No ho sé

Avesats els ulls a la foscor,
la veu al silenci.
M'espanta retrobar la llum,
i em fugen les paraules.
No sé si podrà alçar-se de nou el cos,
si respondrà l'ànima.
Perduda la destresa,
el mirall em retorna una imatge grotesca.
No sé si fa més mal reconèixer-me
o reconèixer la teva absència.

El vol

Reprenc el vol,  vers tu, amat,

després de temps de planys i plors.

Com l'au més lleugera,

sense llast ni patiment.

Reprenc el vol, vers tu, amat...

Ara que veig que m'esperes.

ALES

Quan sembla que tot s'acaba,
la teva companyia
em retorna l'esperança,
enlairada pels somnis
a poc a poc reprenc el vol.

Dolça aimia

De tots el plaers que el mon m’ofereix,

-  el cel ple de blau, la brisa amb sa oreig

les flors de colors, dels ocells els cants,

l’escalf  del solell, que llu, com llu  l’or  -

no en trobo major que mirar els seus ulls,

dons la mia aimada els té molt mes clars

que el bell  blau del cel, que el blau de la mar.

Sa  veu és més dolça que l’airet més suau,

son  cos és tan tebi com un pa de mel

i les roses besen sa galta fragant.

L’anima tremola, quan son rostre veu

i corprès d’amor, li dic suplicant

-Ai, ma dolça  aimia. No em deixis mai sol,

sigues  tu ma vida, mon cor, mon consol!

Paradís perdut

El paradís perdut en els teus ulls
dona dóna'm el so just del cant
el refilet dels ocells i la fusta dels troncs
arbres ben cepats i alhora suaus
 canten tots amb  la lluïssor de l'esguard...

Toco tiges de flors , lluco , flairo
aromes de pell tèbia i miracle natural 
no és pas més bell aquest món sensitiu
que el de l'esperit que s'escola entre les mans ?

I dalt del cel així com allà abaix ....baten ales
i entono el meu pesar perquè vull prop el cos
i em bull l'ànima perquè l'esperit no vola prou
llastat , embafat de la bellesa de les coses.