dimarts, 30 de juny de 2015

Pinzell.


La teva mà és el pinzell
que m'ha omplert el cos
amb els colors de la vida.

Els teus mots són,
sempre,
la llum a les meves passes
dins la fosca.

El teu traç,
els senyals al camí
que posen veu
als meus silencis.

Com el somni
que t'ensenya a llegir
en l'obscuritat,
en aquell racó
on no existeix res més
que la claror
dels estels
dels teus llavis.

I es recorda,
de bell nou,
la cançó de l'amor
que s'havia perdut.



(Gràcies a tots per una ronda, un cop més, magnifica i dolça.  Sou uns genis. I gràcies a tu Carme, per fer-ho possible)
C O M I A T

Luna gigante o superluna


Ets lluna d'amor.
A les Itineràncies,
m'has robat el cor.

M. Roser

( Seguint a tothom que estima la lluna)

CÀRREGA




He deixat la roba
com deixar una motxilla
carregada de records.
Despullada dels instants,
 dolços i amargs
que m'omplien fins ara,
aprenc, a poc a poc 
quin és el meu lloc.


(seguint na Carme i a Fanal Blau)

I aprenc poc a poc


I aprenc poc a poc
quin és el meu lloc.
El gest que pren la meva mà,
les mans que prem,
les que acarona,
els altres tactes, les altres pells.
El gest,
el llenguatge, l'esguard de les ungles.
Solcs en l'epidermis
dels anys
que aniran dibuixant-se, tanmateix,
als ulls.
A la retina de les carícies fetes,
amb el palp de les rialles,
Com preguntes endreçades
i sense resposta.
O amb una contesta deliciosa.

Trobar un record


                                                                                  (Intento seguir abans que s'acabi el juny)


Trobar un record
que no s’oblidi
tocar un acord
que no desafini.

No sé què faig
sinó desviure

la vida a raig.

Trobar un acord



Trobar un acord
com qui recorre mig camí
per descobrir-se l'un a l'altre.

Els meus mots,
als teus ulls,
com preguntes
sense resposta.

El meu gest, la meva mà
com la llum innecessària
que ja no il·lumina.

I aprenc, poc a poc
quin és el meu lloc.
Riallerament silent.

Google analytics

Llicència Creative Commons