dilluns, 26 de juliol del 2010

Tragèdia a la intempèrie

[evidentment, seguint la zel]

Per saber que t'he tingut, he hagut de perdre
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.

I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.

I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.

Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.



d.

3 comentaris:

  1. Merci, deo! Vaig a llegir...repeteixo, semblem bogets, no?

    ResponElimina
  2. Et segueixo i intentarem sortir de l'esvoranc.

    ResponElimina
  3. Aribo tard i vaig super endarrerida, pe`ro vaig llegint per ordre tots els poemes i envejo la immediatesa amb que els heu escrit... m'encanta quan la trobo. Sou genials.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons