dimecres, 14 de juliol de 2010

JOGUINA VEÏNA


No vull sou
per posar al bou
el ruc com a jou,
que amb el joc en tinc prou,
que no em mou
ni el gall ni l'ou,
que és la terra que em cou
en el dur i en el tou.
Tant si fa sol com si plou
dau-me un tassó de brou
que el poema ja es clou.

4 comentaris:

  1. Has vist, que amb això del tassó de brou m'has espantat el gall, oi? Ho has vist? :)

    Molt divertit, Francesc... gràcies!

    ResponElimina
  2. A tu, Carme. Sempre tan atenta. El poema és per collar un poc més el bou espanyol amb el ruc català.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  3. Us conto una anècdota no meva. Al tros a l'hora d'esmorzar, un jovenot es feia un ou ferrat, quan ja el tenia al plat per cruspir-se'l, un vell astrut li digué: Em deixes fer-hi una sucadeta? -- Si no més és una ?-- El vell amb un trosset de pa com tres dits,entrà per entre plat i ou ferrat i amb moviment de cullera l'embornà i tot sencer se'l entrà a la boca sense que se'n sabés mai més res del ou ferrat del jovenot.... Aquí també passa que el vell se'ns el cruspeix
    i després ens quedem ... amb un pam de nas. I fa temps que passa... No sé si mai nostra descendència és menjarà l'ou ferrat... Crec que tenim poc coratje i poden amb nosaltres. Anton.

    ResponElimina
  4. Sense fer enrenou
    enhorabona de nou.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons