dimecres, 10 d’octubre de 2012

Pels camins de la nit


Pels camins de la nit,
em llegies
la mirada  negra, intensa i malalta
dels infants
de la South Àfrica,
mentre el teus,
d'un blau intens,
s'enterbolïen impotents.
Estilets al cor
que sempre duràs
com una fiblada inesborrable.
Dolços somriures teus
que s'hi van quedar
i d'altres que romanen instal·lats
en la teva ànima.

seguint la zel
(i per la Beatricce)

la mirada del temps

                                                                                       il·lustració de C.J. Tañedo                


Segueixo el teu pas pels camins de la tarda
perquè seguint-los em sento un xic conhortat       
del brogit de les hores monstruoses que ens devoren
insaciables de vides que fugen del laberint dels dies.
segueixo el teu pas pels camins de la tarda,
segueixo el teu pas pels camins de la nit
a través del vellut ensagnat de la mirada del temps
que m'embolca i m'abraça amb el seu negre vestit. 
                                 

els camins de la tarda

Floreixen paraigües pels camins de la tarda
i es desdibuixen les formes
darrera el tel dels meus ulls humits
plou,  plouen llàgrimes,
tracen senders en la pell ja cansada
cansada de veure misèria i tristor
pels camins de les tardes
i pena, abandó, i plouen les llàgrimes
segueixen els solcs, com camins de la tarda
però encara tinc una flor per regalar i regalar-me
que dibuixa un somriure, però aquest neix a l’alba
i segueixo el teu pas pels camins de la tarda...

(zel, seguint Glòria)

VENT...




El vent arranca
seques fulles del arbre.
Gotes de pluja.
Pels camins de la tarda
                                    floreixen els paraigües. 



Seguint la Galionar 

Més enllà de la finestra...


Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 
 
Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
 
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins meu.
 
Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,
contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix...
 
Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre.  
 
Galionar, seguint Cantireta amb la paraula “desvesteixen”.

ANTAVIANA



Aquests mots, que ara 
em desvesteixen
al besllum, 
volen nuar-me a tu.

No m'hi resistiré. Però caldrà
tornar a llegir entre línies,
i entre dermis especiada
i cartílag olorós, embolicar-t'hi.

Ser regal, com antaviana.


Google analytics

Llicència Creative Commons