dissabte, 17 de juliol del 2010

Màcula

[seguint Rafel; una setmana després restem esperançats...]

La galerna i el llamp, i també el torb,
Com deia el poeta enmig de la demència
D'esdevenir orb malgrat la clarividència
De les paraules, burxada pel bec del corb.

Potser hem escollit la màcula del destorb
Per clamar contra la inclement dependència
Vers una terra que és desferra abans que país.

I sóc tornaveu de cridòria, eco de lluita
Lassa del trepig constant, desig d'esdevenir
Aire pur alliberat en la tempesta. Tot just ahir
Era cadena i jou, fletxa en buirac sense fuita.

Potser hem escollit l'estretor de l'ardu camí
Per aprendre a viure amb la dolçor de la fruita
Pròpia, llibertat abastada pel pensament concís.



d.

Monosíl·lab estiuenc



TIC-TAC, DORMS?



Al fil de nangs i plors a les llars
un sol vell a l'ull té la dent
del que no vol ser trist.
Tant si ve del'est, nord o sud,
fent pas a pas, mort de son,
pren viu el foc de la nit.
Ja no sent la pell.
Dalt, ben lluny, al cel
és clos el cau de torbs i fred
car a l'urbs es fon el sòl.

Acròstica itinerància

[seguint l'ElviraFR, amb minúscul homenatge]

Estira les hores que plores,
Llangor d'instants que has de viure,
Vida de paraules i gestes, congestes
Inútils que emmudeixen els teus llavis:
Rabent, oblido la tristesa quan restes
Al recer dels versos que, com glavis,
Fenen els membres em duen als afores
Rònecs de la solitud, buscant-te el somriure.



d.

Emmascarades màscares

 ( seguint i capgirant deomises)

 Desorientat calles
els seus origens i el mal
d'un miratge de gestes passades.
Estira la vida les ànimes
cap enfora les emmascares
d'imsomni....No paris.
no paris de moure't
en aquest ball de les hores....

De ooooH i de misses incruentes
la vida estires.....
més cares , més rostres cars
estimades paraules ...aquestes
sí que et salvaran.....

Màscares

[segueixo la Isabel]

La vida estira
Cap a enfora les ànimes.
No em salven màscares
En aquest ball d'insomni
On no paro de moure'm.

Tinc el miratge
D'una gesta passada
Sense conèixer
El mal i els seus orígens.
Desorientat, callo.



d.

Més enllà del temps


(Seguint Francesc Mompó)
*
Llencem glaçons al mirall
per congelar-nos la imatge,
i que un moment etern
ens pixeli la mirada i la pell!

Entrem més enllà del temps,
on els verbs són present
i els conills no es fan vells,
on la pluja s'evapora en caure
i és per sempre l'ombra del roure.

I allà dins, sense nits ni dies,
ni passats ni futurs,
somniarem que la vida
des de fora ens estira...


*

L'ESPILL

















Soroll de rovell en el vell rellotge, Ell;
portentosa explosió provocant el cant, Jo;
entre tots dos el miracle de l'etern miratge, el mirall.

seguint silencis


sento -i no vull escoltar-
però sento cada trepig de potes menudes
aranyes que feinegen tranquil·les teixint
menudes esquerdes que s’obren camí
el guix vell, les rajoles, el ronc suau del veí...
sento que em roben la son i el temps
escolto, soroll de rovell, el vell rellotge
-tictactictactictactictac-
acompassa el seu temps al meu
batec profund, glopades de sang
bombejades avall i amunt
el pols batega, mentre retruny el cor
obro goluda la boca, aspiro la pols...
ara sí sé, ho sé, encara sóc viva, i m’odio.
:
(seguint Elvira)

Temps de silenci,

Tot seguint Montse, fanal blau, Carme, Joan Guasch ,lolita lagarto

Ara que és demà quan feia poc era avui
tothom dorm menys jo...no escolto el silenci
però és temps de silenci...no ens perdem
cap granet de sorra del temps, sabem que el pren...
platges enfurismades reclamen allò que el temps ha pres.

La mar es revolta i el temps li retalla les ones
a cops de tisora mentre li escolta silencis de sorra.

El temps s'enamora de cada granet d'arena robada
és gelós i els reclou dins un recipient  
de vidre reciclat a cops de martell de silenci....

psssss pssssss calleu que torna
fem veure que no hi és...el temps que no passa,
el silenci engoleix uns  quants mots de no res....
i els torna a la platja esmicolats i tristos....
Silenci! calleu! és temps de silenci i no l'escoltem...

ESCOLTAR EL SILENCI

Hem fet el cim,
des de aquest espai infinit
on tots els vents ressonen,
enmig d'aquesta natura despullada
L'home s'hi troba sol,
perdut, aprop dels núvols,
escolta el silenci,
que parla i fa vibrar.

No ens perdem

No ens perdem.
Comencem a comptar el temps nou
a cada estrena de temps.
Afegim temps al temps,
i temps per estimar.
Ahir com a pretèrit,
demà com a futur.
Avui present de somni.
Sense enganys ni disfresses.
Esperem,
el lloc,
el dia, 
l'encontre.
Si
s'es-
mi
co
la
cap
gi
ra
rem
el
temps
i
l'es
tre
na
rem
de
nou.

(Seguint el poema de la Carme)

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons