dijous, 2 d’octubre de 2014

crit de branca morta


                     tot seguint anton

   

   
en el cementiri d’aigua
on perduren les teves despulles
avui no s’esberlarà
la porcellana valuosa del record.
el teu cos és acaronat per l’oneig...
alces al cel, el crit de branca morta,
el crit desarrelat d’un bosc ja oblidat.
un crit que denúncia agònica nuesa
en frases sens paraules...
un crit de desterrat en terra estranya !!

la mar, compren,
i besa el teu dolor amb blanc d’escuma.

                                        baba


8 comentaris:

  1. L'amargor de la mar, també besa el teu dolor... Que l'escuma el suavitzi.

    ResponElimina
  2. El bes de la mar... que comprèn pot ser un gran consol... l'infinit sempre comprèn.

    ResponElimina
  3. Un poema carregats d' onades gronxadores.

    ResponElimina
  4. Tot el poema una metàfora. Podria ser la d'una terra promesa o la d'un naufragi. Com m'agraden les metàfores, tan plenes de significat!

    ResponElimina
  5. És sàvia, la mar, de tants secrets que sap, de tants records que guarda...

    ResponElimina
  6. L'agonia de l'arbre, també deu ser dolorosa, sort de la tendresa del mar...

    ResponElimina
  7. És preciós, cada vers és un univers de sentiment.

    ResponElimina
  8. gràcies a tots els que passeu a comentar

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons