dimarts, 5 de juliol de 2011

Si fos etern

L'Almardà

(Seguint l'etern instant de Zel)


Si fos etern,
què quedaria de l'instant?
Avui mateix, el matí
lluent, nou, fresc,
feia olor de nadó.
He desitjat, si més no,
que durés un dia sencer.
I el temps m'ha ignorat.
Si sóc instant, m'ha dit,
per què em demanes el sempre mai?

4 comentaris:

  1. Aquest poema ve a ser un instant immutable, si no etern. M'agrada molt.

    ResponElimina
  2. El temps sempre va a la seva i ens acostuma a ignorar.

    Un poema molt bonic. I la foto també. Potser me l'enduc, a veure si em queda maca.

    ResponElimina
  3. Helena, moltes gràcies. Ets molt generosa.

    Carme, gràcies. De segur que et queda preciosa.

    ResponElimina
  4. sempre demanarem el sempre mai... sempre i mai...
    un poema etern de tan preciós!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons