divendres, 16 de juliol del 2010

caure

Ho sento.
M’ha caigut l’amor de la tauleta.
Sense soroll, estralls lluents
que recullo i poleixo.
Ja ho sé. L’equilibri era tan fràgil,
funambulista, crec en la força d’un fil...
fatídic, el destí, un tremolor lleuger
fa decantar la balança, i doncs?
caiguda previsible...
no el vaig saber falcar...
fidel, ferma, forta, fera embogida,
si cal m’esbudellaré
per trobar el darrer suc dels teus petons.
:

(seguint Isabel)


7 comentaris:

  1. Tan adient al meu moment... t'agafo aquest equilibri fràgil; em demano torn, però si s'avança algú, tampoc passarà res ;)


    d.

    ResponElimina
  2. Cada dia em costa més trobar versos que m'agradin i aquest poema per a mi està molt bé.
    Busco la senzillesa, les paraules que s'entenguin, la tendresa, la passió ...

    Bon dia Zel.

    ResponElimina
  3. Potent! Només desitjo que no calgui! (esbudellar-te!)

    ResponElimina
  4. Un poema sonor en tots els sentits (especialment el de la oïda...). M'agrada.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons