dimarts, 9 d’octubre del 2012

JA NO RESTEN MOTS...




Com una gran taca
es vessa el silenci
sobre el full en blanc
de la tarda.
A tu no et resten mots
jo no tinc paraules.

                      Dins l'aire suspeses
                      solitud i menyspreu
                      juguen a les cartes.
                      No és un joc renyit
                      totes dues guanyen.

Només parla el foc
que ho devora tot
amb llengua escarlata.
I el rellotge,
que tocant a morts,
fa set campanades
                              Glòria



Seguint l'enyor pels mots, de la Carme.

6 comentaris:

  1. Quan emmudeix la paraula,
    quan es fa silenci
    és quan més parla.
    ............ Anton.

    ResponElimina
  2. Impressionat, Glòria!
    Què dur quan a hom no li resten mots i l'altre no te paraules...

    ResponElimina
  3. Un poema commovedor, Glòria. M'has fet recordar que el vell rellotge de casa es va aturar exactament a l'hora en què el meu pare va morir: les 6,22 hores de la tarda. No crec en fenòmens estranys, però aquest em va fer pensar molt...

    ResponElimina
  4. Campanes tristes que acompanyen a qui no li resten mots, i qui li manquen paraules...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons