Aprofito el mar

(segueixo Francesc Mompó)


Sóc sang que navega
entre l'univers dels capvespres
i tot de cels estel·lats de pomes de saviesa.
Quan retorno cansat a casa
m'adono del temps.
Medito assegut.
Madormo.
Somnio.
Finalment, maldestre,
amuntego un poema
que salpa en aquest mar
tan ample.

UNA MAR MASSA AMPLA

UNA MAR MASSA AMPLA

Presoner de la intempèrie

cerque a la palpa la riba

que em retorne la finitud;

sóc sang que navega

en una mar massa ampla.

Intempèrie (Híspalis XXXII)

[intentant seguir vagament l'Anton]

Has clamat, davant de la flor de l'ametller,
Com qui perd la vida i no sap recuperar-la,
I un déu ignot t'ha ordenat: "Alça't i parla
Abans que et trepitgin de nou i m'adonaré
Que ets fill de la meva carn, sang de la meva
Sang, i combatràs en el meu nom, sense treva."
Però segueixes sol en la nit, que et manté
Vivint en la intempèrie, essent el seu presoner.


d.

ARA TOTS ELS DIES SON AVUI...RODA POÈTICA FEBRER 11

Foto pròpia. Ufanós l'ametller llença a l'espai la seva continuitat de vida... Quantes flors arribaran a terme ? El cuidant recollirà el fruit ? La excelència de la visió ens porta la fantasia de papallonetes ajocades que poden emprendre vol... Anton.

25 – 2 -11

seguint ARA TOTS ELS DIES...

Ara tots els dies son AVUI.

has clamat ferotgement

a la llunyania

i el tornaveu ha ressonat...

AVUI tindràs novament calma.

No et pots descuidar, però

i situar-te en el sempre perdre,

en quasi desitjar-lo, voler-lo...No!!

Per que, aleshores,

QUI i QUÈ pot retornar-te

el guanyar ?

esvaint-se

Des dels llavis closos

de debilitat

aboques paraules llunyanes.

Un filet de tu mateix,

com el solatge

del fons de la butxaca

del teu davantal de filadora

que espolsaves al terrat

tots els capvespres.

Ara 
tots el dies

són hui.

D'absències (Híspalis XXXI)

[intentant seguir Vicicle i la resta de ressons, malgrat el to tràgic...]

He esguardat al meu voltant.
Silenci, quietud, reminiscències.
I sé que el llibre d'absències
S'escriu amb lletres de sang.

He volgut desentrellar del fang
La veritat d'aquesta lletania
De dolor, d'aquesta nit sense dia
Que fa l'ínfima esgarrinxada gran.

I ofego el crit en la gola, el plor
Abans que la veu esdevingui ressò
Per al demà que no vindrà per a tu,

Víctima de l'esllavissada, de l'enderroc
D'una vida feta de retalls, que poc
A poc es desfà en el temps, que se l'enduu.


d.

El ressò de les absències

La tomba de les 43 absències

(A les víctimes de la Línia 1 del Metro)

Vaig veure, vaig sentir
la profunda ferida
de les paraules no ateses.
Dels que han perdut
i esperen amb el seu dolor
tots el dies tres de cada mes.
Dels que s'han perdut,
de fa anys, al laberint
confós de les cendres
d'uns sons maleïts.

Vaig sentir, vaig veure
la sang escassa dels mots
trencats en versos trencats,
frissats pels delers.
Apaivagats pels dols
de tants records aixoplugats
en un temps que mai
no hagueren volgut viure.
Que mai no hagueren
degut sentir ofesos.

Vaig veure
atzucacs sobtats
de vides desposseïdes.
Cossos sense esguards
on sentir-se.
Vaig sentir
com, dempeus al no-res,
esperen llavis
d'un ressò difús
on veure's.

Passí al seu costat.
Deixí de pedalar.
Quedí dempeus.
Que ningú els veu.
Que no se'ls sent.
Per un moment
vaig fer com ells.
Deixí de viure.

(Seguint el ressò… Carme, Montse, Deomises, Isabel…)

RESSONAR

Som cantaires,
portadors d'un só antic.
Ressò de veu.

És la teva veu

(Seguint Deo)

És la teva veu crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge,

és un toc serè, és pèndol al ritme constant del meu rellotge,

és l'udol del llop ferit al mig de l'espès i fosc boscatge.

És un cant somort, és remor i clam i rebuig de tants malsons...

És la teva veu flassada blanca que no espanta els aligots,

és bandera al vent, és papir del temps, és l'esperit de desert,

és la tradició tribal d'un poble antic amb la pau trencada.

Rèplica (Híspalis XXX)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?


d.

Ressò

Amb  el ressó  d'unes branques  nues

farem un niu  que ens  aixoplugui.

Ens  durà  amb  ell,  el fluir del temps,

i  serem cant,  i somriure  i silenci.

Ens retrobarem  de nou.

Des del meu racó

Des del meu racó,
a peu de cinglera,
a l'empara de la solitud
amb el ressò de les branques nues,
reinvento cants
que et facin companyia
i desin les angúnies pels camins
-al  llot rogenc-
i l'eco t'acosti,
com un regal, 
el cant d'una merla.

(seguint la zel)

eco

A l’empara de la paret llisa,
en un abric de roca, a recer del vent
arriba l’eco de la teva veu trista,
un plany de solitud...

La muntanya em retorna
la teva veu, un ronc fosc, poruc
i endevino llàgrimes mudes
que recullo i deso al sarró de les angúnies...

Hauré d’inventar un cant que t’agomboli
que escampi un so de companyia
i des del meu racó, a recer del vent,
es propagui a tot arreu, que torni la veu
perduda

.

(seguint Montse)

INVENTAR-SE JOCS

A l'hora de berenar,
la teva imatge i só
resten apagats.
Mirant la pantalla fosca,
cau una llàgrima 
dins la tassa de xocolate desfeta.
M'invento un joc de somni,
que retorni color i  veu
propagant-se per tot arreu.

ELS JOCS D'INFANTS... roda poètica febrer 11- foto montse subirats.

   foto montse subirats  

 seguint els jocs... 

24 – 2 – 11

Els jocs d’infant fan com de jutge i acusat

pel dia del seu demà.

Valors que es contraposen

i creen la consciència futura.

Creixerà sa petitesa...

Omplirà el got i haurà de jutjar – se...?

Clar que necessitarà un jutge,

la seva consciència

que no l’abandona a sol i ombra.

L’ hipocresia la anorrea,

però ella surt immensa

com fibló de vespa,

com ocell matiner

a volar, a ensenyar-se

atordint el nostre menyspreu.

Volem apaivagar-la ?

Sincerem-nos....

Ella no menteix mai.

Infància i estultícia (Híspalis XXVIII)

[intentant seguir l'Elfreelang]

Que n'és de trist l'infant callat i quiet,
Sense imatges per somriure ni acudits
Per explicar a l'esbarjo, sense nits
De son lleu, delerós per llevar-se al matí
I trobar a la pantalla el personatge
Animat que l'ajuda a esmorzar i a badar
La boca i a sortir amb el temps enganxat al cul!

Que n'és de trist l'infant que no és inquiet
Acompanyat de l'enuig momentani de la mare,
Que el pentina i l'amanyaga i sap que encara
Pot permetre-li uns minuts més i gaudir
De les rialles i d'aquell esguard, paratge
On s'hi veu reflectida, aquella nena que fa
Anys també gaudia de jocs d'infant, estult!


d.

Escletxes obertes

Escolteu estultes nans la veu i el so
senyal repetida per repetidors eterns
les escletxes obertes treuen píxels
ens transporten les ones indignades
els nins volen veure super3!

S'obren escletxes

(Seguint Deo, Anton i Maijo)

S'obren escletxes,

i els nostres mots

esborraran fronteres,

revifaran als cims

repetidors i antenes.

S'obren escletxes,

i els nostres mots

seran gresols

o lava incandescent,

seran somnis al vol.

Seran conreu de blat,

seran l'aigua clara

dels pobles castigats

pel poder brutal

que arna llibertats.

S'obren escletxes,

i els nostres mots,

seran conreu de blat,

seran l'aigua clara.

Vivència (Híspalis XXVII)

[intentant seguir l'Anton, de nou]

S'obren escletxes
Pel camí que travessa
Les nostres vides,
Llambordes que amunteguen
El pes feixuc dels segles.

Vivim i la vivència
És el que en la sang resta.


d.

FAREM CAMÍ... roda poètica febrer 11

23 – 2 – 11

Farem camí

amb la presa de les hores cautes.

quan el sol sua de valent...

Farem camí

per endorrials poc trepitjats

buscant noves converses.

i no ens aturarà pas mai

calor ni fred

per que portem la parla,

la lliçó apresa dels avis,

el compromís cruent de seguir

superant pals a les rodes.

Un jorn tots obrirem l’escletxa

i mirarem horitzó de triomf.