dijous, 28 de juliol de 2011

Paret



Una escletxa de llum,
com l'EXIT dels cinemes,
com una llum de seguretat a la paret,
és com una esquerda, que,
en una paret en runa,
sempre deixa entreveure
una sortida.
El que s'anomena
romanticisme
no seria més que
creure en la possibilitat
d'aquesta sortida.

[seguint l'Horabaixa de Fanal blau i les altres escletxes]

L'oblit de l'arena

És cert l'oblit de l'arena,
si més no, de la mar fugissera.
És a dir…

És cert les falses petjades,
si més no, de l'esguard cap enrere.
Es decir…

És cert el no res de les passes,
si més no, a l'alçar el peu de la sorra.
À savoir…

És ben cert l'omissió superba,
si més no, de les ones d'un instant.
É dicir…

És ben bé cert la ceguesa del record,
si més no, del camí que varen creure.
Vale a dire…

És cert, definitivament cert,
si més no, l'anonimat de la pedra a l'arena.
Hau da…

Però cadascun dels grans de sorra
guarda al seu cor aquell vell bes,
si més no, fins enllumenar la perla.

(Seguint l'oblit de l'arena d'Elfreelang)

escletxa a l'inrevés




una escletxa a l’ombriu
bada l’ull i brilla un raig,
enlluerna el papalló daurat, el cega

enganxat al fil de la teranyina
espeternega entre un polsim d’or
llassat es dóna, espera, infeliç s’adorm

s’acosta filosa l’aranya, i ell no entén
que la bèstia llisqui pels fils fàcil,
rabent se li acosta, abraçada de mort

no sap que elles, quasi humanes
texeixen dos fils, igual de forts


un per matar i un per viure, no compta la sort




(seguint les escletxes, foto de google)

Horabaixa



Una escletxa de llum,
dues, tres, quatre, cinc...
són ja les vuit,
i el sol se'm planta
a l'alçada dels ulls.
La vida és fora
fins no es faci fosc,
i pren els temps
de l'horabaixa.

seguint novesflors, la montse i la Isabel, i les escletxes poètiques.

Una escletxa de llum





Una escletxa de llum
a la cova duu primavera,
brillen les aranyes
que filen teles de cacera,
es fan visibles els mosquits
i gotes d'aigua a les falgueres.

Una escletxa de llum
delata subtilment la vida interna.

CLAROR

Una escletxa de llum
penetra dins l'interior.
Raig d'esperança.

Paraules sota l'ala


Obre les ales
ocell que sembres versos.
Els mots floreixen.


(seguint els haikus anteriors, Deomises i el dibuix de Carme)

Tot s'omple de clarors





Tot s'omple de clarors
i el món busca raons
a les cultures més atàviques
per seguir girant suau i rodó.

Anar enrere i endavant,
a redós d'un subtil feedback;
hi trobarem trucs d'abans
per iniciar encara noves arts.

Saltar de Xipre a Troia,
cercar per les efígies
i els tresors del fons del mar,
rescatar meloses peces d'ambre,
o contemplar belles ceràmiques
que el pas del temps ha clivellat.
Viatjar amb el cap
vora els esclaus,
travessar l'oceà entre ferros i cadenes,
ser rata romana al mig del blat,
jugar per les històries de la Història...

Fluència, de deomises

[intentant seguir l'amfitriona i el seu haiku]



Fluir i florir entre el fervor
D'una mar efervescent, lumínica.
I tot s'omple de clarors noves,
D'espills que reclamen reflexos.

Comença el dia amb la piuladissa
De mils d'ocells, ales per dur-te
Les paraules de l'amor que et professo.



d.

Haiku (robant paraules a la Isabel i en deo)


Tanca tempestes
reposa  transparències
els mots  flueixen

Reposa

(Haikú per seguir en Deo)


Tanca el teclat;
reposa ara en silenci,
dormin els mots.

Transparència, de deomises

[intentant seguir, de nou, la Isabel]



Tempesta a l'alba.
No es perd la transparència
Del cel; reposa.



d.

Mar de fons





Mar de fons,
tempesta a l'alba.

Diamants a l'aigua,
llum de matinada,
grisor de plom,
transparència clara.

Vida nova al port,
que el dia empeny
i les xarxes brinden
per la fi de l'hivern.



Fondària, de deomises

[intentant seguir la Isabel]


Mar de fons per a la flor de sal de l'ànima.
I la desfullo amb desigs de besar-te la pell,
Amb la temptació magnànima
Del frec de l'amor novell.

I retinc l'exactitud de l'ombra, la bressada
De l'ona vinculada a la platja, eternament,
On l'horitzó i la mirada
S'amalgamen dins de la ment.

Mar de fons, i retrobo el lament de la gavina
En aturar el vol de sobte, en beure la frescor
De l'aigua mentre la sina
S'omple de vida, de resplendor.

Demà despertaré en la platja dels teus llavis,
L'argolla que lliga als glavis.



d.

Em bressa el mar



Em bressa el mar
i derivo a ser flor de sal,
corall tallant
o peix de la fondària.

Em gronxa l'aigua,
nedo, suro, m'enfonso
i una flaire lliure impregnada d'Alfonsina
m'atreu en ferotge captivadora embranzida.


Seguint la petjada de l'oblit

Cerco endebades el rastre , un murmuri
un eco de records en l'oblit de l'arena
en l'arena de la platja de l'oblit oblido
els vells records damunt l'onada
el mar em bressa els somni
ni un frec, ni un so, tot silenci...
Cap empremta no trobo....
la platja golafre s'ha engolit la memòria.

LA PLATJA DE L'OBLIT

LA PLATJA DE L'OBLIT

Només el frec d'un vell miratge
em resta del naufragi,
unes minúscules gotes de reixiu
s'escolen per la ploma,
la pell d'una imatge migesborrant el somriure
i una llunyana sensació d'haver viscut.
No res, només el frec d'uns mots
arribant a la platja de l'oblit.



Seguint Helena Bonals

Constància centrípeta, de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]

[Imatge: Espansione della luce (centrifuga e centripeta), de Gino Savarini]


I, contra el naufragi, invento costes i ports,
Elimino esculls i icebergs que puguin malmetre
El casc i el timó, i vario el rumb per escoltar
Els conhorts de les onades, els xiscles sords
De les gavines, i anomeno de nou cada element
Que trobo en el meu camí per no recordar-te.
Envers el penya-segat, el missatge interior...



d.

Naufragi



Naufraga allò que havia començat tan bé,
fins i tot el que no ha acabat mai,
perquè persisteix a la teva ploma,
si aconsegueix de surar.
Sovint naufraga fins el vaixell més equipat:
tot és decadència, tot és progrés.

[provo de seguir Isabel, deomises i Anton]

NÀUFRAG EN NOSTRE UNIVERS.... de l'anton.



28 -7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
Nàufrag en nostre univers
M’hi acullo en temps i actes,
Amb rems de mots faig pactes
Esperant conquerir nous vents.
Arribaré a collir a mans
La botella redemptora?
Nedo amb afany l’última hora...
Compte no naufragui de veritat

Nàufraga (o Òpera)

[intentant seguir el vaixell sense rumb de la Isabel]

[Imatge: Flying-Dutchman, de George Grie]


Erra per mars ignotes, sense rumb,
La nàufraga fragata que esquinça l'atzur
I s'impregna de salobre, aspre perfum
De les ones que li recorda que el futur

No existeix, amb la constant remembrança
Que llasta el fustam. I voga el vast embalum
Sense boga, lligat a la soga de la desesperança.



d.

Naufraga


Silenci!
S'atura el vent
i el mar està en calma,
hi solca un vaixell
que sense timó naufraga.

No és per la tempesta
ni per l'embat de l'aigua,
no és per un motí
ni per lluita armada.

És que no té rumb,
i el vaixell naufraga.

Anònima resistència, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i la Carme alhora]


[Poema trobat a les butxaques d'un suïcida]


Com qui s'atura davant del plat de minestra
I no té fam suficient per buidar-lo, callo
I respiro tot l'oxigen possible: amortallo
Dins dels pulmons l'aire, de forma maldestra.

He calmat l'embat que m'abocava a la finestra
Amb versos efímers fets de vent, i avui tallo
Cada ràfega hostil en mil bocins perquè m'oblidi
D'una vegada per sempre enmig del verí del suïcidi:

Bull la sang mentre vull tenyir la meva vida
De foscor i d'immundícia, de resistència a tot
Allò que em permeti acceptar el meu nom de llot.

I, sense paraules, obtinc el silenci que m'amida
La boca i la redueix a un gra de sorra, a un bot
Perdut en l'oceà de provocar-me la mort i la fugida.



d.

Plats

Mallorca 2011 [V]
(seguint "l'anònim" de Carme)

He decorat plats i tassons
amb els colors
del meu desig.

En ells farem els tast
dels somriures
els cossos.

Google analytics

Llicència Creative Commons