dimarts, 20 de juliol de 2010

Desídia

[seguint novesflors amb poca destresa]

Dins la indolència
Del temps, hi ha la desídia
Del propi viure:

Polir les formes
Per no caure en la incúria
És necessari,

Perquè no calli
Per sempre la paraula,
Que ara reposa.



d.

El son de la paraula

Frederic Leighton


Calleu, que dorm la paraula
i els déus se senten perduts
car el poder infinit
immortal, pertany als mots.
Són els mots els que perduren
dins la indolència del temps
-sintaxi de foc i d'aigua.
Silenci.
Agomboleu el silenci
coveu els versos més bells
fins que la foscor més fosca
retuda demane a crits
la llum de la poesia.

Cúspide

[seguint la Isabel]

T'has descobert
Silenciosa i ferma
Enmig del desert
Qne m'envolta la set erma,

I he de callar
Per no trencar el silenci,
Esperar el demà
Fins que la tristor em venci.

T'has descobert
Clara cúspide pura
Perquè, despert,

Et segueixi amb la usura
De qui sap del cert
Que així la vida assegura.



d.

Calleu...

(seguint rebaixes i zel...)


Calleu, que dorm la paraula.
Queda buida la veu
i ningú sent el crit de la terra.
Rau embolcallada a una nau
que navega silenciosa i ferma
fins que un brogit de llamp i tempesta
produït pels impulsos vitals l'allibera.

Inconsciència

[intentant seguir el trenet de rebaixes]

Dorm la paraula
Més bella en els meus llavis:
El teu nom, pluja
Abundant perquè oblidi
La xardor i la tristesa.

I el pronuncio
Mentre reposo; absència
De consciència
Quan el silenci envolta
Les hores que transcorro

Lluny de la teva boca.



d.

MELODIA DE CAPVESPRE AL MAR.........aquarel·la pròpia d'una foto de la Zel

2O – 7 – 10
Melodia de capvespre al mar
quan les il·lusions del dia clouen
i deixen en la pensa la mítica
realitat d’un somni que esperem.
Tot s’enfosqueix amb deliri de nit.
En l’aigua el cell, en terra la fosca
reverbera mil punxons de defensa
d’unes idees covades en la llum plena.
Punxent reixat del cervell que pensa
estriparà el  bes del sol a posta
i reposarà esperant nou llibre
d’arcans que ressusciti seva llibertat
en una eternitat de claror.
El sol en son cau de nit es bressola
entre l’aigua i el bromall
estenent seu mirar de vida a doll...
Calleu, que dorm la paraula...
Esdevindrà demà bandera de crit.




RECERCA

(Tot seguint a l'Assumpta)
Vull cercar la tardor
sota una fulla groguenca.
Un glop d’aire fresc,
un petó es un refresc.
Però es fa tardanera,
no arriba fins el setembre.
Calendari de fulles seques
ompliran el parc del cor.

Vull cercar ja la tardor...

(Seguint Isabel, poema de les 8.32)

Matí,
Aroma a pa torrat
avions sense controlador
deixen núvols artificials.
Jo no hi pujo.
Cafè de pot,
llet ben freda...
titulars d’esports,
informació del temps...
calor...
Vull cercar ja la tardor.

Escàpola

[seguint la Isabel]

Per omplir el cistell del teu bagatge,
He travessat el desert, entre dunes
De penúria, amuntegant insomni i llunes
Fins que he fet real cada miratge.

Fins que he agrupat totes les engrunes
De sorra escampades per un aliè paisatge,
No he sabut del cert que la nostra platja
Ha esdevingut desferra abans que les prunes

I llur temps hagin tornat. Encara són verdes,
I no tindran opcions de madurar perquè la fura
Que és la vida escàpola fa més dura l'espera.

Tornarà al nostre recer aquesta breu primavera,
Alimentada amb els teus somriures de llum pura,
Si són hiemals les dolçors que havien de ser gerdes?



d.

Per omplir el cistell

(Seguint deomises, Carme, zel...)


Entre llençols de molsa
s'aixeca l'alba aquest matí,
ve a processar amb llum dolça
cada somni abrupte de la nit.

I al bosc del teu paisatge
deixo petjades vora els pins,
contemplo nerets entre l'ombratge
i complicitats amb els sentits.

Vull cercar ja la tardor,
que es capgiri avui l'oratge,
buscar a la natura tota l'abundor
per omplir el cistell del teu bagatge .




Oníriques delícies

[intentant seguir la Carme R]

S'omplen els meus somnis de goges,
De gorges aquàtiques que canten
Les delícies d'un món construït
Pels alegres cants de les orenetes
I per nous començaments de dia.

Entre llençols de molsa i de dolça
Calma, dormo i reposo de les nafres
Que han de cicatritzar amb l'oblit
I amb el sondeig de les regions
Abissals de l'ànima, per trobar-hi el fel.

Reposo i dormo, en el cel d'un núvol
Que he abastat, mentre m'enlairo
Nord enllà, entre cançons i màgia,
Envoltat de somnis que m'embolcallen.



d.

Goges del somnis















 Les  goges  dansen
sota els coixins
amb les cançons
de sons ben fins.

La seva  dança
adorm la nit
i l'esmicola
en mil bocins.

Les  goges  dansen
somnis  amunt
per  abastar-los
tots, un a  un.

Jo les convido
a dansar al meu llit
a  dur-me el  somni
que em fa  feliç.

Google analytics

Llicència Creative Commons