El camí i la paraula,
dos eixos del paradís quotidià.

I entremig,
l'espai poderós que ens permet
indagar misteris,
aprendre a volar
i ser criatures del món sideral...


Isabel

ENCARA'T

 Foto  Assumpta

 Encara’t

- pas enrera -

a la força del vent

que et prova.

Que el teu cap

no reculi,

que es senti capaç

de ser quilla

que destrossa

l’impossible

que en contra teu

avança

encara que el peu

en terra s’hagi

de clavar.

...............................................................Anton

Només vull

 
















Només vull el camí i la paraula,

i creure que els mots fan possible

l'indecís pas del desig.

Només vull el camí i la paraula,

i fer dels teus braços la baula

que em comdemna tendrament.

Jesús Mª Tibau

CARPE DIEM

CARPE DIEM
De què val el paradís
si ens rebla?
I el lloc? I el poema?
Només vull el camí i la paraula,
dau-me la vespra de l'Olimp.

Francesc Mompó

Moixaina d'amagats

Les teves mans

rialleres, pel meu cos

dibuixen un somriure viu,

són de xafogor les nits d’estiu

amors clandestins a l’atzucac fosc

Les meves mans

trèmules, pel teu cos

dibuixen un camí encès

Qui gosarà a dir que el paradís no es res?

amors prohibits d’un vespre d’agost

Baterell

M’arboro com baterell
dels teus ulls
a l’espera de la brisa tèbia
de les teves mans,
rialleres, pel meu cos.

El vestit de la lluna

I un altre vespre torna
i surt de nou la lluna.

Sense bellugar l’aigua
vol lluir ben plena
i reflectir-se sobre el mar.

Però un tel de núvols grisos
li cobreix la silueta
i no la deixen emmirallar.
La negra nit està en silenci,
la brillantor no s’escampa
i l’horitzó
de nostàlgia s’ha embriagat.

Quan arribin

Quan arribin

les ventades bellugadisses

abraçarem les pessigolles.

Seurem a peu de rialla

i ens deixarem entabanar

per les brises tendres.

Fanal Blau

La primavera...

Ràpida i clara

la primavera

ha donat vida

a la natura.

I ara les flors

s’han vestit

de pètals.

I a cada pètal

un poema,

el pol·len de

la metàfora

s’escampa arreu...

onatge

És així

Sense bellugar l'herba
llueix la lluna plena
amarada pels vells prats.

I a l'alba, el sol
envernissarà amb llum blanca
tots els colors dels camps.

És així, observant, com la mirada
ens atorga rítmics mots poemats.

És així... 



Isabel
Poesiaula

Afua l'aire

Afua l'aire

l'aram de la mirada

trenca silencis

sense  bellugar l'herba

volant  ràpida i clara.

JA ESTEM A PUNT DE COMENÇAR. A LES 00:01

TROBADA 

DE  VINT-I-SET POETES  

EN TRENTA-UN DIES

Recordatori de funcionament

Podeu  apuntar-vos  fins  el dia  30 de juny

Comencem el dia 1 de Juliol
Acabem el 31  de Juliol

Començaré  jo,  el dia 1  a les 00:00
Podeu intervenir  lliurement les vegades  que  vulgueu  una  sola  o  una dotzena...

Només  hi ha  una  sola norma:  agafar  alguna cosa  del poema  anterior:  paraula,  vers  o  idea...  i fer-ne  un altre.

Enviaré invitacions  a  tothom  perquè  pugueu penjar  vosaltres  mateixos  els  vostres  poemes. 
Voteu l'enquesta de la barra  lateral,  si  us plau...  si  no ho heu fet.

Temps de canvis - Nova proposta poètica

Personatges  Itinerants  es convertirà en Personatges Poètics.  Personatges  Itinerants  abandona les narracions  definitivament. 

Li podríem trobar un nom  que no s'abreviés PP...   
M'ajudeu  a trobar-li  un nom  nou  al blog?  
Em  voleu deixar  propostes  als  comentaris?  
Que  contingui  una de les  dues  paraules d'abans:
O Personatges  o Itinerants...  per  exemple...

A més  a més del canvi de nom, durant tot el mes  de juliol,  us  convido  a fer una roda  poètica,  d'aquelles intenses  i emocionants:  de  l'1 al  31  de Juliol.

Qui s'hi apunta?  Poetes  i poetesses  dels  blogs,  voleu  venir-hi?

De  moment s'han apuntat,  vint-i-cinc  i  jo  vint-i-sis!

. Gabriel  d'Escrits  del fum  i Nàufrag  i obrer
. Elvira  de  Si dubto és que sóc,  si penso és que sóc 
. Fanal blau  d'  A la llum  d'un fanalet
. Isabel de  Poesiaula 
. Barbollaire d'  Un lloc  per nosaltres
. Lolita  lagarto de zero-zer-o-zer-o-no-ser 
. Francesc Mompó de  Uendos, Greixets i Maremortes 
. Assumpta  del Blog  de l'Assumpta 
. Mercè Climent d' Els primers gestos del verd
. Noves  Flors  de  Noves  Flors
. Rafel de  La Cerdanya des de can Fanga
. Zel d' Ara mateix
. Veí de Malerudeveure't
. Gurmet   de  Menjar bé a fora i a casa 
. Pere de La calle Arquímedes  
. La xica que va fugir  a Reykjavic de Sol de mitjanit a Reykjavik
. Mon de La garrofa de Mont-roig
. Anton de  Rebaixes 
. Vidapervida de  Vidapervida 
. Montse  de  Fons d'armari 
. Laura T Marcel  de  Mar  i cel
. Cèlia  de  Transparència
. Joan de  L'habitació de la memòria
. Deomises de Es desclou la tenebra 
. Jesús Mª Tibau  de Tens  un racó dalt del món 
 

Un que hi deixa la pell

En Manel, després d’intentar analitzar tot l’enorme embolic que hi havia en aquell aparentment tranquil barri va començar a dubtar entre les tres o quatre possibles sortides que se li oferien.

Que en Fong traficava, ho tenia clar. Que la Txell era una mala puta que feia servir la ràdio d’aparador, també ho sabia. D’altra banda, darrerament semblava que quelcom se li havia anat de les mans, la notava tensa i nerviosa, sense l’aparent frescor que sempre havia mostrat.

Tenia pendent rebre el resultat final de l’autòpsia de la dona de fer feines que van trobar morta. Semblava que les primeres proves apuntaven a alguna substància estranya, però no acabaven d’identificar cap element dels llistats i coneguts. Només li havien dit que no semblava una mort natural.

El disbarat d’aquell gos noi, o noi gos, li va recordar un mal acudit de quan era petit (sabeu com es diu el germà lleig d’Einstein? Frankestein!) Si podia relacionar el cas del noi, i els resultats de les proves, potser, només potser, en treuria alguna conclusió.

Amb un mig somriure, pensant encara en l’acudit, només mig, és clar, va començar de lligar el cas de les trifulgues del Fong, la seva estranya clientela, gos, capellà i el reguitzell de desconeguts que sovint entraven i sortien de la rebotiga. Li sonava a tràfic de substàncies il·legals. No s’atrevia a dir-ne drogues, l’únic que sabia era que, fins feia poques setmanes tot semblava tranquil, i d’un temps ençà, els fets estranys es precipitaren en un boig pendent d’estranyes relacions.

No acabava de veure clar quin paper hi tenia la Marianna, però quan va entrar en joc aquella mossa, la Sara, i va buscar el pobre Jeroni, una llumeneta es va encendre al seu cervell. Aquella dona no havia vingut voluntàriament al barri, i de fet, només s'havia acostat al Jeroni, que ell sabés.

Bé, els hauria de reunir amb alguna excusa. Hauria de trobar una bona raó.
Llavors se li va acudir. Ell, en Manel de les flors, muntaria una festeta, amb l’excusa de veure el darrer partit de l’equip de l’any. Celebrarien el guany de la lliga, que no dubtava tornarien a aconseguir. Demanaria a la Txell que en fes propaganda a la ràdio. I que no deixés de demanar l’assistència de tothom, que allò s’hauria de regar amb un bon vi. Si hi afegia un xic de teca de franc, tots s'hi arraparien, prou que els coneixia.

El vespre següent, se’n va anar a la ràdio. A la butxaca duia la pistola, per si de cas.

Llàstima que no es va fixar en el cel net de núvols.
Llàstima que no va parar atenció a la lluna.
Llàstima que no va sentir el lleuger trepig que l’encalçava.

Només va tenir temps de veure una ombra fosca que se li abraonava. Un alè estrany, una olor especial, una mena de cop sec al coll que li va tallar la respiració. La més negra de les ombres el va omplir.

L’endemà, van trobar el Manel estès i desagnat. Curiosament, qui va donar la veu d’alarma va ser el Jeroni, acompanyat del seu darrer i més fidel company, el Cuco. Si l’haguéssiu mirat als ulls, hauríeu pressentit quelcom inexplicable, enmarcat en un color blau de maragda.

Zel

Dos que es fan amics per Xexu

En Fong no trobaria mai la segona capseta, però això no ho sabia, és clar. Estava massa preocupat perquè veia que tot se li havia descontrolat i acabaria a la garjola. Era difícil saber en qui confiar en aquell joc de traïcions. Definitivament, aquelles pastilles, i d'altres que encara es guardava i que era millor que no sortissin a la llum, l'havien portat a la ruïna. La segona caixa no recordava on era, ignorant que se l'havia deixat a casa la Txell. Es trencava el cap per saber a qui l'havia venuda, i les pastilles es trobaven ara al lloc més inversemblant, en l'ésser que menys es pensava: el seu ex-gos Cuco.

En Cuco havia engolit totes les pastilles, que no tenien gens de mal gust. Havia passat a una fase semi-humana i havia recorregut els carrers buscant la Txell per mostrar-se a ella d'aquesta manera. Sabia que, amb la seva adquirida consciència, podria parlar com els humans, però quan ho va intentar, perseguit per la policia, no se'n va sortir, no és flor d'un dia aprendre a controlar les cordes vocals. Finalment, tancat al calabós havia recuperat la forma, però no havia perdut la consciència, i encara menys la memòria. El que havia vist no li agradava gens, per això l'havien atrapat corrent com un esperitat. Va veure la seva adorada Txell fent negocis amb un capellà lamentable i lasciu i va saber que no podria estar més sota el seu sostre. Fins llavors no havia entès res quan la noia portava tot sovint homes a casa, però ara ho havia entès tot. Va saber que havia de buscar-se una altra companyia, algú que en pogués tenir cura, i amb els personatges que havia sabut que estaven involucrats en la sinistra història de la que va ser testimoni no es podia comptar. Tampoc no volia tornar amb el seu antic amo, en Fong, ja que no l'havia tractat mai bé.

Per tant, va decidir que preferia viure al carrer amb aquell home de mirada sincera que tot sovint es creuaven quan la Txell el passejava, Jeroni creia que es deia. Li semblava l'única persona sensata de totes. L'havia vist trist i capcot aquella nit, i va saber que era perquè sentia quelcom per la Txell i havia descobert el seu joc. Alguna cosa similar al que ell mateix li passava. Va anar a cercar-lo, però en trobar-lo al seu lloc habitual envoltat de les seves quatre coses el va trobar posseït per la ràbia. Va agafar por, però estranyament, la presència d'en Cuco va calmar en Jeroni, i les ànsies de revenja es van anar fonent. Si total, ell estava bé amb aquella vida que portava. Què l'importava a ell la Sara, la qual s'havia beneficiat, que no era poc, o la mateixa Txell. O el malparit del Mossèn o la Marianna, que no tenia cap bona intenció. La seva vida li agradava i ara havia fet un nou amic, aquell gosset espavilat, que semblava voler quedar-se amb ell. Potser el que enyoraria més de tot, d'aquella curta època en que una estranya voràgine havia canviat la seva vida, seria el blog del programa de ràdio. Però mira, sempre podia escriure les seves coses amb un paper i un llapis!

Dues capsetes.

En Manel pensava mentre netejava la pistola, al costat d'una Petunia Hybrida de color violeta. Com a policia secret, la floristeria era una tapadora molt més efectiva del que mai no hagués pensat. Els seus caps tenien raó quan el van animar a posar-s'hi. I precisament en aquella època el barri semblava una mica més revolucionat del que feia al compte. Ja en trauria l'entrellat. Al començament, investigava en Fong i les seves trafiques, però ara fins i tot el capellà quan anava a comprar-li flors per l'església tenia la mirada erràtica i suava intensament. I això no era tot. Els de comissaria també semblava que s'havien sonat.

Van explicar-li que l'altra nit havien detingut un noi molt ben plantat que corria nu pel carrer, i que no havia contestat cap de les seves preguntes. El van engarjolar i al matí següent el noi havia fugit no se sabia com i havia deixat en el seu lloc un gosset molt simpàtic que els va llepar la cara, va fer un parell de lladrucs, es va escolar per la porta i va marxar esperitat.

En Manel va contenir les riallades i no els va tractar de bojos cap amunt perquè eren amics des de feia molt de temps.

La Txell es va llevar amb el regust de les pastilles que li havien donat al "Paradise" i uns records ben boirosos del cos del capellà. Hòstia, s'ho havia fet amb ell! Ara la perseguiria tothora. Merda de pastilles! Havia reconegut de seguida que eren les que venia el seu ex, però no sabia que li causarien aquell efecte. Potser l'única manera de desfer-se de'n "Ronaldinho" (recordava que s'havia fet anomenar així enmig del ball eròtic) era publicar la seva pel·lícula al Feisbuc. Radical, però efectiu. Ho tindria en compte. Quant al contingut de l'altra targeta de memòria... havia fet còpia de tot. Allò ja era més perillós. Calia anar amb compte. En Jeroni sabia de tot i de tothom. Potser podia explicar-li. Sí, ell sabria com aconsellar-la...

En Fong no se sentia perseguit, però potser més li hagués valgut. Almenys el seu germà havia deixat de publicitar les pastilles per tot arreu. La Pepa de control havia estat acomiadada de la feina i ara no li feia fàstics a les moixaines del tècnic de manteniment. El pobre Maurici no esperava que durés, però mentrestant no es queixava ni pensava en el seu germà xinet. Menys mal que només compartien mare, segur que en Jaume no tenia èxit amb les noies perquè finalment es cansaven dels seus trets asiàtics.

Però hi havia dos tipus de pastilles en joc. Unes, les al·lucinògenes, anaven per tot arreu fomentant trobades sexuals i comportaments forassenyats en el personal del barri. Les altres eren més perilloses, i que en Fong sapigués, se n'havien perdut dues capsetes. Eren unes pastilles dissenyades especialment per fer desaparèixer els trets xinesos en els asiàtics. Una bona manera d'amagar identitats per als membres de la màfia i de tornar-se més occidental per lligar amb tota mena de noies. Estava segur que la meucota de la Txell l'havia deixat perquè s'havia cansat dels seus ulls a mitja tinta.

El problema era que el projecte no podia posar-se en pràctica perquè les pastilles estaven a mig testar, no se sabia quin efecte podien tenir... ja s'havia vist que en els occidentals (almenys en les dones) les enviava al canyet. La morta de la sagristia ho havia demostrat.

En Fong no sabia que també transformava els gossos en homes les nits de lluna plena. Però li calia recuperar les capsetes abans que els del laboratori li demanessin per fer proves. Això o era home mort. Mossèn Ramon hauria d'afluixar la seva capseta tant sí com no. I on collons devia estar l'altra? No se li escapava que la Marianna tenia unes aficions ben fosques, i ell la necessitat de salvar la pell. L'ajudaria a trobar l'altra capseta?

D'un roig encès...

Si alguna vegada havia confiat amb l’espècia humana ara se’n desdeia de ple Aquella situació l’aclaparava permanentment i el tenia totalment desbordat. Ell era un home tranquil. Però el que sabia, el que havia vist i el que havia fet en aquells darrers dies, li l’encenia l’ànima. Podia seguir absent? Sense actuar?

La Txell liada amb el mossèn? Com podia ser? Ho havia vist clar quan els va veure tots dos la setmana passada, de nit fosca, agafats de la mà, i entrant a casa de la noia. El seu banc enmig dels cedres era un mirador privilegiat de la plaça, del barri. Els ulls en zel del capellà ho deien clar. En Jeroni sabia poques coses. Però sabia llegir en la mirada de la gent. Allò li va caure als peus. Havia pensat que la Txell era una dona interessant. Fins i tot, allà a la ràdio, en la complicitat que dona un estudi, s’havia fet alguna vaga il·lusió. Ara, quan el mossèn havia sortit al carrer al cap de tres hores, sol i arrecerant-se a les parets; i al poc sortí ella, amb el seu gos, en Cuco, va entendre clar que aquells dos s’havien liat. El món li va caure als peus.

Ell tampoc era un sant, és cert. Allitar-se amb la bagassa de la Sara l’havia excitat sobremanera. Quan temps feia que no tastava un sexe de dona als seus llavis? Que uns pits li sobreeixien de les mans? Aquell dona era un foc encès als seus braços i una serp  viperina entre les seves cames. Però no va saber copsar el motiu de tot plegat. I tal com va succeir, tal va acabar. Els dies que havien tornat a coincidir al carrer, ella havia mostrat una indiferència menyspreable i freda. Ell no demanava res. Feia anys que no esperava gaire res. Però un cert respecte, sí, almenys.

Què estrany era tot! Feia bé d’allunyar-se de tot i tothom. Des de la mort de la mare havia perdut un referent clar. I el seu pare, ensorrat pel dolor i l’alcohol, no va ser de gaire ajut. Sabia que els moments d’ofuscació mental el podien jugar una mala passada.  Com en el passat. Aquell era el seu secret més ben guardat. Una força creixent, incontrol.lada, al seu interior, que ell creia ja oblidada, l’empenyia de nou prendre una obscura venjança. No sabia cap on dirigir-la. Cap la Txell, per fustrar-li els desigs? Cap a la Sara, pel seu menyspreu? Cap al mossèn Ramon, per la seva hipocresia? Cap l’amo de la botiga de galindàines, que l’allunyava a crits del seu comerç si entrava a mirar rampoines? Cap a la Marianna, que de feia dies semblava mirar-lo amb una malfiança malaltissa?

Esperava que l’assistenta hagués recuperat el seu mòbil. No entenia perquè s’havia molestat tant quan li va dir que l’havia passat a la Txell. Erà logic. Que si havia vist res? Què volia que hagués vist? Si no sabia ni com encendre’l! Però aquella perspicàcia feta a força d’observar la raça humana li va fer veure que entre aquella gent, els seus veïns de barri,  es coïa una tragèdia. I tenia por de no ser ell el desencadenant. Les veus que a cops li colpejaven els temples, feia dues nits que li tornaven a perseguir, implacables. Tenia por. Por d’ell mateix. I el tacte fred de la navalla al fons de la butxaca, li donava una fràgil seguretat i l’enfonsava encara més en un infern de records tràgics i incerts avenirs. 

Tancà els ulls. I enlloc del negre de la nit, veié un roig encès als palmells de les mans.

TORNA'M EL MÒBIL MALA PUTA

Tinc el mòbil, t’espero al “Paradise” a les 8 del vespre. En Ramon va fer un sospir el missatge de la Txell el deixava mes tranquil a les 8 estaria al pub...

- Siii?...soc jo

-Torna'm el mòbil mala puta – va exclamar amb veu tallant la Marianna

-Caram em dius puta a mi ? va somriure la Txell. Tu que fas xantatges al clero i et tractes amb antiquaris mafiosos... permet que rigui jajaja L’inspector Saladrigues li faria molta gràcia saber que fas negocis amb un tal Luigi. La Marianna va tallar la comunicació.....

La puntualitat sempre es una bona virtut de qui la practica i tant la Txell com en Ramon es trobaven asseguts en els esponjosos sofàs del Paradise a les 8.

- Te el mòbil..saps? estàs fet un artista, has equivocat la vocació

-Has vist el video? Va preguntar envermellit el mossèn

- jaja tu que et penses? Una ocasió així de morbosa no es pot deixar passar, va xiuxxiuejar la Txell a cau d’orella

- No se com agrair-t’ho... exclama en Ramon

- Jo si – reacciona rapidament la Txell – Anem....

Són 2/4 de dotze de la nit, fa calor... dos cossos nus sobre el blanc d’un llit amb la excitant melodia d’uns gemecs...

-Ai Ramon, que et penses que no em donava compte de com em miraves al poble quan estiuejava mmmm...com em despullaves amb la mirada quan entrava a comprar tabac al bar mmmm....si segueix...Que et penses que no em posaves calenta? mmm. es el morbo que suposa fer-ho amb el capellà de la teva parroquia mmmmm ummm no paris...

Un gos des de el llindar de la porta observa la parella.

Un ham pel Jeroni

Però el Jeroni, tenia moltes hores de carrer, amb tot el que això comporta, i quan la Sara se li va acostar, va ensumar de lluny, el seu perfum francès i que alguna altra cosa s’amagava al darrere. I sinó de què, ara precisament, venia aquesta meuca a oferir “carn”.
És clar que ben pensat, podia deixar fer, i a veure com s’acabava la història. Total no hi tenia res a perdre i potser una bona estona a guanyar, que deu ni dó com estava la mossa...
La Sara li va voler entrar per on sabia que a ell li faria gràcia:
- Tu deus ser el Jeroni oi?
- Si, jo mateix.
- Et vaig escoltar a la ràdio.
- Carai, i què et va semblar?
- No he parat fins que he donat amb tu!
- I això que vol dir? Què ets la meva primera fan?
- Més o menys...
- I no vols un fill meu? – va riure en Jeroni deixant volar els seus pensaments tot i despullant amb la seva mirada el cos espectacular de la Sara.
- Home, no m’ho he fet mai amb un rodamón...
- Doncs no et puc dir a casa meva o a casa teva perquè jo no en tinc...
- Doncs anem a casa meva si vols.
- Espera, espera!!! No m’acabo d’empassar això. I si això és la popularitat de parlar una mica per la ràdio m’hauré de plantejar com m’organitzo. Je, je, je.
- Bé, vine i en parlem del que vulguis. Agafa les teves coses.
- Les meves coses? Quines coses?

La cara de sorpresa de la Sara el va fer desconfiar de les seves intencions. No havia vist clara la seva arribada des del primer moment però astut com ell era, no se li havia escapat el detall. O sigui que si aquell monument volia joc, ell jugaria, i tant que jugaria!!!

- Quines coses vols que agafi? El pot de Givengy? La Visa Or? Les Martinelli? O et va bé la bossa del BonPreu amb els mocadors de paper, un entrepà de fuet i una novel·la que no es meva?

La Sara es va mirar la bossa atentament i per un moment va dubtar i no va saber que contestar. N’estava segura la Marianna de que aquell home podia tenir el seu mòbil? En fi, li devia un favor i li havia de fer la feina, però potser no caldria oferir-ho tot a canvia de res.

- Comencem per anar a fer un cafè en aquell bar d’allà, potser.Qui paga, mana, guapa! Som-hi!