assassí

la sang innocent, altre cop vessada
en nom d’un déu que no és
un depredador de vides i somnis
ferits de mort , per un no res
bogeria d’un home que no ho és

malmès el món pels de la seva nissaga
perdut en el temps el record
dels inicis d’instints tan sagnants,
que s’enfonsi en el pou més fosc
que no s’acabi per ell el dolor
que agonitzi en la por
de no ser acollit per cap déu
que patint no li arribi la mort

(seguint només la ràbia)

Pólvora, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i els seus besos a la plaça de Sant Felip Neri]


Rastres de pólvora i projectils
En la paret callada. I el setge
Que no se separarà de la pedra
Encara que passin cinquanta segles.

I imaginem l'hostilitat de la brega
I la sang. Mentrestant, els llavis
Acullen el foc d'uns besos tendres.


d.

Paisatge

(seguint-vos a tots i cada un de vosaltres...)

Retrobar-nos el desig

entapissat

per qualsevol raig sol.

Estrènyer amb força la pell

i entrar en el teus ulls.

No hi haurà més paisatge

que els colors

de la besada.

Música: One Real Flower, Steve Hackett / Disc: Metamorpheus

Sàpigues..., de deomises

[intentant seguir l'Anton]


Sàpigues que l'obstacle i el límit
Són fites que tu mateix t'imposes,
Àngel del cel que m'empara, tímid
Reclam de la llibertat que avui encara disposes.

Sàpigues que el forrellat i la clau
No encadenen l'ànima de les aloses
Perquè són els somni de qui no se sent esclau.


d.

TRENCA L'OBSTACLE... del anton

23 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

16 .- Trenca l’obstacle

de distància i temps,

Retorna la passa,

 camí de concert.

-Abandona el neguit,

marxa del infern -

Voluntat no et falti...

ton cor batega,

encara hi ets.

( seguint ... )

No tanquis...( seguint la Tanka de la Carme)

No tanquis la porta al desig
l'ànima t'anima a saltar la tanca
vers els camins lliures
amb versos d'abraçada.

Tanka

Seguint  camins
oblidats  en el temps
puc  retrobar-te.
I amb tu el que necessito,
viure el desig  i l'ànima.

Poètica

L'estrofa, el ritme, la rima,
la bellesa, la idea, la poesia.
La forma i el contingut es donen alhora.
Amb el cant a l'amor
que hi ha darrere totes les lletres,
tots els poemes,
tota la literatura.
La poesia que és l'art
que més parla del que ens interessa,
el que necessitem per viure.
Allò que tothom respecta
encara que no hi entri,
encara que no ho entengui.
Ser poeta és el millor
que et pot passar a la vida,
el millor en què pots
convertir aquesta vida.

[seguint Isabel]

Càtode, de deomises

[intentant seguir la Isabel]


Desperta'm l'ànima,
Activa-la amb l'espurna
D'una alba nova
-El vers inquiet llisca
Pel laberint dels dies-.


d.

Pels laberints

L'estrofa, el ritme, la rima,

diàleg entre els verbs i la vida.

Reguitzell de lletres, de mots

que juguen a l'arronsa i estira

pels laberints dels sons

que cerquen sortida de tinta.

Flueixen els versos,

solquen lliures, fan poesia.

Rapsòdia marítima, de deomises

[intentant seguir els marins versos de l'Anton, de la zel i de la Isabel]

Imatge: E. Chillida [Yunque de sueño X]


Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.

Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.

Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima

Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.


d.

Navegar

Posaràs la proa a mar per emprendre un nou viatge.

Trobaràs illes desertes i ciutats d'antic comerç,

trobaràs litorals continentals de sorra, roques i sal,

ermites, platges, fars i ruïnes, vestigis del passat.

Pescaràs tonyines i llobarros, somniaràs albades polars.

I el vent serà el teu aliat

i el cel et donarà aixopluc.

Et bandejaran les tempestes

i les onades et bressolaran.

Els dofins i les balenes

t'acompanyaran a alta mar

i un dia el cant de les sirenes

musicarà el teu navegar...

drassana

esbotzada, malmesa per temporals de vida
la nau es sent naufragar, i en la darrera batzegada,
ajau el seu buc a la drassana

calafatador amorós, seré destre segellant juntures,
afuaré les barres del ferro roent, trempat,
posaré les més fermes estopes a les taules de la nau

cap foraniu, ni una espurna d’aigua et podrà malmetre
posaràs la proa a mar per emprendre nou viatge
donar cordatge, tensar la vela, viure.

(seguint Antón i Deo)

Insol(v)ència, de deomises

[intentant seguir l'Anton i el deixant de la seva barca]


En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.


d.

EL DEIXANT DE LA VELA... de l'anton.

22 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

15.-El deixant de la vela

com si el vent no existís.

Cabellera que s’exposa

a mirar-la els meus dits

a trenc d’alba clara...

Ja és fora la nit.

Reconstruïm la barca

en el mar del desig.

............ seguint

Abstracció i empatia

Una llàgrima, orgànica,
cristal·litzada en diamants.
La música de jazz, però melòdica,
de Louis Armstrong.
El cel mirat des d'un camp verd.
El dessassossec feliç de Pessoa.

Cal saber veure
les dues cares de la mateixa moneda.

[seguint indirectament l'aigua i el foc de Montse]

Deixant

Amb el teu deixant
els llums són fils encesos.
Estela a l'aigua
d'una corda oblidada.
Agredolça memòria
dels besos lligats.
Paraula dita
en trena de sons.
Amb el teu deixant
mai no es talla
el fil de la nostàlgia.

(seguint el deixant de Carme)

Somiar-te

Somiar-te  de nou
amb la  mateixa  llum
dels  moments  més  intensos.
Somiar-te  de nou
i reconstruir  camins incerts
amb el teu  deixant,
damunt de l'aigua.


(seguint  en  deo)

Renúncies, de deomises

[intentant seguir la zel]


Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.


d.

i amb els dits l'amor

En l’abisme més fosc dels silencis obligats
es retorça i desferma ràbies instintives
que l’empenyen a engolir glops d’aire, forçats
els dits, trencar el llast d’ofecs i renúncies.

Les mans burgen, estripen, arrabassen
lligams que l’empresonen, pren nou alè
i mira amunt, cercle de llum que els ulls albiren
s’arrapa i s’enlaira fins la veritat d’un amor ple.

(seguint deo)