El teu perfum viu amb mi
i em retorna a la memòria
els jocs prohibits de la infància,
quan un bes unia els nostres llavis,
com una cançó d'amor
que no s'acaba.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
"com una cançó d'amor/ que no s'acaba", com m'agraden aquests dos versos, en relació amb tot el poema!
ResponEliminaTota una història, intensa, nostàlgica i romàntica, Montse!
ResponEliminaGràcies per venir! M'encanta aquest poema.
De moment tenim unes aportacions d'alt nivell! Quina ilu que m fa!!!
Quins records tan tendres que pot evocar un perfum! I quina tendresa de poema!
ResponEliminaL'amor, te perfum de tendresa i de records mai oblidats...
ResponEliminaPerfum, llavis, cançó...
ResponEliminaAmor, amor.
El teu amor ha crescut i perdura.
ResponEliminaÉs bonic : hi ha olors i també el frec dels llavis. Ara, potser no és ben bé la infància : en el meu record, era ben bé quan acabava la infància i , alhora, encara hi era. Un breu moment de molta sensualitat i molta llibertat - els pares no ens vigilaven : s'estimaven més que ens oblidéssim en una engorfa gran i estranya. Tot just en la pubertat, la sensualitat era un perill ; l'olor, pura testosterona. Ui , ara m'embalo. Bonic, el poema.
ResponElimina