dilluns, 26 de novembre del 2012

Descompassats

La felicitat rau en el camí, 
si anem al mateix pas.
Descompassats  i perduts
no sabem trobar el plaer 
ni en la nostàlgia 
de cap  tardor
ni en el record 
de cap primavera.
Sembla 
que  s'hagi aturat el temps
i que  les il·lusions s'escolin 
pel desguàs  de l'ànima.






8 comentaris:

  1. El to del teu poema és melangiós i cert, alhora. Reflex de les nostres rodes potser?

    Gràcies per les teves paraules, Carme


    d.

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, deo, per ser-hi sempre.

    La veritat és que hi ha massa coses que em semblen nostàlgiques en aquest moment. No només les nostres rodes.

    ResponElimina
  3. Molt maco Carme a veure si me'n surto en seguir-te

    ResponElimina
  4. Que cap il·lusió s'escoli pel desguàs de l'ànima! No!
    Que l'ànima fagi de gibrell per recollir-ne de noves, si cal.
    La fageda?

    Una abraçada de tardor abans no arribi el fred de debò!

    ResponElimina
  5. Sí, una fotografia de l'última passejada per la fageda, aquesta tardor.

    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Sempre hi ha alguna clariana, al mig de la fageda.
    Tant se val si s'atura el temps, Carme. Nosaltres seguim tot fent via.

    ResponElimina
  7. Quina raó tens, s'ha de caminar acompassat per poder arribar a bon port.

    ResponElimina
  8. Cal que busquem el plaer en la nostàlgia de la tardor i el record de la primavera i aleshores recuperarem les il·lusions...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons