dimarts, 5 de juliol de 2011

Seguint la remor de cendres ( del veí de dalt )

( blogger se m'ha cruspit sencer el poema que havia escrit i no sé si ara em sortirà igual)
Remor de cendres, soroll de burilles
cadàvers nicotínics entre la sorra de la platja
els peus s'ensorren i recorden taques
del temps en que ens tenyíem de quitrà i olis negres
d'una Barcelona petita, dels anys seixanta....
Amb ben poc ens acontentàvem érem pirates de petxines i pedres
banys orientals sense eunucs ni odalisques , amb galleda de plàstic i pala vermella  
esgrafiats de quitrà com medalles olímpiques....
remor de veus , rastres encara del barri d'arena, Somorrostro
remor de cendres de sardines a la brasa, la gran Barcelona vivia d'esquena
molts barcelonins de genolls encara, les ones robaven vides i barraques....
Remor de tricornis de balins i de pólvora vetllant nueses prohibides
Oblidat Somorrostro on tanta gent va viure i morir amb la humitat i la sal tatuada
El mar no s'ho empassa tot....sovint els fantasmes tornen a la platja

6 comentaris:

  1. Elfree, fa olor a mar, fa sentor a salnitre i brea, a una realitat compartida que no comprenc com alguns s'obstinen en negar. Gràcies. Un petó.

    ResponElimina
  2. M'agrada molt la composició poètica i crítica que has fet.
    Parlar de segons quines coses, amb el ritme d'uns versos és difícil...Es fa fàcil, però, en les teves lletres.

    ResponElimina
  3. Prosa poètica. Un temps passats que per sort, ja no han de tornar; però que no s'han d'oblidar

    ResponElimina
  4. He tingut la sort de no viure aquesta època, però a través de les teves paraules veus la fotografia nítida d'aquesta Barcelona.M'agraden molt algunes imatges que empres.

    ResponElimina
  5. ostres Elfree... quina joia de poema.. aquesta barcelona la recordo molt bé, n'hi ha que n'hem viscut dues de barcelones, la barcelona d'abans malgrat moltes coses sempre me l'estimaré..

    ResponElimina
  6. I jo també la recordo, perfectament, com totes les coses nostres, encara que siguin tristes, tenen un punt agredolç de nostàlgia. Ens estimàvem malgrat tot, com diu la lolita, aquesta Barcelona també, ni que fos perquè érem nens i amb ben poc ens acontentàvem.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons