En Bernat i l'Elena

En Roc, no només es va quedar el cadell de llop,  sinó que va agafar el costum de portar menjar   a la mare lloba  i als altres  cadells,  ja que   aquest  bosc  dels voltants del poble tampoc donava  com per alimentar   una família de llops. Al llobató li va posar Salt, ja  que no parava  mai de saltar al seu voltant.

 

Un dissabte, va anar  a trucar a casa   en Bernat,  per ensenyar-li els llops  i per  conèixer-lo  una mica. El va trobar amb les  seves  filles, la Joana i la Maria.   Quan ja es disculpava per la interrupció  i deia  que ja anava ell sol amb en Salt  a portar menjar als llops,   En Bernat  i la  seva  filla , la Joana  van saltar  a la vegada:

 

-          Jo també  vinc!

 

A la Maria noli feia tanta  gràcia,  això dels llops, però també  va seguir.  Van arribar  al bosc i en Salt s'encarregava   de localitzar-los. La mare  l'olorava  de lluny i  el llepava de dalt   a baix,  cada cop que el veia  .  En Bernat  posava   una mica  de carn  i una mica de pinso  per  gossos,  la mare  va anar  directa  a la carn,  però els petits van anar cap al pinso i   el  rosegaven com si fos una llaminadura.

 

La  Joana, se'ls mirava   embadalida i si bé no s'atrevia a tocar-los,  tret  del Salt,  els   va anar  posar  una mica  de pinso més  a prop d'ells i encara   més  a prop d'ells.  Els petits  s'anaven acostant.

 

-          Ens en quedem un pare?

-          Un?  I deixar  aquesta   pobra lloba cada  vegada més sola?

-          Doncs ens els emportem tots.

-          No podem portar una lloba a casa ni al poble, sense saber segur que no serà un perill.

-          Quan s'acostumi a nosaltres?

-          Ja veurem, potser si.  Tenir  una família   de llops a casa  ...  una  idea que no m'havia passat mai pel cap.   Però  ara  que m'hi trobo no ho veig  pas impossible

 

Quan van marxar amb  el Salt  darrera d'ells,   la lloba va seguir el seu petit  uns passos  i després  va tornar   amb els altres.

 

A la tarda,  en Roc,   va rebre  un mail de l'Elena:  "Dilluns em puc  quedar amb tu,  si et  va bé.  La meva filla se'n va amb l'escola de colònies  i el meu marit se'n va de viatge i no torna fins dimarts al vespre."

 

En Roc, es va sentir desassossegat.  Il·lusionat, però al mateix temps s'adonava que en aquella història probablement les complicacions superarien les   satisfaccions. Però no podia pas deixar-s'ho córrer.  Va contestar  ràpidament: "Quan pleguis   jo sortiré  amb  el Salt, donarem una volta  pel bosc a  veure els llops  i després  ens  n'anem a casa meva."

 

I el dilluns, tots  dos tenien molt clar allò   que volien:

 

-          He pensat molt en tu

-          I jo també, moltíssim!  Quina sort  que et puguis  quedar. Tinc moltes  ganes d'estar amb tu.

-          Jo també.

-          Saps que cada dia he anat a veure els llops? I crec que ja em coneixen. Van agafant confiança.

-          Quina il·lusió que em fa  veure-ho.!

 

Després, tot  va  ser  semblant   a cada  dia:  la lloba  no s'espantava  de veure'l   i  menjava  allò  que en Roc li portava.  Mentre marxaven cap a casa   van tornar  a abraçar-se, allà mateix,  com el primer  dia i   la lloba  no deixava d'observar-los.

-          Avui si  que podem anar  a casa

-          Sí,  avui sí.

-          No vull que et sentis obligada a res.

-          Ni tu tampoc.

-          Ja  vas  veure   l'Aina,  l'altre  dia?  Per cert  de què   la coneixes?

-          De quan treballava  a  casa   el Doctor  Bartomeu.  Ella  va  venir a visitar-se   un dia, es va  deixar un llibre  a la sala d'espera i jo m'hi vaig  fixar   i li  vaig  sortir  al darrera  per   tornar-li.  És molt simpàtica  i  de  seguida ens vam fer   amigues.  Quan  va  tornar,  setmanes  després,  allà a  cal metge,  em va portar   el llibre  en qüestió,  que  era  "Zapatos   italianos"  dient-me  que  si  el volia llegir    creia  que m'agradaria. De  fet  som amigues  a causa d'un llibre.   Sempre  m'ha anat  passant  els llibre   que li agraden,  és  una mina.  No para  de llegir   i  entre  ella  i la seva mare  se'n   compren  un  munt.  Per  cert tu   has  sentit parlar  de l'home  de la gavardina?

-          I  tant  que sí.  Tothom en parla,  però  als pobles ja se sap,  tot  s'exagera.

-          Doncs  l'Aina  està   ben amoïnada.

-          Jo  crec  que   tot  quedarà  en res  i que tothom  oblidarà   l'home  de la gacardina.

-          I  el mestre  mut?

-          Això  són històries passades!

-          Tant  de bo  tinguis   raó. Però  ara  s'ha llogat  la casa  i diu que ha tornat   el seu fill.  No ho sé. 

-          La  casa  l'ha llogada   en Bernat.  Ja el  conec  i és  molt normal, res   d'estrany.

-      Crec  que ets l'únic  del poble  que ho veu així...  però  a  veure  qui  té  raó.

 

A casa,  una mica desconcertats, van prendre's  el temps de fer el sopar, de sopar, de deixar-ho tot endreçat  i no va ser fins aleshores  que en Roc  la va tornar  a abraçar i li va prometre que li   compensaria  tot el temps que portava sense  gaudir del cos i dels  plaers del sexe. L'Elena tenia uns sentiments   una mica estranys,  contradictoris.  Un desig potent que no s'acabava  de reconèixer  en ella mateixa,  perquè  no l'havia sentit mai i també   un no saber com posar-s'hi.  En Roc  la va portar cap a la seva habitació,  la va despullar, es va despullar   i es va estirar  la seu costat,  ben a prop, per  abraçar-la i per fer-la   sentir com la dona més  desitjada i més  estimada.  Li va besar els   llavis altra  vegada  i li va demanar si podia  besar-la   per tot arreu. Ella  va  dir que no desitjava  cap altra  cosa  i es  va deixar  estimar. En Roc va  ser   un amant  tendre,  dolcíssim  i l'Elena  es   va  anar  despertant  del  seu deixar-se fer i el va estimar   també al  seu torn  besat-lo per  tot arreu,   fins  que  el  va  acollir   a dintre  seu.

doctor i confessor

La saleta d’espera de la consulta estava ben plena, tant que les vuit cadires de bova no bastaven i n’hi havia que esperaven drets, recolzats a la paret, o asseguts a l’escala que duia al pis.
Tot d’una que va sortir na Llúcia, es va sentir que des del despatx de la consulta algú cridava “passau!”. Aquest era el costum de don Bartomeu, que no havia volgut contractar mai cap assistent.
Era el torn d’en Bernat, qui passà al despatx.
- Bon dia, em dic Bernat.
- Bon dia ¿què te passa?
- Des d’ahir vespre sent nàusees i tenc punxades de mal a la panxa.
- Alça’t la camisa, que t’examinaré.
- Ai! aquí si em pitgen em fa mal.
- Idò ja has agafat la passa; hauràs d’estar a dieta uns dies, i et prens aquest xarop que et receptaré just abans de les menjades.
- En tenc un amb el mateix component però d’una altra marca, ... és que sóc representant de productes farmacèutics.
- Ah! En aquest cas, el pots prendre, i ja me’n duràs una mostra quan et vagi bé.
En Bernat es va fixar en una escultura que hi havia damunt d’una calaixera de roure, darrera la taula del metge. Era una composició pagesa, del color vermellós de la terra, que desprenia una sensació de call a les mans, de suor al front, d’esforç de sol a sol, una olor de pa de xeixa i de raïm madur. Va comentar:
- M’agrada, aquesta escultura.
- Està inspirada en la gent del poble, en el treball al camp; la me va regalar na Júlia, una amiga escultora que, si no vaig errat, també coneixes.
- Idò sí, ens coneixem des de fa temps, de quan ella vivia a la ciutat, però ... ¿com ho saps, que som amics?
- Home! Perquè vaig veure com parlàveu el dia de la inauguració de la seva exposició, i ... em va semblar que no era la primera vegada.
- Sí que ets observador.
- A la meva edat ja he vist de tot, i hi ha detalls que no em passen desapercebuts; a més, he d’observar bé si vull sobreviure, perquè la meva dona està entestada en què sóc sord –digué, picant-li l’ullet-.
Don Bartomeu ho era sord, i molt, per això sempre parlava alt, i sovint feia repetir el que li deien, si no li parlaven també alt. Encara que tothom qui el coneixia ja li parlava ben alt i clar.
- Ja m’ho havia semblat –va gosar dir en Bernat-.
- Però què dius ara?! Si hi sent perfectament. Mira, me va fer comprar un audífon i ja veus on el tenc, a dins del calaix! No em fa cap falta.
Mentre el metge intentava aclarir a en Bernat que, de sord, no en tenia res, va sonar el mòbil d’en Bernat, ... sense que aquell el sentís, naturalment. No se’n va donar compte fins que en Bernat va contestar.
- Si? ... ah hola Júlia, sóc a cal metge ... no, no és res important ... d’acord, després passaré, adéu.
- Vius al poble?
- Sí, he llogat una casa en aquest mateix carrer.
- Vaja! Així que vius a cal mestre mut.
- Això m’han dit.
- Bé, idò per qualsevol cosa ja saps on trobar-me.
- La veritat és que aquest matí he rebut una visita que m’ha deixat intrigat. S’ha presentat a primera hora un home ben vestit, amb gavardina i corbata, i m’ha demanat si la casa estava per llogar. Naturalment, li he aclarit que m’hi acabava d’instal·lar, però semblava molt interessat en veure-la, ... perdona, t’estic enredant en un tema que no ve al cas, i tens la consulta plena, només t’ho dic perquè m’ha amoïnat.
- No et preocupis, ja fa temps que els metges de poble hem substituït als capellans en matèria de confessors. Fas bé d’esplaiar-te. I d’aquest tema, ja en parlarem.
- Gràcies, i adéu.
- Adéu. Passau!
Era el torn de n’Aina, una al·lota jove i eixerida, però que aquell dia semblava que l’hagués tret la mar, per la cara que feia: també havia caigut víctima de la passa del virus a la panxa.
Mentre l’atenia, en un moment en què n’Aina havia anat al bany, un altre pacient dels qui esperaven a la saleta va tocar a la porta del despatx per avisar de l’arribada d’una accidentada, era na Mercè, que no podia posar un peu en terra de tant mal que li feia.
Don Bartomeu, després d’una primera impressió, la va embenar i la va enviar a fer-se una radiografia per esbrinar si hi havia qualque rompuda o si –com li deia el seu vell ull clínic- només es tractava d’un simple esquinç.

L'accident de la Mercè

Aquell dia la Júlia va trucar la Mercè per dir-li que aquella tarda no podria anar a caminar amb ella ja que precisament inaugurava la seva exposició a la galeria de la Mireia.

El doctor Bartomeu sempre els ho deia:

-Caminar a la vostra edat és millor que unes hores de gimnàs i a més es pot fer a l'aire lliure.

Elles trobaven que es sentien molt bé caminant aquelles dues hores de la tarda, mentre els seus marits eren a les oficines respectives, solucionant vés a saber quins problemes que segurament més tard convertirien en diners.

Ja feia anys que ho feien.

Va decidir que hi aniria sola. Altres vegades que la Júlia no podia acompanyar-la, també ho havia fet, no li feia massa gracia perquè s'avorria una mica sense poder parlar amb ningú, però tampoc tenia cap gana de passar la tarda sola tancada a casa, i menys d'acompanyar la Júlia a la galeria.

Va sortir i es va encaminar cap a la zona humida que vorejava el poble. El camí a la vora del riu transcorria paral·lel al bosc de ribera on el silenci deixava escoltar el cant d'infinitats de moixons i on al cim dels arbres les cigonyes niaven les seves cries indiferents al pas del temps i al caminar de la Mercè.

Coneixia el camí a la perfecció, ja de petita amb la seva mare havia passat per allí infinitat de vegades anant al mas on la seva iaia s'anava fent una mica més gran cada dia. Ara el mas era del seu cosí i l'havia convertit en una casa rural on molta gent de ciutat venia a estiuejar buscant la pau i tranquil·litat que ell lloc concedia.

Va veure el seu cosí, de lluny i va pensar que no tenia ganes de saludar-lo ja que com sempre li recordaria el bé que li havia fet la seua mare deixant-li el mas en herència. No, no tenia ganes d'escoltar-lo i va agafar el camí que la desviava del riu i la portava bosc endins.

La va sorprendre un soroll rere uns matolls i s'hi va atansar una mica estorada, uns ulls de petits llobatons l'estaven observant més espantats que ella mateixa. De manera instintiva es va acostar per acaronar-los, quan un fort udol la va fer desistir. La mare lloba de dalt del cim contemplava l'escena i era a punt per atacar-la.

Cames ajudeu-me va començar a córrer amb una por que no la feia ni sentir ni veure cap on anava. La lloba va saltar cap als seus llobatons i amb l'exigència d'aquests, va haver de donar-los de mamar oblidant la pressa que l'havia fet acudir.

Mentrestant la Mercè seguia corrent i corrent fins que en torcés el turmell va haver de parar i seure amb un fort dolor. No havia agafat el mòbil!!

En Raül era biòleg, aquell dia caminava pel bosc buscant un bon lloc per plantar les xarxes per fer l'anellatge anual de les aus de la zona, en veure la Mercè exhausta i amb cara de patir la va pujar al cotxe i la va portar fins cal doctor Bartomeu a qui van trobar acampant una noia que s'havia desmaiat i que ell anomenava Aïna.

Van haver d'esperar-se, encara que el dolor era intens, i desprès d'embenar-li el peu el doctor la va enviar a l'hospital comarcal per tal que li fessin una radiografia.

En Raül la va acompanyar.

Bernat i Júlia

Bernat i Júlia

(pel Veí de dalt)

—Bernat…? –va fer apropant-s’hi, les cames tremoloses i una lleu pressió d’ofec al pit.

—Et recordes, encara...? —li va dir mentre li feia, somrient, dos petons, un a cada galta. I en apropar els llavis, li va venir un olor de gessamí que el va transportar a un temps molt remot. Unes gotes de la copa de cava que sostenia li van caure sobre el vestit, producte de la tremolor — Deixa que et miri –agafant-la per les espatlles i enretirant-se un pas d’ella —Estàs fantàstica! Igual que fa…

—Vint-i-cinc anys? Calla… no m’ho recordis —va respondre la Júlia, duent-se la mà a la boca.

—Hosti! Tants?

—Sí, tants. Però com és que ets aquí? —volent tornar a la realitat— M’has deixat de pedra… Em punxen i no em treuen sang.

—Ja —amb un ample somrís— Suposo…Visc aquí, al poble, saps?

—No! Des de quan! Mai t’havia vist…

—Fa res. Dos dies. M’acabo de traslladar.

—I…? —agafant-li la mà i mirant que du un anell.

—Em van dir que hi havia una galeria que inaugurava avui. En veure el rètol, quasi caic de cul!

—Com jo ara, fa una estona, en veure’t —i mirant al seu voltant afegeix —Véns sol?

—Sí, he vingut sol.

—Sabia que t’havies casat i que havies tingut una filla… La Mamem m’ho havia dit.

—Dues: la Joana i la Maria. Ja tenen setze i dotze anys. Són amb la Clara. Ens hem separat fa poc, saps?.

—Vaja, ho sento. No en sabia res – i mirant a terra— La veritat és que t’havia perdut la pista fa temps.

—Ja. I tu? Encara estàs amb en Carles?

—Sí. No ha pogut venir, avui. És fora.

—Vau tenir un fill, oi?

Rient.

—Sí, una nena també: la Marta. En té vint, ella —i mirant sense mirar enlloc— Corre per aquí.

I per trencar el silenci incòmode que s’havia instal·lat momentàniament, en Bernat va fer, obrint els braços.

—Això és un èxit. Està ple com un ou. Estàs en forma, eh?

La galeria d’art era ben plena i el xivarri impedia tenir una conversa.

—Sí, ha vingut força gent. Però no creguis, no és com abans... La Mireia, la propietària de la galeria, té molta capacitat de convocatòria a la comarca. És aquella xicota d’allà baix —va fer senyalant al fons de la paret.. Ara te la presento —se la notava neguitosa.

—I el paio del costat és el seu marit, oi?

—Sí, és en Xavi. Com ho saps?

—És el que m’ha llogat la casa on sóc.

—Ôndia! Ets qui ha llogat la casa del carrer Nou? —agafant-lo del braç.— Tot el poble en va ple!

—I això…?

—És la que està a tocar de la casa del metge, oi? Aquella modernista, preciosa..

—Sí... i què dius que passa a la casa? Ningú me n’ha dit res.

—Bé, res. Xerrameques de poble. Era la d’un mestre mut. D’això fa molt de temps. Tot just acabada la guerra..

—Un mestre mut? Com es menja això?

—Bé, És llarg d’explicar. I ara que t’he trobat no estic per històries tronades. I agafant-lo de la mà —Vine, que et presento la Mireia i la meva filla... Ja veuràs com et cauran bé

Mentre s’apropaven al grup, ell li va fer a cau d’orella amb la mà recolzada a la cintura.

—Vindràs a veure’m en acabar?

* * *

En obrir la porta aquella olor retrobada de gessamí li va embafar ben endins els nadius. Va somriure mentre li obria la porta.

—Passa, és casa teva.

—No. És casa teva. Jo vinc de visita.

—Tot està una mica en desordre...Ja veus.

Mentre, la feia voltar per treure-li la jaqueta i deixar-la al penjador.

—Hmmmm. Aquesta olor? No serà aquell perfum que sempre duies...? —I en apropar-li el nas al coll va romandre uns segons més del que era perceptivament tolerable. En retirar-se, ho feu acariciant amb la punta del nas el clatell d’ella i restant uns segons més dels necessaris. No va caldre més.

Al moment eren dos cossos encesos, encerclant-se, menjant-se l’ànima a besades, buscant-se els mots, els pits. el sexe. La roba anava caient a terra sense cap ordre ni concert, Ell li masegava els pits i les natges alhora. Ella li engrapava el membre, erecte, i jugava a acaronar-lo amb els dits. Van anar caminant, més aviat giravoltant sobre els seus eix fins deixar-se caure al sofà del menjador. Ella va estirar-se tot al llarg. Ell va seure damunt la cintura. Allí, una breu requesta, per acabar descordar-se sabates, bruses i botons.

—Segueixes tenint uns pits magnífics...

—Calla, no parlis —mentre li conduïa la mà al seu sexe humit. —Folla’m pels bons temps.

I van submergir-se plegats en un recer d’històries inacabades, de boscos incendiats, de mars infranquejables. Era un possessió convulsa dels membres, un carnatge immisericordiós, un recerca afamada. Van estimar-me d’una manera profunda, salvatge, envejosa; recuperant una porció de si mateix que havia quedat somorta en un replec del passat. I en la impaciència de l’acte hi havia una ànsia atàvica que els va transportar a un paroxisme consentit. La petita mort els va sobrevenir alhora.

Poc després, amb els cossos amarats de suor, un llenç de desig acomplert va caure sobre els dos cossos abraçats.

—Te n’has d’anar? —va fer, mentre li recargolava els rínxols del pubis.

—Ara que t’he retrobat, no et deixaré tan fàcilment —li va respondre mentre li besava els ulls. Tinc tota la nit. En Carles no torna fins demà.

—El bany és a dalt. Pugem?

Preocupació

— Josep Maria, he de parlar amb vosté. —El metge el mira amb un posat tan greu que no pot evitar que els budells li recargolen dins la panxa.
La cafeteria és mig buida a aquella hora del matí. Només el vell Josep i un foraster que remena prospectes de farmàcia d’una cartera de cuiro un pèl desgastada davant les restes d’un breu esmorzar.
— Mire, Bartomeu, no em fota que al final si que estic de la pròstata...
El metge somriu i seu a la seua vora, apropant una cadira buida. El Josep Maria l’observa amb un tel d’ànsia als ulls. Les mans, lleugerament tremoloses, sostenen el diari comarcal per la pàgina d’economia. Feia només un instant maleïa per dintre a aquella colla de saberuts que pretenien fer benzina a partir del blat. Biodiesel, en deien. I ell pensa que no està per anar renovant negocis, que d’ací quatre dies ho tanca tot i s’hi dedica a prendre el sol i donar de menjar als coloms de la plaça de l’església, que a ell ja li aniria bé. Però clar, la neta, l’Aïna, ara estudiant... La quantitat de “duros” que calen per fer una bona carrera! Ell vol ajudar. Si el deixen, clar. Que el gendre s’empipa de seguida quan pensa que ja no és l’únic pollastre del galliner.
—No és això, Josep, no és això —. El metge mira de treure-li la preocupació sobtada deixant-li caure la mà al muscle, en un gest d’una confiança que ve de lluny— Quina por té? Què “això” encara ho fa servir?
— De què vol parlar, doncs?
Bartomeu somriu.
— Per què va dient a tothom que el fill del mestre mut ha tornat al poble?
El Josep Maria, com si anés a perdre una paciència que mai no havia tingut, d’una revolada tanca el diari.
— Per què és la veritat!
— Vosté el va veure?
El vell, dubta.
— Jo... quasi. Però el Pasqual ben bé que el tenia a dos pams del nas!
— Sap que el Pasqual, quan li ha pegat a l’aiguardent, no es distingeix ni el nas!
— Però ell jura i perjura...
— Mire, Josep, li ho dic de tot cor —El rostre del metge tornava a tenir la gravetat del principi— Aquestes coses més val no remenar-les. És necessari que el temps tanque totes les ferides, que cadascú mire de fer la seua vida, i que els morts queden soterrats per sempre.
El Josep Maria capcineja sense convicció. Com si volgués fer temps abans de dir la seua, d’un glop s’empassa el solatge del cafè que hi tenia al davant, plega el diari i abans de posar-se dempeus, rebla:
— Vostè és una bona persona, Bartomeu, però no cal que li recorde que el que li van fer a mestre mut no té perdó de Déu. I el pitjor que pot passar és que el fill estiga ja al tanto de tot!
Amb pas vacil·lant, l’home més vell s’adreça a la porta de la cafeteria, fita el cel abans de posar els peus en el carrer, s’acobla la gorra i s’uneix al corrent de la vida, carrer avall.

A cal metge

Aquell matí en Bartomeu rebé la visita de l'Aina. Alguna passa vírica semblava que l'hagués atrapat i no podia ni avançar quatre passes sense córrer esperitada buscant algun lavabo desocupat on abovar els dolors que se la menjaven. El primer que féu a l'obrir la porta fou córrec cap al lavabo.

Quan se la mirà als ulls va saber que aquells vòmits incessants no eren l'únic motiu de la seva visita. Sempre que alguna cosa la preocupava l'anava a visitar, ja ho havia fet des de ben petita, quan la mare la duia perquè la vacunés.

- Què tens petita? Què et passa pel cap?
- Són aquestes històries d'aquell home amb la gavardina negre, que no paren de voltar pel poble...
- El que comenta en Josep Maria d'allò que va passar a la benzinera amb el pobre Pasqual? Què en saps tu d'això?
- Ja saps, tot se sap entre aquestes quatre cases, i jo que no paro mai d'imaginar-me coses i coses fins la més ínfima possibilitat...
- I...
- Doncs resulta que crec que pel que deia en Josep Maria, el cotxe de l'home misteriós no té gaire misteri. Ups!

I se'n va corrents, buscant la calma necessària que els dolors li exigeixen. Quan torna encara està més pàlida que abans, es recolza a les parets, com si les seves cames no poguessin dur-la fins la cadira de nou. Abans que en Bartomeu la pugui agafar ja està al terra, inconscient. Potser no és només un virus. Potser les malalties i les preocupacions són un còcktel massa perillòs per una noia com l'Aina. Potser...

En Roc i l'Elena

-          Hola  em dic   Bernat  i sóc el nou llogater  d'aquí  davant.   Tu  ets  el fuster?

-          Hola  Bernat!   Sí,   de moment  encara  faig  de fuster. Em dic  Roc.

-          Pots  ajudar-me   amb  l'adaptació  dels mobles  del despatx.

-          Sssssí.  Vols  que t'ho faci  per compte  de la fusteria,  o pel meu compte?

-          M'és  igual.  

-          T'ho  faré   a estones  o els caps  de setmana.  Prefereixo treballar   que estar  sol.

-          Quan  et   vagi bé  t'ho ensenyo.

-          Quan plegui  a  les  7,  vindré.

 

En sortir de  casa   d'en Bernat,  es fa trobadís amb  l'Elena,  ell ja sabia  que  ella plegava  a les  8.

 

-          Hola,  Elena!

-          Hola,  Roc!  Saps  el meu nom?   però m'adono que  jo   també  sé  el teu…

-          L'Eulàlia,  és clar!  No només m'ha dit  el teu nom,  també  m'ha prohibit   que m'acostés  a tu!

-          Però  per què?   A  ella què  li importa!  

-          Diu que estàs  casada  i tens una nena de 6 anys  i que  no t'he  de destorbar   la vida.

-          I  si et   digués  que  la  meva  vida   no és  gens fàcil  de desotrbar?  Que   la tinc  ben arrelada   i ben  consolidada  i   que no  crec  que  hi puguis  fer   res de res?

-          O  sigui,   vols  dir  que té  raó  l'Eulàlia?   Vols  que et  deixi  en pau?

-          No,  jo no he dit   això.  Jo  només  dic  que la meva   família  no està  en perill.  Estic   bé  a casa  i m'estimo molt   en Víctor.

 

Mentre  creuaven aquetes   paraules,  ja anaven caminant  cap  als afores   del poble.

 

-          Conec  un camí  molt tranquil,  vols  fer  una passejada?

-          Sí,  d'acord,   així coneixeré  els  voltants.

-          Fa  poc   que treballes aquí?

-          Vaig  començar   a  treballar fa  sis mesos un dia  a cal metge i un dia,   a can Pitus, el de la benzinera, però vaig canviar-ho  per l'Eulàlia.  

-          Ara  treballes   cada  dia amb l'Eulàlia?

-          Si,  cada   dia, els ajudo  amb la casa  i els nens,  estic   amb ells,  de les  5  fins que l'Eulàlia  arriba.

-          Elena,  t'enganyaria  si et  digués  que només  vull   ser  amic  teu. M'agrades  molt  i no voldria   que  comencéssim  malament.  Però  tu   m'has  dit  que…

-          Si  ho has   sentit  bé.  Però   això  no vol dir  que no m'agradis. I tu  estàs  sol?

-          Sí,  no   he tingut  gairte sort  amb les  dones.   He  tingut  tres  parelles  i totes   es cansen de mi.  Les  avorreixo,  Sóc  un pesat.

-          A mi no m'ho sembles

-          No,  ni a elles   tampoc…  és  després.  Bé  amb  tu,   no hi haurà ni  després.

-          Potser no busques les persones   adequades.

-          Què  vols   dir?

-          Doncs  que tal com jo no sóc  la persona adequada  per a tu, potser  les  altres  tampoc no ho eren.  Vull dir  que  si busques   una parella,  no vas  bé.  Jo no seré  mai   la teva parella.

-          Si  encara no em coneixes!

-          No, però no deixaré   la meva  família.

-          Què  busques,   doncs,  Elena?

-          Viure  una mica.  El meu marit  és el meu millor  amic,  ens coneixem de   tota  la vida,  ens entenem bé. No tenim conflictes.  Bé   alguna esbatussada  dialèctica, de tant en tant  si que la tenim,  però   són  l'excepció.  Simplement   ni  ell ni jo no estem massa   interessats  pel  sexe  en comú.

-          Vols  dir   que  no feu l'amor?  No m'ho puc creure!

-          No!  fa   més  de sis anys.  Des  que vaig quedar   embarassada,  no hi hem tornat. Primer  em  sabia greu  i vaig  intentar  resoldre-ho,  estimular-lo, buscar  solucions.   Ara  ja  no  m'interessa  tampoc   a  mi.

-          I  amb altres?  

-          No ho he  fet  mai,  però  aquesta  sensació   que tinc a mb  tu,  aquesta  atracció no l'havia sentida  mai  abans  i  no em faria res  de provar-ho.

-          I  ell?   També  s'ho  fa  amb altres  dones?

-          Crec  que no.   Però  no m'importa.  Me  l'estimo   igual,  com  un  germà,  com un amic,   crec  que no podria viure  sense  ell.  Em cuida,   em mima,  amb  la nena  és  el millor pare   del món.  Ningú  no sap  això  de nosaltres. És   el primer cop que ho explico.  Em  fa una mica de vergonya.

-          Gràcies  per la confiança,  doncs.  A  mi em sembla trist.

-          No,  no   ho és.

-          Mira,  Elena!  Un  gos  petit! -

 

El cadell  se'ls   acostava  saltironant,  com si demanés  alguna  cosa.  

 

-          Que  bonic!   Deu ser  abandonat?  Però si n'hi ha més! Semblen llops! Creus  que un llop  es  pot domesticar?

-          De  petit?   Per  què  no?

-          Porto  una mica  de  menjar  a la motxilla.  De l'esmorzar: pa   amb  llonganissa.

 

El  petit   llop,  s'hi  va  acostar  i va   menjar de la sev a mà  les  restes  de  l'entrepà.   Poc  a poc,  però  ja  tenia   bones dents.

 

-          Te'l  quedaries,   Roc?

-          Vols  que me'l   quedi?  Tinc  un   pati  on posar-lo.

-          M'agradaria.

-          Doncs  ens l'enduem,  si  ell ens vol  seguir,  el   cridarem  i  el deixarem  que ell trii.  I   demà  portarem  menjar  a la resta.

-          Ets  un sol! -   va  dir  l'Elena  abraçant-lo  de  sobte.

 

En  Roc   sorprès  la  va  abraçar  també   fortament.  Es va  deixar  commoure  per  l'instant  i li  va buscar   els llavis.  L'Elena  s'hi  va agafar  amb   força  i passió.  En Roc  va  passar-li   la mà per  sota  la  samarreta,  va   acaronar-li  l'esquena,  va  buscar-li  els pits.

 

-          No m'havia sentit   mai així,  Roc – va  confessar  l'Elena

-          Vols que anem  a casa  meva?

-          No,  ara no em puc   quedar,  un altre  dia  sí.  M'espera l'Aina,  li he de tornar un llibre.

 

Mentre  marxaven,   el cadell  trotava  darrera  seu, en arribar  a casa, va   tornar  a veure  en Bernat:

 

-          Has  vist,   Bernat?  és  un llop

-          Però…  que hi ha llops   per  aquí?

-          No n'hi  havia hagut  mai,  però  ara  els   he vist.

-          Me'ls ensenyaràs?   Sóc  un apassionat  dels  llops,  des   del Rodriguez  de la Fuente.  I   no n'he  vist  mai  cap  de veritat.   Només  a la tele.

-          Demà  tornaré    al bosc,  si vols  venir.

-          Vindré,  però  no ho  expliquis,  eh?  O  els mataran.  La  gent no vol llops:

 

 

 

La mare lloba i un dels petits

Un cadell de llop

La mare lloba s’endinsà en un bosc de roures i alzina. Li agradaven molt, a la femella, aquest arbres, ja que el seu aroma li omplia el musell de records de temps passats. Davant seu li semblà veure altre cop el seu mascle, caçant àgilment per alimentar els tres petits; a la dreta, el vell mussol savi admirant la saviesa del rei de la boscúria; a l’esquerra, fet una bola, un eriçó temorós... però això havia acabat, havia mort per sempre, havia finit, havia fet l’ànec, com aquells que intentaven caçar els cadells amagant-se entre els joncs del llac, se n’havia anat, com diuen els humans, a l’altre barri. Sí, perquè una alenada de plom sortida d’uns llavis d’acer va acabar amb les forces de l’amo del bosc, traït amb un bes, amb una presa viva emmetzinada, que l’adormí fins que els botxins foren a prop. I ara la mare lloba recordava tot allò.
Una llàgrima li relliscà per la pell grisa. Què podia fer, ella, ara? Els tres cadells tenien gana, i es trobava en terra desconeguda, en terra de ningú. I de sobte, soroll. La seva oïda sempre alerta captà un soroll de passes que s’apropaven. Humans! Una parella d’humans s’acostava! Amagueu-vos, fills meus, amagueu-vos, o us assassinaran com... però ja era massa tard, i un dels cadells s’atansava confiat a la parelleta. Dos joves humans, mascle i femella, s’apropaven xerrant tranquil·lament.
Mascle i femella... la lloba sentí una esgarrapada ben endins del pit. Però el que la preocupava en aquells instants era el destí que patiria el seu petit si els de dues potes duien males intencions. Arrencà a córrer ella també, però ja era massa tard. La parelleta havia vist el seu cadell, i ella s’amagà rere un roure, preparada a actuar. Es situà de manera que ells sabessin que era a prop.
-No el veus, Elena? Li donarem menjar i, si ens segueix, l’adoptarem –deia el noi, referint-se al cadell.
-Oh, Roc, ets un sol!
Ja està. Tenen el cor negre, aquesta gent. Me’l volen prendre, li volen fer mal! I es preparava a atacar els enemics de la seva espècie com ells havien fet amb el seu gran llop, però el que veié l’aturà de cop: els dos humans s’havien abraçat i es besaven els llavis i el noi acaronava el cos de la femella recorrent-lo amb les mans i s’ajeien a l’herba sense témer la presència d’ella i dels cadells.
S’estimaven, era segur que s’estimaven.
Per què ningú no feia el mateix amb ella?
I, el més important de tot, ara que comprenia que aquells dos éssers no podien pas ser tan dolents: havia d’acceptar que s’enduguessin el seu propi fill? Potser aquell seria un futur millor que el que l’esperava amb ella.
O potser no...