( d'un comentari possat a l'Anna )
Jo em figuro quan en l'arbriu
hi bufa el ventijol,
les onades d'una mar en la parada,
on l'aroma del prèssec madur
flaira delicadesa de boca
i es que el mar em queda lluny...
En altres temps
m'esquitxaren les ones.
Un dia el visitaré
esperonan el record.
Ja m'agrada que l'hagis posat de post. I jo t'he copiat la idea.
ResponEliminaM'hi enduc un afegit bonic, els teus esquitxos de les onades.
Imaginar les onades del mar entre els arbres moguts pel vent és una imatge preciosa!! :-))
ResponEliminaEl record...
ResponEliminaAra,son les deu, és fosc. Arribem de la granja i hem collituns quans albercocs que havien caigut del vent A casa, a la cuina davall l'aixeta de l'aigua he cruspit l'aroma delqui surt del bany, un flaire dolç i d net i de repós i d'alegria, n'he collit un i les narius no podien glopejar tot el perfum que desprenien.
ResponEliminaEm cal el mar? si el tinc ple d'aromes aquí...Anton.
No et cal el mar,
ResponEliminani et cal cap alte perfum
que el de la terra i el fruit.
Paraules oloroses
d'albercocs daurats
ens porten el teu repòs
la teva alegria.
Tanco els ulls
i obro les narius.
Música d'olor.
Quasi puc flairar des d'aquí els teus prèssecs madurs... mmmmmm!
ResponEliminaM'agrada.
No sé on llegir la poesia, al post o als comentaris! Que bonic! (i quines ganes de menjar un bon préssec regalimant el suc per tot arreu!) (ja ho sé, jo he trencat la poesia però és que els préssecs de vinya, de secà, em tornen boja!)
ResponEliminaNo hastrencat res, Cèlia, les teves paraules sonun bàlsam. Anton.
ResponElimina