dimarts, 6 de juliol de 2010

6 .-NECESSITAVA PARLAR

6 – 7 – 10

6.- Necessitava parlar
I parlava, parlava...
No tenia pausa
I boca,llengua reseca,
Però ell...
Parlava, parlava.
.................
Molts es preguntaven ;
- Què diu?
- Paraules,... Paraules...
..............
El mon és de les Paraules.
- Què diuen,... què volen dir ?
- No importa, TU, Paraules.
----------------------------
NOTA.-Intentaré anar seguint. Com que no tinc clar com s'ha de fer. intentaré posar el meu fullet de calendari i qui el vulgui arrencar que l'arenqui... Que tothom gaudeixi que és del que es tracta.
Que tinguem salut per arribar a la fita i ganes i voluntat en la clepsa i en la ploma... Ho desitjo de cor a tots. Anton.

6 comentaris:

  1. Anton, teu al teu ritme, quan vegis un poema que vols seguir, el segueixes, com sempre.
    Gràcies per venir!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. De vegades és necessari parlar. Encara que sigui a un Déu inexistent.

    En el meu cas, escriure. Fins que la llengua quedi resseca, per evitar que el cor i el cap acabin malament.

    Disculpes, d.

    ResponElimina
  3. Se m'oblidava: t'he manllevat la repetició de les teves paraules. Amb un altre sentit, penso...


    d.

    ResponElimina
  4. Quanta raó Antón, però les teves són ben especials! No només paraules!

    ResponElimina
  5. Diuen tant les teves paraules, són tant importants i alhora poden no ser res, aquesta és la seva màgia. Jo també aposto pels silencis, però aquells silencis que transmeten tant o més que una paraula. M'he atrevit a recollir uns versos al meu blog sobre els silencis.
    http://ximximhistories.blogspot.com/2010/07/silencis.html

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons