dimarts, 27 de juliol de 2010

Miralls de vida

(seguint les vostres mirades)



Ulls inquiets,

mirada fixa.

Brillants us veig

miralls de vida.

Mir(í)ades

[m'atreveixo a deixar els meus ulls miops i amb ulleres tortes; i segueixo la Cèlia, i la resta de mirades]

Photobucket

Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.



d.

Les Yeux


Un, deux
il n'y a plus;
encore...
vagarejo pels núvols
amb la certesa
que avui retornes
de la ciutat reconstruita,
de la domus aurea,
de l'antica Roma.
Els meus ulls  cercaran
la teva alegria
fins envoltar-te
d'una gran calidesa.

Et retornaré a la llar d'origen
on puguis endreçar les ales
per continuar el teu vol fins les estrelles.

Aquest és el meu do.
Aquest és el teu do.

(seguint els ulls i les mirades!)

Inexperiència

[seguint lleument l'Anton]

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.



d.

NO TINC EL MIRAR TRANQUIL...seguint


foto google imatges
27 -7 - 10
No tinc el mirar tranquil
de la vellesa,
no tinc el rosec intranquil
de l’adolescència.

Resta el meu esguard
en una xicra petita
on l’herbori aromàtic
hi té vida.

Allí visc
cada dia.
sense trasbals,
sense neguit
amb la mirada fixa
en la meva diària dèria
que em ressuscita.

Centenària carícia

[segueixo en Joan Guasch]

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.



d.

dels esguards

 Segueixo el plugim incessant
dels penetrants finestrals
dels vostres ulls.
Més enllà de la imatge
veig construïnt-se universos,
veig explosions de supernoves
creadores de colors
i paratges despentinats pel mestral
i platges serenes, sota la lluna,
sota la carícia suau
de la llum infinita i nua.
Segueixo les mirades còmplices
unides més enllà de la forma,
compartint l'ànsia de sentir,
de fruïr de l'energia còsmica
i que en el silenci de la foto
diuen tant, mostren tant,
...amaguen tant!

Només ulls seguint el joc




No em queden paraules.
Només, ulls.

Google analytics

Llicència Creative Commons