Oh, bella amiga,
quina sort que tens;
duus clavada una espina
des de fa molt temps.
D’una ferida oberta
que a voltes et sagna
te’n dols i te’n sents.
Per tant, estàs viva!
Jo altrament, ja ho veus,
dels tràngols del cor,
despits i amargors
n’han matat el nervi,
com a un queixal,
i ja no em fan mal.
Si l’amor és vida,
no estimar, morir.
"and a rock feels no paín,/ and an island never cries", diuen els Simon & Garfunkel, Montse. Quanta raó i sentiment té el teu poema!
ResponEliminaHelena, en el món dels sentiments ja no queda res per inventar..., tot i que les vivències de cadascú són personals i intransferibles.
EliminaUna abraçada!
Galionar, com m'agrada com expresses aquests sentiments... Quins poemes aquesta roda lul·liana!!!
ResponEliminaEm teniu enamorada de vosaltres poetesses!!!
Carme, són tants els sentiments que podríem expresar si els mots sempre vulguessin obeir-nos...
EliminaUna abraçada!
La mort és l'extinció del desig...
ResponEliminaNo... No és cert. Més enllà del desig queda molt d'amor i molta vida
EliminaPere, per a mi la mort és perdre la capacitat de resposta davant qualsevol mena de sentiments, fins i tot davant les vivències que més mal ens han fet. És constatar que el cor s'ha tornat de suro. I n'hi ha molts, de cadàvers vivents, entre nosaltres...
EliminaUna abraçada!
No quería limitarme al habitual “Feliz Año Nuevo” para una persona tan importante como tú… Así que aprovecho para darte las gracias por cada momento del 2015 que me has hecho sonreír. Con cariño Victoria
ResponEliminaFeliz Año Nuevo, Victoria, y un abrazo.
EliminaSembla que l'amor és sentir-se viu, encara que amb tot el dolor del món...
ResponEliminaEsbrinar què és l'amor, M. Roser, és un afer que l'ésser humà està intentant des de fa molts segles, i que més fulls de literatura ha emplenat... I seguirà fent-ho, sens dubte.
EliminaUna abraçada!
Aquest poema és com una ferida oberta que llagrimeja.
ResponEliminaÉs possible, Montse; el dolor inspira més poesia que el plaer...
EliminaUna abraçada!
Una reverència!
ResponEliminaGràcies, Fanalet, però no; la reverència per a vosaltres, les bones poetes.
EliminaUna abraçada!
Un poema que ens parla de ferides, i que és obstinadament vital.
ResponEliminaM'agrada la foto que l'acompanya.
Vall Ferrera, el ferro és el seu símbol, la bellesa la seva identitat.
No sabia si passaves per les Itineràncies, Xavier, però n'estava segura que si ho feies reconeixeries la fotografia!
EliminaFins i tot el cor de suro, la sang d'orxata, el cor de pedra...bateguen. El dolor és tan intens que no els deixa expressar-se ni amb el seu so més simple. És l'amor atrapat, poruc d'estimar encara.
ResponEliminaMentre hi quedi un bri de batec, Teresa, hi restarà esperança. Potser l'amor farà el miracle...
EliminaUna reverència jo també. Preciositat de poema.
ResponEliminaMil gràcies, Novesflors!
Eliminasense morir, un pot morir quan ja no sent el crit intern de l'estima...anton.// Fantàstic, Montse.
ResponEliminasense morir, un pot morir quan ja no sent el crit intern de l'estima...anton.// Fantàstic, Montse.
ResponElimina