ENS ESTEM ALLUNYANT... de l'anton.

26 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

18 .-Ens estem allunyant

com el vent que toca i marxa ?

Suau ventijol que canta

el tenim que flota jugant.

i amb ell anem

caminant desert de sorra

-càntir d’aigua ens espera –

a la riba de nostra llibertat.

Duiem el projecte a sarrona,

el pes resistim, és important.

Quan arribem s taula parada

el ganivet tallarà el pa que agermana

i el vi ranci en serà litúrgia de cant.

Embogits cantarem

amb la llum de la paraula :

-Dins de l’Art, la Poesia

viu curosa en nostra Llibertat.

sense títol

l’art tossut de l’espectador de vides
de natures, de somnis
rau als seus ulls? així deu ser
car la vida, adés i ara,
s’ha de pintar amb mans destres
per no caure, simètric
a l’altra banda dels foscos espectres
sort que encara
hi ha mar, arbres, paraules i contes

(intentant seguir Helena)

Partícules, de deomises

[intentant seguir el silenci de la Isabel i l'art de l'Helena Bonals]


Partícules de tu en cada paraula que et mostro,
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.

Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.


d.

Art

Tres lletres només
per una cosa tan sintètica.
Que comença amb
la primera lletra de l'abecedari.
Una paraula per mil imatges
i set disciplines.
El que alguns voldrien retenir
amb una foto amb flaix.
El que mou diners,
tant com sentiments.
L'art i la vida,
la dicotomia.
La imatge i la paraula,
sempre de costat.
L'art, per als que el veneren
i els que no.

[seguint la Isabel i el seu art]

Els pètals del silenci

(seguint les Buguenvíl·lies de deomises)

Quatre passes, un forat,

cauen gotes des de dalt.

Entre els pètals del silenci

pots trobar un tros d'asfalt.

I camions de terra erma

o tràilers sorollosos circulant,

plagues d'insectes al voral

i llums que, oh! t'estan il·luminant.

I s'apleguen dins teu els mots,

t'embolcallen rítmics versos,

s'atansa a poc a poc

la rima ballaruga del poema

per ser d'immediat veu articulada

i pintar amb colors suaus

els pètals del silenci. Quin món!

Buguenvíl·lies, de deomises

[intentant seguir la zel de nou]


Sent com floreixen
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia

Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.


d.

de sol a sol

alba i crepuscle i un roig encès
llàgrima i somriure, flaire d’amor

de sol a sol
bes i paraula, companys de viatge
al camí del viure
tot llevant àncores, després del son
ens rentem la cara al miratge de l’aigua
i la teva mà, el meu ferm guiatge
quan es lleva el dia, un nou horitzó...

(seguint Deo)

Àncora i càbala, de deomises

[intentant seguir la Isabel i el seu Art]


Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.

Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.

Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.

Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.


d.

Art

Has cridat la mar i el foc i el vent

i subtilment s'han dedicat a contestar-te

amb la sal i el fum i el moviment dels núvols

fent del cel un bellíssim sostre infinit.

Agafa la paleta, agafa el cavallet,

arma't bé amb els pinzells

i busca, busca entre les flors i els arbres

aquell bocí de planeta que et duu missatges.

Així, quan ja la negra nit sigui cau d'estels

i el mapa del teu dia se't plegui a les mans

cauràs entre els somnis a l'univers dels colors

per ser protagonista d'un ball que només a l'alba té final.

T'estamparà el teu temps al quadre,

hauràs entrat al món de l'art. Seràs

serena pinzellada, escena a la paret.

I la sal, i el fum i els núvols

hi seran ja per sempre al teu voltant,

que el mar i el foc i el vent, també ho voldran.

Cridòria, de deomises

[intentant seguir les mars de la Carme Rosanas i de l'Helena Bonals]


Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.

I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...


d.

Foc

Foc ardent
com els xiprers de Van Gogh,
com el fons del mar inabastable,
com un capoll abans d'obrir-se.

Amb l'aparença superficial
que no passa res,
i passa tot.

[seguint deomises i el "res més pur que la mar"]

Allisant mots

Un cel de núvols

sense  emboirar la ment

i un mar  allisat

on escampar-hi  els mots.

Navegant sentiments

allà  on tenen  espai.

Potser  l'amor, quan la mar  calma

o la tristesa quan s'arrissa.

A voltes  l'huracà  enrabiat,  si cal.

Navegant  sentiments

damunt de  versos  compartits.

Uns versos  que acompanyen.

Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II), de deomises

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}

[intentant seguir, de nou, la ràbia i la Carme Rosanas]

Has vist res més pur que la mar i el seu onatge,
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?

O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?

Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.

Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".


d.

Farem un bàlsam de melodies  tristes
i el llençarem  en una  ampolla  al mar
com un missatge  secret  i desesperat.
Inventarem un camí  ran d'onades
i enviarem senyals de consol i calidesa.

Res no omplirà els  buits  immensos,
però els cobrirem  de música  i de flors.

que l'aire els dugui...

laments que el vent escampa, i els mots que dibuixem
no són encara prou punyents per dir el sentiment
haurem de transmutar la sang en flors vermelles
com cavallers de justícia i perdó, si no volem enverinar-nos
i ser i viure sòrdidament, l’odi no és mai un bon ungüent
per guarir tan fondes ferides...

llançarem al vol petons, paraules de condol i companyia,
abraçarem els cors trencats, que ploren com nadons
desalletats ferotgement, sols, futurs tallats en uns segons
amb els nostres clams farem un bàlsam de melodies tristes
una cadena de consol, un núvols d’assossec,
l’aire companyó els durà planyívol escalfor de llunyanies...

(seguint l'Elfri i el dol compartit)

L'enemic

L'enemic de si mateix 
és enemic de tots aquells
contents de viure i veure cels oberts
cargolat entre boires negres és cec
cec als colors, cec a la vida i cec.
L'enemic també és sord ,sord als plors
sord als batecs del cor, sord i sòrdid.
També és mut , mut de paraules d'amor
mut de pensaments , i ha mudat la vida
per la mort ....criminal caçador implacable
animal més animal que els animals
sense ànima les bales han segat cors
així li caiguin al damunt les sangs vesades!

La revelació

De sobte va fer-se la nit.
La nit de sang vessada.
Luxúria o litúrgia, té igual.

La nit de sol luxós i negre.
La nit clara de cel cobert.
I vàrem sentir-nos cérvols.

I vàrem copsar la xiulada gris.
I la por del seu verí de plom.
Els frecs sords dels cossos caiguts.

De sobte va caure'ns l'esglai.
I els camins creuats de la mort.
El pànic de les revelacions:

la illa era un escorxador
els carrers una desolació
i l'home ros un botxí redemptor.


(en homenatge als assassinats)

Ínfules de la demència (o Anticurrículum)

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}

[intentant aconseguir paraules i seguir la zel, la fanal blau, l'Helena Bonals (i manllevant un tros de títol), la Carme Rosanas i l'Anton]


No clamis al cel, que no hi ha Déu que escolti
Les ínfules de la demència que creixen dins teu
(Amb prou feines sent les súpliques d'aquell qui creu
Que, després de la mort, podrà contemplar el seu rostre).

No disparis l'arma carregada de munició ni apuntis
Contra els teus semblants per molt d'odi que s'acumuli
Dins del teu pit, o no entenguin les idees que et mouen.

No facis servir l'illa com a metàfora de l'isolament,
Ni com a terreny per a l'erma desolació: no guanyaràs
Ni el Cel ni l'Infern; només sembraràs el dolor i el pànic
Al fons de la mirada de l'infant, en la pell de la innocència.

No escupis al pare, no deshonris el ventre matern.
I viuràs amb la tranquil·litat i l'amor d'una persona
Lliure i civilitzada, lluny de creences absurdes, devotes.


d.

DEMÀ SERÀ LLUNY... roda poètica juliol 2011

24 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

17.- Demà serà lluny el proper d’ara.

Tot va escolant-se ràpid o lent...

Nostra barca haurà de navegar

encara que tingui riells d’aigua

no tingui fe ni esperança...

Però...

on posa son Amor si ja no hi és ?

refugi

voraç la pena
menja ànimes ara solitàries
càlid l’alè de qui es sent salvat
utòpic sentiment

erràtic, el mal no tria
algú explicarà sense saber res
dogmàtic xerrarà
els mals socials

refugi cert només
l’amor sense fronteres
incondicional i sotmès
a l’únic judici
del mot estimar

(seguint Carme, i la pena)