  si que la tenim,  però   són  l'excepció.  Simplement   ni  ell ni jo no estem massa   interessats  pel  sexe  en comú.

-          Vols  dir   que  no feu l'amor?  No m'ho puc creure!

-          No!  fa   més  de sis anys.  Des  que vaig quedar   embarassada,  no hi hem tornat. Primer  em  sabia greu  i vaig  intentar  resoldre-ho,  estimular-lo, buscar  solucions.   Ara  ja  no  m'interessa  tampoc   a  mi.

-          I  amb altres?  

-          No ho he  fet  mai,  però  aquesta  sensació   que tinc a mb  tu,  aquesta  atracció no l'havia sentida  mai  abans  i  no em faria res  de provar-ho.

-          I  ell?   També  s'ho  fa  amb altres  dones?

-          Crec  que no.   Però  no m'importa.  Me  l'estimo   igual,  com  un  germà,  com un amic,   crec  que no podria viure  sense  ell.  Em cuida,   em mima,  amb  la nena  és  el millor pare   del món.  Ningú  no sap  això  de nosaltres. És   el primer cop que ho explico.  Em  fa una mica de vergonya.

-          Gràcies  per la confiança,  doncs.  A  mi em sembla trist.

-          No,  no   ho és.

-          Mira,  Elena!  Un  gos  petit! -

 

El cadell  se'ls   acostava  saltironant,  com si demanés  alguna  cosa.  

 

-          Que  bonic!   Deu ser  abandonat?  Però si n'hi ha més! Semblen llops! Creus  que un llop  es  pot domesticar?

-          De  petit?   Per  què  no?

-          Porto  una mica  de  menjar  a la motxilla.  De l'esmorzar: pa   amb  llonganissa.

 

El  petit   llop,  s'hi  va  acostar  i va   menjar de la sev a mà  les  restes  de  l'entrepà.   Poc  a poc,  però  ja  tenia   bones dents.

 

-          Te'l  quedaries,   Roc?

-          Vols  que me'l   quedi?  Tinc  un   pati  on posar-lo.

-          M'agradaria.

-          Doncs  ens l'enduem,  si  ell ens vol  seguir,  el   cridarem  i  el deixarem  que ell trii.  I   demà  portarem  menjar  a la resta.

-          Ets  un sol! -   va  dir  l'Elena  abraçant-lo  de  sobte.

 

En  Roc   sorprès  la  va  abraçar  també   fortament.  Es va  deixar  commoure  per  l'instant  i li  va buscar   els llavis.  L'Elena  s'hi  va agafar  amb   força  i passió.  En Roc  va  passar-li   la mà per  sota  la  samarreta,  va   acaronar-li  l'esquena,  va  buscar-li  els pits.

 

-          No m'havia sentit   mai així,  Roc – va  confessar  l'Elena

-          Vols que anem  a casa  meva?

-          No,  ara no em puc   quedar,  un altre  dia  sí.  M'espera l'Aina,  li he de tornar un llibre.

 

Mentre  marxaven,   el cadell  trotava  darrera  seu, en arribar  a casa, va   tornar  a veure  en Bernat:

 

-          Has  vist,   Bernat?  és  un llop

-          Però…  que hi ha llops   per  aquí?

-          No n'hi  havia hagut  mai,  però  ara  els   he vist.

-          Me'ls ensenyaràs?   Sóc  un apassionat  dels  llops,  des   del Rodriguez  de la Fuente.  I   no n'he  vist  mai  cap  de veritat.   Només  a la tele.

-          Demà  tornaré    al bosc,  si vols  venir.

-          Vindré,  però  no ho  expliquis,  eh?  O  els mataran.  La  gent no vol llops:

 

 

 

4 comentaris:

  1. Caram tu! Una relació estranya la de l'Elena i el seu marit... En fi, la realitat sempre superarà la ficció! Però veig que no s'està d'osques la noia! Sis anys sense "sucar" són molts anys! ;-)

    ResponElimina
  2. Basta que le digan a uno no hagas esto o lo otro para tener más ganas. Eulalia ha fomentado el encuentro con esa advertencia.

    ResponElimina
  3. Quina manera més perfecta d'enllaçar-ho tot, Carme! S'està tot posant molt emocionant.

    ResponElimina
  4. No tinguis cap dubte que la realitat sempre supera la ficció, veí. I que hi ha de tot en aquest món... si en conec de gent (una pila) que fa molt més de sis anys que no suquen i estant aparentment "normalissimament casats". I a sobre ni s'ho busquen com l'Elena.

    Seguro que si, però tantas veces pasa que con las mejores intenciones se obtienen resultados contrarios a los que se buscaban! No me atrevo a decir si buenos o malos, que todo esto es más que relativo.

    Jo ho trobo emocionant i divertit, també.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons