dissabte, 31 de juliol de 2010

DELICATESSEN

Aquest Juliol hem gaudit
dia rere dia d'aquest tast
d'itineràncies poètiques,
tot un assortit de delicatessen,
fetes a casa amb amor i art,
d'una delícia exquisida,
tot un plaer pels sentits.
Gràcies, Carme
per deixar-nos les claus de casa teva.
Tots hi hem entrat,
han sortit peces
d'una gran finesa d'execució,
com si fóssim uns Grans Chefs.

el darrer joc


pica paret,
et regalo un verset!
roda que roda un mot
gira, gira molinet!
.
agafa el meu mocador
darrera de tu vinc jo!
escrivint sense parar
juguem a cuit i amagar?
.
si el mot s’entrebanca,
busca bé dins el magí,
salta una casa de guix
com qui juga a la xarranca!
.
...........................................
.
no hi ha cap final,
implícitament, l’acabar
suposa començar de nou...
guanyem en el camí
un seguici d’afectes compartits
de paraules abraçades
i més tard, ens en nodrim
com golafres menjadors de versos

.
(tampoc no segueixo ningú, o més ben dit, a tots,
acabant, un comiat tot jugant,
fins sempre, una alegria més compartida)

Última itinerància

[sense seguir explícitament ningú, però fent-ho amb tots/es els/les que s'han acomiadat, dic adéu perquè el meu temps s'acaba. Amb un haikú poc reeixit]

L'adéu arriba.
I les sendes segueixen
Encara obertes.



d.

Pàgines magnífiques

[seguint els comiats i gairebé acomiadant-me d'aquesta magnífica Roda]

Hi ha cap manera de desfer el camí,
D'esborrar cada paraula sentida
I dissimular entre les pàgines com si
Res no hagués succeït a la vida?

El temps s'acaba, però ha omplert
Un període bell, clar, de cadenes
Que lligaven el goig de somniar despert
Amb poemes d'alegries o de penes.

Avui, la senda arriba a la seva fi,
Però queda obert el trau d'una ferida
Que no dol, només marca la fita d'allò

Que ha esdevingut: el plaer més cert,
La immediatesa sense pensar a penes,
I en cada poema la petja d'un nou ressò.



d.

Gosada Pandora...


Has obert la caixa dels mals
sense conservar dins l’únic bé.
Ah, gosada Pandora!
Què vols trobar
en un grapat de fotografies velles
i un feix de lletres oblidades?
Dels dits et llenega
la vida a bocinets.
Olor de pàgines gastades
i sabor amarg de fel.
Sents el blanc i negre dels records,
però sobretot el negre.
Ho mires aterrida:
no sols els peixos de plata
han devorat la teva vida!

la senda infinita

Ara ens dispersem estiu endins,
hem fecundat la intel·ligència
del planeta. Ens toca el repòs
dels llibres, dels camins...
ens toca ser partícips de la vida
per retornar fèrtils a donar fruit.
Ara ens dispersem en la calitja.
Demà tornarem a llaurar,
tornarem a sembrar,
tornarem a fecundar l'univers
de l'ànima, de l'ànsia d'existir.
Ens anirem retrobant
en la infinita senda.

a re-veu-re!


baden mots muts
en un mar de silenci
canta que canta
un ocell canta

Arreveure

Itinerants dibuixant el camí
dels versos que hem deixat
amb el gust melangiós d'un adéu...


Arreveure doncs, companyes, companys,
  la paraula vola
i allò escrit roman ....
in itinere, en el camí seguirem
escrivint, llegint, caminant...
Una abraçada molt gran!

GRÀCIES, CARME ....

Gràcies, Carme.
Petonas i abraçades...!!!
Conlloga amiga.
................Anton.

DONACIÓ

A les butjaques,
entre forats i penes,
encara un mot.

Persistència

[seguint la Carme]

El vol fràgil dels estornells busca
La calidesa del sud, la màgia del món
Creat al voltant d'una paraula flèbil
Però resistent com la mar que ens amara.

Hi haurà noves sendes cap a l'horitzó,
Vells camins que duguin a les particulars
Romes de l'ànima, mentre els llavis parlen
De paradisos infinits, de metàfores palpables.

Avui som persistència en l'herència fèrtil
De la terra que ha estat bressol i serà tomba,
De la platja deserta que ens embolcalla la nuesa.

I no aturem les passes davant de les adversitats,
Malgrat que els viaranys semblin costeruts, polsosos.
Arribarà el temps de les prunes, la dolçor anhelada.



d.


Com estornells
volem conjuntament
itinerants.

Itinerants

Itinerants
en el mots i les llambordes.
Rodolar poètic.

Google analytics

Llicència Creative Commons