diumenge, 7 d’octubre del 2012

ENYOR

               
                           Entre les flors de cotó
d'un paisatge arborescent
amago, com un tresor,
un dolor que encara és meu.

Amago un cor esberlat
com la magrana madura
i el pensament crivellat,
com un coixinet d'agulles.

Gelosa,
guardo el meu neguit
dins d'un llibre de poemes.

Em fa por
que si l'arrenco d'aquí
no em quedi res. Ni la pena



Glòria
seguint a Galionar
            

7 comentaris:

  1. Del coixì no brolla sang
    -del bé sols tregueren llana
    per fer-ne lloc per agullam...-
    Tantes caricies, ma plana,
    li feren
    que com a cor el tingueren
    obert sempre de bat a bat.
    .............. Anton.

    ResponElimina
  2. Ostres, el teu, preciós i l'Antón que no para de deixar engrunes de tresors...

    ResponElimina
  3. M'agraden tots dos, poetes!! El de la Glòria em recorda un sonet però en modern.
    Em trec el cap -)

    ResponElimina
  4. M'agrada molt aquest final, Glòria. És cert, que amb raó o equivocadament a vegades preferim la pena al no res... aix, com som les persones humanes!!!

    ResponElimina
  5. Estaria bé que el llibre de poemes ens guardés la nostra pena, i que nosaltres ens en poguéssim deslliurar una estona de tent en tant...

    ResponElimina
  6. Les penes no s'han de guardar, arrenca'l del llibre i fora, millor res...Ja trobarem una alguna alegria digna de ser guardada...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons