dissabte, 18 de febrer del 2012

Pregària



Desitjo,
que aquell instant fugaç del naixement del dia
en què la natura roman estàtica
com si esperés un esdeveniment grandiós i sublim,
acompanyi el  pensament
al llarg de tota la jornada.
Que aquest viatgi lliure,
sense límits ni referències que puguin distreure
de la realitat vertadera;
sense la percepció del temps
que balla amb les agulles del rellotge;
sense la ubicació concreta
en un espai físic.
Que permeti l’aturada en cada instant
i mirar com passa la vida,
sentint el vertigen que provoca l'anar i el tornar,
despullat de l'ansietat i la desraó del camí.
Que marqui la fugacitat de cada instant
amb l'orquestració amb què els ocells
trenquen el silenci, a trenc d’alba.


7 comentaris:

  1. Sento no poder seguir-vos com voldria. Aprofito també per donar-vos les gràcies pel forat que m'heu fet i l'acollida que he tingut.

    ResponElimina
  2. Intento seguir-te, Pilar. Penso que fas un seguiment prou correcte (encara que es vulgui fer amb més assiduïtat), almenys això no és una competició :)

    Bell poema, temptadora l'esdrúixola...


    d.

    ResponElimina
  3. Molt maco, Pilar. Els degotalls s'han fet amb temps... i són igualment necessaris.

    ResponElimina
  4. A la meva manera, et segueixo.
    I agafo com a seguiment l'hora exacta que has penjat el poema.
    Un bonic capvespre de dissabte, Pilar!

    ResponElimina
  5. Veure aquest petit ocell desvalgut damunt les roques, ja és un esdeveniment sublim i la seva imatge tendre, ens pot acompanyar al llarg de tota la jornada...

    ResponElimina
  6. Una pregària, un desig, una aturada... gràcies, Pilar!

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons