diumenge, 14 de juny de 2009

M'assec al mur
mur i barana del camí
sobre el mar.

L'ombra ens tempta
i l'aire eixuga l'esforç.

La mar es plana.
Contemplem com s'omple
de vida, amb alegria
de dissabte assolellat.

5 comentaris:

  1. Narrat amb naturalitat representat tal com és, com sempe, exacte...

    ResponElimina
  2. A mi em sera més difícil asseurem prop de mar,fa temps que no c
    passa a salar-me el ulls. Anton.

    ResponElimina
  3. Que m'espiaves? Si assembla tant al mur on seia.... ets una mica "bruixa"? Petonets dolça ;-)))

    ResponElimina
  4. Tal com és, Cesc, bonic i natural. Una abraçada

    Anton, si la mar no ve cap a tu... hauràs d'anar tu a veure el mar! :) Una abraçada, Anton.

    Anna, pot ser que sigui una mica bruixa, o potser seia una mica més enllà... Petonets

    ResponElimina
  5. Tal com ha dit l'Anna, jo també trobo que el teu poema és la la imatge perfecta del que jo m'havia imaginat en llegir el seu! :-))

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons