Sadollem-nos d’amor,
ara que tenim la sort de sentir-nos vius
ara que encara fruïm
d’un vici que ens té captius
buscar en la pell de l’amic
el camí del sentiment del cor,
l’únic camí possible, vers l' infinit...
ara que tenim la sort de sentir-nos vius
ara que encara fruïm
d’un vici que ens té captius
buscar en la pell de l’amic
el camí del sentiment del cor,
l’únic camí possible, vers l' infinit...
(seguint l'Elfri)
Et segeuixo, zel!
ResponElimina[seguint 'in margine']
ResponEliminaPrudència
És infinita la set
Si l'aigua que la calma
És duta pels teus llavis,
Amor, i l'anhel de la pell.
Romeu del perímetre bell
Del teu ventre, recorro
Camins que han de guiar-me
Al centre de la carícia.
Amiga, cal desoir la clarícia
De la prudència quan els signes
Són clars i segueixo sedegós?
Digues, he d'aturar-me, confós,
Quan sé que sóc reu de la boca
Teva, el més clar indret?
d.
Quantes més vegades resseguim aquest camí, més ens acostarem a les fusions de les ànimes estimades, no?
ResponEliminaNo hi ha millor sendera que la de la pell.
ResponElimina