dissabte, 3 de juliol del 2010

Sort de Cala lluna...


Segueixo a la Cèlia...


Sense lluna

tot és foscor,

el poema perd

la flama, sort

que la metàfora

sempre té foc...

onatge

TANKA ESTELADA

 Fot. Cèlia (Pas del bou)
Cercant records
esguardo el calendari,
mirant estels
m'estremeixo amb les carícies
d'una ombra sense lluna.

On són...?

Intent de seguir a l’Assumpta.


Tan enrere

ens queden els records

i les carícies, i els pètals

de la flor dels

teus llavis?


De vegades busco,

i del calendari només

en trobo el clau

rovellat a la paret...

onatge

Als estels del temps...


Als estels del temps m'encomano
quan entro dins les velles fulles del calendari
dies, mesos i anys esgrogueïts
fins arribar al moment que busco,
tan enrere...

MIXTURES

Sabré viure ho sé i m'enfilo damunt d'una onada.
Amb penúries incomptables repenso l'ocàs
acompanyada d'un equip fúnebre i la meva pròpia
angúnia ....mixtures de mots i fils de lluna que cusen l'enfilall.
Als estels del temps m'encomano i els prego finals
que no siguin de dol sinó d'alegria itinerant.
Tiro els daus i surt un sis: mitja dotzena de mixtures.

Ocàs repensat


Cregué que no era per ell

Tornà premi i corona

Encetà una senda segona

Ara, discret, en segona pell.

Si l'alè

Sabré com viure
si veig de nit encenalls
amb fils roigs brillants,
si els dies neixen clars
i m'escriuen mots avesats
a les planes del gran llibre.

Sabré com viure
si l'alè m'empeny
a volar ben lliure...

Fúnebre

Reclama el premi
De la victòria muda.
Sabré com viure
Amb les flors de l'autumne
Omplint-me la corona.



d.

EQUIP

Guanyar, perdre
por i ràbia
victòria, derrota.
Tot penjant d'un fil,
l'últim segon,
l'instant decisori.

Pròpia angúnia

Suspeses en la teranyina
De la inexactitud, les hores
Són el pèndol que endevina
El ritme del meu batec.

I reconec l'agonia, la pròpia
Angúnia de retenir dins meu
L'instant feliç que, breu,
Existeix i dubta constantment.

No sé quan claregen les meves nits...



d.

ALS ESTELS DEL TEMPS.... foto gooogle imatges



3 – 7 – 10
5.- Als estels del temps
- capets d’agulles enceses,
lluernes en la nit fosca
de riu i canyes quietes –
me’ls miro amb recança.

Als estels del temps,
- actes emmarcats al cel,
ullets brillants
de nins en jocs nocturns –
me’ls miro amb cobdícia.

Voldria que em diguessin
si son molt lluny per anar-hi
- sembla que els cullo amb els dits -.
...................
Em deixen el record
de sa mirada viva
com lletres de Pau
sospeses en la teranyina
d’uns actes que no tornen

Penúries

Hi ha miralls que reflecteixin les pors?
O potser el temor de trobar el reflex
D'aquestes debilitats em deixa perplex
I em cega mentre sóc al seu davant?

Lluito contra el món, fona envers el gegant
Que sé que no venceré, perquè és massa complex
Cercar la sortida del laberint entre metecs
Jorns que compliquen la vida sense redós.

Lluernes en la nit fosca, en la meva ànima
Que resta estàtica enmig de l'esforç exànime
De viure contracorrent en la boscúria aliena.

Galernes que embraveixen la mar per on sura
El llagut de la solitud; l'escullera futura
S'allunya, i el dol encunya les monedes de la pena.



d.

Por i ràbia

Em sustenta la por,
em sustenta la ràbia
en veure la coïssor
que fa plànyer sense rubor
els captius de la misèria.

Es desfan en plors,
arrepleguen la sarna,
s'aixopluguen sota cartrons
retolats amb el luxe de teles de plasma.

Em sustenta la por,
em sustenta la ràbia.
Por de que sigui un mirall,
ràbia per què m'és igual.

Herència estàtica

La febre passarà. Aquesta ha estat la promesa
Del nou dia. I, calladament, hereto la terra
Que ha d'acollir-me en el vagareig cap a enlloc.

Solco la pell, la pretesa ofrena de la tristesa
Que m'aterra lentament. I sóc desferra que erra
En cada acció pensada, que es glaça amb el foc.

Sortiré, enmig del pleniluni de la buidor,
Cap a indrets delitosos d'aquesta carronya
Que em sustenta, aquests membres ja lassos
Que no saben retornar a llur punt d'origen.

I, abocat a la finestra de la màxima foscor,
Sabré que el darrer pensament tindrà la vergonya
Extrema de no haver parlat abans dels fracassos,
Que s'acumularà perquè viure esdevingui vertigen.



d.

I ELS LLAVIS RESTEN CLOSOS

( en herència d'una demència deomisitransitòria )

I resten closos els llavis
a desgrat de la suma
de les teves visions d'insomni,
lassos els membres xarucs d'un cos,
transitòries demències que t'empaiten
quan la nit cau com un pes mort....
Ara és avui quan ahir no ho era.
Demà no serà mai demà ....tornarà
l'avui i ara a ser-ho sempre....
La febre passarà de puntetes
els llavis sumaran tenebres
desfetes a cop de besades...

A cops d'anhels

Als estels del temps
demano amb precs
saba viva a cada planta,
raïm sucós a la parra,
il·lusions gronxant entre paraules,
i una espurna d'art a cada mantra.

Als estels del temps
demano màgies, demano arrels,
demano intermitències a cops d'anhels...

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons