D'esborrar cada paraula sentida
I dissimular entre les pàgines com si
Res no hagués succeït a la vida?
El temps s'acaba, però ha omplert
Un període bell, clar, de cadenes
Que lligaven el goig de somniar despert
Amb poemes d'alegries o de penes.
Avui, la senda arriba a la seva fi,
Però queda obert el trau d'una ferida
Que no dol, només marca la fita d'allò
Que ha esdevingut: el plaer més cert,
La immediatesa sense pensar a penes,
I en cada poema la petja d'un nou ressò.
d.
No crec que hi hagi manera de desfer camí, però en canvi, tot fent camí de nou ... el camí f et pot trobar nous sentits.
ResponEliminaM'emociona aquest poema, deo, gràcies per haver-te apropat a IP.