diumenge, 7 d’octubre de 2012




Tinc un desig secret amagat entre coixins

hi he brodat amb força traça
entre silencis volguts, somnis prohibits,
desitjats, i somnis d’amors perduts

Prou que voldria estirar-los, fer-los ferms...
tanmateix, aquells que jo triaria són com fum...
duts a la llum del dia no perduren,
s’esvaeixen, impossibles,
com un plançó en un erm, no creixen



        (Zel, seguint Carme)

Randes de llençols

Faré  puntes  de  coixí
amb els rebrecs dels llençols
d'aquest llit,  ara  buit,
que amaga infinites solituds.

Espolsaré els  clots 
que han deixat els silencis
i  hi dibuixaré les  lletres.

L'alfabet sencer
per poder triar.


L'essència de la pluja
amara l'enyor de la llum
i plora grisos matisats
que el baf dels vidres amaga.
Al darrera, la infinita solitud
dels llençols rebregats
i el eco dels carrers deserts,
abandonats.

L'essència de la pluja



Desvestiré la pena de tot bagatge absurd
menudeses diverses girant entorn del jo
com si tot l'univers fos només una vida
i em quedarà ben nua
la pena tota nua
per retrobar l'essència de la pluja i el plor.



(Tot seguint Cantireta)

Aquell dia



Aquell dia vaig trobar
poetes de molta alçada
que anaven desgranant
reflexions curosament emocionades
amb mots estampats a la pantalla.

Cap paraula innecessària
a tanta subtil saviesa poemada
que s'incorporava serenament
a un tren inquiet mogut
per la immediatesa estructurada....

L'AMISTAT... acrílic

Aquell dia la papallona
va trobar el coixì estimat
I en lloc de fiblar-hi,
hi emmudí la seva carícia...
Tenia un tresor davant.
L'AMISTAT.

Anton, amic...

Com un coixinet d’agulles
farcit de tresors punxants
així el meu cor va fent via
enmig de records sagnants
que de la sang en surt vida
i amor de cada ferida...


Som viatgers cavalcant
que amb delit cerquem sortida
d’aquest present angoixant...


La pena serà l’abric
l’univers la nostra via
i tu sempre al costat, amic...

(seguint Glòria, per l'Anton)

enteniment

Deixa el baf.
Retorna'm el cos.
Sargeix la paraula.

Si queda enyor,
que sigui per a les engrunes.
O per a les cesures
del vers ja pronunciat.

Desvesteixo la pena
a ca la modista.



ENYOR

               
                           Entre les flors de cotó
d'un paisatge arborescent
amago, com un tresor,
un dolor que encara és meu.

Amago un cor esberlat
com la magrana madura
i el pensament crivellat,
com un coixinet d'agulles.

Gelosa,
guardo el meu neguit
dins d'un llibre de poemes.

Em fa por
que si l'arrenco d'aquí
no em quedi res. Ni la pena



Glòria
seguint a Galionar
            

Finestres a l'univers





Finestres a l'univers,

finestres d'una biblioteca immensa
que abruptes incògnites dirimeix...


Obrim els cortinatges,
que entri el sol del esdevenir
i que cada bri de pols que balla 
al cor de cada raig
ens transporti al paradís!



seguint Zel

Google analytics

Llicència Creative Commons